Concord o la casa de Louisa May Alcott!!!

Concord

Hi ha mapes literaris com el d'Espais Escrits. Estic segura que també hi deu haver guies de viatges especialitzades en literatura. Si no, algú m'ofereix aquesta feina com a complement per a algun dia? No perdono fàcilment que la meua guia dels EUA (que gairebé no utilitzo perquè és més acurat anar directament a les oficines de turisme o recórrer al web de cada lloc) no esmentés que a Concord està la casa de la creadora de Petites dones, l'Orchard House, que a més a més està oberta tot l'any. I ho destaco perquè avui no ha estat, definitivament, el millor dia (en plena temporada considerada d'hivern) per fer aquesta excursió, que tot sembla apuntar que serà l'última abans que torni a fer bon temps). 

Des de l'abril passat que L. i jo intentem anar a Concord. Primer ens vam equivocar a l'hora de mirar l'horari del tren (compte, aquí he badat jo perquè no recordava que el tren passa per Porter Sq; hi hauria pogut anar caminant i en canvi he pagat metro i fet transbords fins a l'estació principal de North Station de Boston, a més d'haver hagut de matinar més) i vam acabar canviant-ho per Lowell, que no ens va decebre gens; després van tallar els trens el cap de setmana durant tota la temporada d'estiu (s'hi pot anar en bus, però és més car) i, finalment, avui que ha plogut tot el dia, hem estat a punt de desistir, però com que ja és l'inici de la temporada d'hivernació i d'àpats d'una casa a l'altra, he pensat que si no ens hauríem d'esperar fins a l'abril. I, de fet, ja feia fresqueta i humitat, sobretot a Concord. Un cop allí, ens ho hem trobat tot tancat perquè no és la temporada turística: el trenet que diuen que et passeja pels indrets de la famosa batalla de Lexington i Concord (de fet allà s'hi fa una representació històrica de matinada a la primavera; m'encantaria anar-hi, però és de nit i seria un problema pel que fa al transport), l'oficina de turisme (que sabeu que solen ser un museuet amb documental d'introducció al lloc i exposicions), la casa d'Emerson!! Per sort, malgrat que no he tingut Internet els darrers dies, m'havia assegurat que l'Orchard House estaria oberta. Perquè per a mi, això, era com un parc temàtic per a un xiquet (perdoneu per la comparació). Hi volem tornar quan faci bo, però no només per veure de dia el pont famós on va tenir lloc la batalla de Lexington i Concord de 1775 (el North Bridge), el parc natural i Walden Pond, sinó també per fer el recorregut entre els dos pobles i visitar els llocs i monuments històrics de Lexington. Encara hi ha moltes altres cases d'intel·lectuals per visitar, de fet. Ja m'adono que potser haurem de fer-hi dues visites més. De totes maneres, en un dia tot no es pot visitar: almenys avui, els horaris dels museus són molt limitats. Sense cotxe, hi ha poques combinacions de trens i s'ha fet de nit a les quatre. Era ben fosc i no hi havia gens d'il·luminació. Per això sí que considero un encert que haguem dinat a quarts de quatre i haguem aprofitat prou l'horari d'obertura dels museus. 

Un dels cementeris de Concord. Al Sleepy Hollow hi estan enterrats autors com Louisa May Alcott.

El primer tren sortia a les 8.30, però hem agafat el següent, a les 11.15. Hi ha uns 45 minuts des de Boston, mitja hora des de Somerville (a la tornada sí que hem baixat a Porter Sq. i he aprofitat per passar pel supermercat -també hi he comprat Clam Chowder de Legal Seafoods, ara que fa fresqueta). La nostra excursió d'avui davall de la pluja ha consistit en una passejada pel poble (realment, m'hauria agradat molt venir-hi al començament de la tardor, però els colors de les fulles encara feien goig i avui era el dia en què els americans van a buscar l'arbre de Nadal, després d'Acció de Gràcies i del Black Friday, i el decoren. Concord és el poble més nadalenc que he vist mai. Estava tot ple de corones, arbres amb llumetes -més cotxes passaven amb els arbres a remolc-, il·luminacions diverses, botigues de decoració nadalenca...), ple de mansions de fusta. Els pobles d'aquí no tenen res a veure amb un poblet europeu. Moltes vegades em costa saber si es tracta d'una urbanització solta amb cases escampades al voltant d'una carretera. Tenen un carrer principal (o carretera) i botigues (a vegades em recorden els outlets i tot) a cada banda (no hi falten Starbuck i Donkin Donuts) i després les mansions de fusta amb jardí, bastant escampades, enmig de la natura. Solen ser pareguts. Tenen unes quantes esglésies (això també em sorprèn) amb cementeris, una biblioteca pública que fa goig, potser museus/parc històric o natural i es desplacen en cotxe. De carrers n'hi ha molt pocs. De carreteres, més. Avui no hi havia gent passejant, però en canvi els dos museus que hem visitat estaven pleníssims i l'Orchard House és molt estreta, de manera que es fa difícil moure't per les habitacions (les visites amb guia), però m'ha encantat i el preu era raonable (no com el del Museu de Concord). Ara bé, no han explotat gaire el merxandatge de l'escriptora, si ho comparo amb la casa de Jane Austen, per exemple o el moviment que hi ha rere el museu de Joyce.

