El meu primer restaurant mexicà als EUA

(Des del mòbil, ja al llit). 

Els que em coneixeu sabeu que no només sóc llepafils i no m'agrada la verdura, sinó que a més m'hi miro molt abans de tastar res nou o amb salses que no conec o ingredients als quals no estic avesada. Tots els entrepans amb enciam, queden descartats; restaurants de països on no he estat mai, igual (a més, hi ha algun ingredient del menjar xinès que em provoca una reacció a la pell, però no quan el tasto, sinó fins i tot sense menjar -deu estar a l'ambient-); salses estranyes per a mi, fora.

Per això només m'agrada quedar per menjar fora amb una persona que em coneix (i si és un compromís de feina miro d'assabentar-me si tindré opció hamburguesa o sense verduretes) i, quan  la noia a qui faig de mentora em va dir de tastar menjar del seu país, em vaig haver d'excusar perquè em va dir que l'arròs i la verdura n'eren la base.

Em penso que encara no us n'he parlat al blog, però darrerament m'he fet amb F., que abans anava a anglès amb mi i que treballa a la mateixa universitat, diferent departament. Va venir a la presentació del llibre i, a partir d'aquí, ens  hem anat fent amics. Ja hi havia sopat  un parell de vegades i avui em va proposar tornar a Davis Sq. en sortir d'anglès i anar al Painted Burro (que jo vaig pensar, deu voler dir 'bureau' o potser fins i tot és "burro", mantega en italià. No m'hi vaig capficar, però era un restaurant mexicà!!! (que, si no fos perquè no és políticament correcte, jo hauria classificat com a "exòtic": ara simplement com a "país que no he visitat"). I heu de saber que, com a molt, tasto menjars nous sobretot si J. me'l recomana com a "t'agradarà", perquè em té el gust apamat. Si és un "d'aquest no n'estic segur" ja no ho intento. I l'única experiència que tenia de restaurant mexicà era en un de la Diagonal, quan era estudiant de llicenciatura, per celebrar l'aniversari de C. I no em va agradar gens. Fins i tot els natxos, me'ls menjo sense la salsa verda (guacamole?) i, evidentment, no tenia ni idea de què eren fajitas, frijoles, tortas, tacos ni altres conceptes. Però (i ara A. es quedarà de pasta de moniato), hi he anat, tenien una carta amb molta varietat i m'ha agradat moltíssim: sobretot la mena de natxos amb tomaca, les gambes amb puré de pataca (hi deia allet o allioli, no me'n recordo) i el postre, el del voltant és llet. F. sempre l'encerta anb el postre, al Five Horses Tavern, on he anat un parell de vegades amb diferents persones, va demanar per compartir un pastís de formatge amb carabassa, perfecte per l'època (deu ser l'equivalent americà a mel i mató?). També sol encertar lloc (diu que mai no cuina); el John Harvard's també em va agradar molt. Sorprenentment, el còctel, de Devil's Kiss (12 dòlars), no m'ha agradat: era massa picant i això que m'han avisar, perquè en un país en què ho pots tornar tot (des d'aliments del súper fins als vestits que em vaig comprar dissabte), t'avisen que aquest còctel no el pots tornar, perquè és massa picant. L'únic que fins ara m'havien avisat que no podria tornar (jo que no he tornat mai res) eren unes calces (mitges en català oriental). De totes maneres, tenia curiositat, però no me l'he pogut veure. Us en penjo fotografies. 

Es nota que amb F. fem menjars complets (i a la factura també)! Segons ell, ser als EUA i no anar a restaurants de totes les cultures, com ara mexicans,  hauria estat una llàstima! Ha valgut la pena, això sí.