Al fons, Orchard House, la casa on tres de les germanes Alcott van viure quan eren a la vintena.

L'altre museu que hem visitat ha estat el Concord Museum i hem tornat amb el tren de les 5.50. 

La visita comença en un sala amb una televisió on una actriu representa l'autora, que parla de la pròpia obra i explica com transforma (molt poc, de fet) elements autobiogràfics en una novel·la de ficció (no s'hi narren les mudances de casa, canvia lleugerament el nom de les germanes, les situa a totes a la casa de Concord, no és el pare qui va anar a la guerra sinó ella mateixa qui va servir com a infermera durant la guerra civil, però això no era tan habitual, la figura del pretendent de Jo li va demanar l'editorial) que va ser concebuda en dues parts. Va ser l'editorial que va insistir a Alcott perquè n'escrivís una seqüela perquè havia tingut molt d'èxit; tant, que la gent la perseguia per demanar-li autògrafs i fins i tot tocaven el timbre de casa per aconseguir-lo. Per això va demanar que les reedicions de l'obra s'imprimissin amb la seua signatura (molts lectors pensaven que havia signat personalment aquell exemplar). També li va permetre enviar sa germana a estudiar art a Europa (Londres, París i ara no recordo si també a Itàlia), perquè la germana que a la novel·la és Amy tenia molt de talent. A l'habitació que li pertanyia encara s'hi veuen dibuixos als marcs de les finestres i a les parets perquè el paper era massa car i va fer classes d'escultura a French, l'escultor d'estàtues que commemoren gestes històriques a Concord però també del Lincoln assegut de Washington D.C. En efecte, fins que Alcott no va fer calers amb les publicacions, anaven justos, però eren una família poc convencional, amb uns pares cultes, que permetien a la filla tenir un escriptori a l'habitació, per exemple!, molt ben relacionats amb els intel·lectuals del municipi com Ralph Aldo Emerson (té una casa-museu també) o Thoreau. Realment, a Concord història i cultura s'entrellacen i fa que et preguntis com pot ser que un poble tan menut tingui una concentració tan alta de talent. Els pares d'Alcott seguien el transcendalisme i van viure durant un any seguint-les les pràctiques més estrictes, sense ajut d'animals, sense esclaus i de forma autosuficient. El tema de l'esclavitud també és un dels que es tracten al Concord Museum. 

També va escriure relats, alguns inspirats en l'experiència com a infermera durant la guerra, però hi havia una gran demanda de narrativa per a noies en aquell moment i va ser un èxit de seguida. Va escriure l'obra deu anys després dels fets principals que s'hi narren.

Darrerament, com que és una de les preguntes que més rebo a les presentacions del llibre, el tema de la ficció basada en fets autobiogràfics m'interessa especialment. No m'hauria cansat d'escoltar la guia, que ens ha passejat d'habitació en habitació. I, tot i que vaig llegir l'obra fa molts anys, com Homenets (més d'una vegada), recordo de forma vívida les sensacions que em va causar. El meu personatge preferit era el de Jo, com el de tots els lectors i M., una amiga de la infància i jo vam fundar una revista a casa nostra. Teníem una bústia a l'habitació dels joguets. Era una capsa de cartró amb un forat al mig. Hi havíem d'"enviar" els articles amb pseudònim per ajuntar-los en una publicació que després llegíem M. i jo al sofà. Fins i tot ens escrivíem a nosaltres mateixes cartes dels lectors i les contestava jo, que usava Jo com a pseudònim. Igual que les germanes Alcott, M. i jo també representàvem obres de teatre, més endavant, al pis de Tortosa. Abans, havíem fet obres de titelles (pel meu aniversari, al parc) i concerts improvisats a la terrassa de la piscina de Les Planes al poble. Tot i això, no eren les nostres activitats més creatives. M. i jo excel·líem jugant a ninotets, Barbies i a les històries inventades a dues veus (improvisació oral) abans d'anar a dormir. Endavant, si voleu compartir les vostres aficions literàries infantils.

Orchard House

Aquí son pare hi tenia una de les escoles d'educació progressista que va portar i que tan poc èxit van tenir, tret de la de filosofia per a adults (jo en aquesta m'hi hauria apuntat). S'ha de dir que si les classes començaven a l'hora que feien llevar les filles, amb tasques des de les cinc del matí, no m'estranya!

Relacionar la creació i la vida de l'autora ha estat màgic, amb detalls com el del coixí roig del sofà. Els dilluns celebraven vetllades en què els coneguts anaven a la casa a fer tertúlia. Si Louisa May Alcott, que tenia mal caràcter (recordeu el de Jo i sa mare?), estava de mal humor, el posaven en una determinada posició perquè tothom l'evités. 

Al Concord Museum hi hem anat en busca de context històric sobre la batalla de Lexington i Concord de 1775 i, encara que el museu ofereixi una bona visió general sobre les diferents etapes de la ciutat i els cercles intel·lectuals que hi va haver, no hi hem trobat una informació aprofundida o nova sobre la batalla. Potser perquè després de fer el Freedom Trail et converteixes en un expert sobre els orígens de la Revolució per la Independència dels EUA? A Concord s'hi guardava la munició de la milícia, fora de Boston, prou lluny per aconseguir un cert avantatge i tenir temps d'avisar-se. Concord es va unir a les protestes en contra de les limitacions que els causava ser una colònia britànica, al boicot del te i van començar a preparar una milícia per defensar-se. L'any 1775 l'exèrcit regular britànic va decidir anar en expedició a Concord i destruir les armes, però van rebre l'avís (van ser Revere i altres homes, també?) des de Boston i estaven preparats. Un dels episodis de la batalla, que se celebra pels volts de Sant Patrici, si no ho recordo malament, va tenir lloc al pont de Concord, el North Bridge, reconstruït, que forma part del parc natural (segons el poema d'Emerson, des d'on es va sentir el tret que va ressonar per tot el món). És l'inici de la guerra revolucionària americana o de la guerra per la independència, que tots sabem com va acabar. M'he quedat amb ganes, tot i que sabia que avui no tindríem temps, de fer la ruta històrica de Concord a Lexington. Un altre dia, espero.

Al museu hi tenen la llanterna que us vaig explicar que Revere va usar per avisar des de l'església de North End que s'acostava un atac dels regulars britànics,

El vídeo introductori del museu era pobre, molt centrat en el paisatge. L'exposició principal del Concord Museum (15 dòlars l'entrada; 10 la de l'Orchard House) era senzilla, didàctica, tot i que potser li faltava aprofundir (suposo que com que la xarxa de museus de Concord i Lexington és tan nombrosa, no deuen pensar que calgui) més en els detalls. Constava de tres parts: una part històrica, des dels poblats dels nadius americans amb l'arribada al s. XVII dels puritans i com els van acabar arraconant i fent fora del propi teritori fins a la batalla de 1775 (realment, la recreació històrica deu valdre la pena); la part dedicada als intel·lectuals del XIX (Emerson, Alcott -per cert, m'encanta establir relacions amb llocs que he visitat abans: a l'Orchard House ens han explicat com un avantpassat de la mare de l'escriptora va ser el jutge dels judicis de bruixeria de Salem que es va penedir d'haver declarat culpables les noies-, Thoreau, Hawthorne) i la darrera, dedicada a la preservació del patrimoni històric i cultural. Hi ha també habitacions amoblades segons diferents èpoques i t'expliquen qüestions sobre vida quotidiana. Avui a totes les sales hi havia arbres de Nadal per a una exposició sobre literatura infantil per a les famílies.

Concord Museum

Escultura que French va fer de forma posterior al Minuteman que commemora la milícia dels patriotes (oposats als loialistes).

North Bridge. 1775

Hem dinat a Helen's a les quatre; llàstima que només es podia pagar en efectiu (!!!!) i hem tingut un bon ensurt.

Per fi he acumulat prou punts al supermercat per aconseguir el ganivet. Encara tindria un mes per seguir, però com que aniré a Catalunya, ja ho deixo aquí.

Tot i que sé que hauríem pogut triar i remenar més a l'estiu, la casa de Petites dones era un dels pocs llocs que tenia a la llista d'indrets que no em vull perdre abans de tornar a l'estiu, per molt que estigui gaudint de la vida de persona arrelada, quedant amb els amics i ja no pensant tant en explorar l'entorn. Des del setembre que em penso que no us penjava cap sortida! Si sou lletraferits, per poc que pugueu, feu-hi cap si veniu a Boston (està ben comunicat per als estàndards americans).