divendres, 20 de novembre de 2015

Blog nou

No sé si té futur, però aquesta n'és la primera entrada:

AVÍS: Em diuen que ha quedat una mica depriment i això que l'he escrit ben inspirada. Penso que vivim una situació nova, potser he acabat sent crítica perquè tinc la sensació que no reflexionem prou sobre això i que s'ensucra molt o només ens fixem en les imatges d'èxit fora o perquè, com a jove (o jove segons el concepte actual), sento que encara ens hem de defensar de certs atacs. I sovint em molesta que cada gesta, cada victòria personal, sigui resumida amb un "quina sort" per part de l'espectador. Sóc conscient que sóc molt afortunada, però darrere de moltes de les nostres accions també hi ha un esforç continuat, molta feina feta. I tot el que he descrit no pretenia ser negatiu, malgrat que hi ha crítica i volia mostrar un ventall ampli en què es veiés que aquesta generació també hem hagut d'espavilar-nos i que estàvem agraïts, almenys, de no haver viscut cap guerra al nostre país i voldríem poder-ho seguir dient molt de temps més. També és cert que tinc la sensació de viure en una època creativa, en què tots podem inventar, tenir iniciatives, crear el nostre propi espai i les oportunitats, en aquest sentit, són vastíssimes. Va, miraré de no deixar-me endur més per la rauxa reflexiva.


 

Acabo de posar els pèsols al foc. Això vol dir que tinc deu minuts per escriure la primera entrada d'un blog que qui sap si té futur a la xarxa. Una tribuna més des d'on cridar opinions personals que estic convençuda que no són originals, que molts de vosaltres heu pensat, sentit o llegit abans, en una societat sobresaturada d'informació i de comentaris subjectius. Això no és una captatio benevolentiae. Tampoc una entrada meditada o esbossada abans en un full Word. Simplement, tinc deu minuts i una idea i en vull fer ús. Qui sap. Jo mateixa sóc consumidora de productes a la xarxa que parlen de la nostra generació escrits des de la pròpia experiència i la de les persones que els són properes. Sobretot, llegeixo còmics gratuïts en línia, com aquest i aquest i fa temps que em ronda pel cap escriure sobre aquest tema, però, un dels mals de la nostra generació (dels afortunats que tenim feina) és la manca de temps, així que fins ara no m'hi havia vist amb cor. No prometo res. 

La generació de la qual us vull parlar és la meua, la de finals de la vintenta, la dels que ens acostem a la xifra del tres. I és a vosaltres a qui adreço el blog, a vosaltres a qui convido a fer-hi aportacions. Jo vull escriure-hi sobre situacions que conec en primera persona o que han viscut amics i coneguts meus, però de cap manera no seran mai representatives d'un col·lectiu; per tant, digueu-hi la vostra sense patir per això. En aquest rampell que m'ha agafat mentre rentava els pèsols del dinar, he pensat que hi esbossaria retrats, retrats de vides que conec i que no penso que siguin un cas aïllat, que per algun motiu em fan pensar. Darrere d'això, no hi ha una crítica a la societat ni una defensa dels joves que mentre creixíem i ens formàvem, ens anàvem acostumant a sentir l'etiqueta de ni-nis atribuïda a alguns dels nostres coetanis. Permeteu-me que usi, però, la primera persona del plural, encara que no ho hagi viscut tot jo mateixa (encara que per les qüestions socials que siguin no es pugui aplicar a tothom).

Nosaltres som la generació de la crisi, dels que vam acabar els estudis cap a l'any 2008 o 2009, en què va esclatar una crisi ferotge que va deixar promocions successives sense feina (ni atur, que alguns encara no havíem treballat mai amb cotització a la seguretat social), entregats al voluntariat o la cerca-de-feina-que-és-una-feina-per-si-mateixa, tal com ens han repetit una vegada i una altra.

Nosaltres som la generació més ben formada, a la qual els pares van donar tots els estudis que ells haurien volgut. Aquells que en acabar vam veure com l'oferta de màsters, postgraus i cursos d'especialització es multiplicava i potser ens vam sentir temptats a cursar una altra carrera, mentre esperàvem que la situació laboral millorés, mentre els pares ens mantenien i mai no ens pressionaven perquè deixéssim casa nostra (en un moment en què els de la quarantena tornaven a la llar paterna i els que venien darrere no trobaven la vocació i han anat treballant per pagar-se les vacances). Els que vam sentir com els professors ens deien que fins als trenta, que ara tenim tan a la vora, féssim tastets abans de trobar una feina per a tota la vida, aquella quimera que potser ara ni tan sols ens sembla atractiva. Nosaltres som els que no vam marxar mai de casa. Som els que vam haver de marxar del país amb la il·lusió de desenvolupar-hi una carrera professional, perquè ho desitjàvem o perquè no hi havia altres opcions. Som els que volem tornar, estar a prop de la família, d'aquells amics a qui veiem a través de les pantalles i que ens pregunten si estem bé quan llegeixen que ha passat res al país on ara vivim. Som els que no volem tornar perquè hi ha renúncies en joc, perquè ens hem establert fora o perquè sabem que les condicions que trobarem a la tornada no són les que tenim aquí. Som els que les famílies van a rebre a l'aeroport cada Nadal. Som aquells que esperem que arribi el dia marcat al calendari per veure la nostra parella, perquè vivim en països diferents, en franges horàries oposades, que ens desitgem bona nit i bon dia alhora. O som aquells que, vivint a la mateixa ciutat, encara no hem trobat la manera d'anar-nos-en a viure junts o d'independitzar-nos. Nosaltres som els que no tenim pressa per formar una família pròpia o els que, al final, no esperem a tenir aquella estabilitat somniada i ja l'hem feta, la família, a la nostra manera, sense pensar-hi gaire, sabedors que pares i avis ens donarien un cop de mà si calgués.

Som la paradoxa. Som la generació que no hem après a estrènyer-nos el cinturó o a cuinar, som els que vivim fora de forma austera, molts sense TV, sense vehicle, orgullosos de la feina i la independència assolida o que vivim al país amb cotxe, gimnàs, sortides al cinema, restaurants i luxes pagats.

S'ha dit que som líquids, es compta amb nosaltres a les empreses perquè viatgem, perquè passem mitja setmana volant d'un lloc a l'altre o perquè ens traslladem cada dos anys: casa, família i... una altra vegada amics nous. Vivim en un món deslocalitzat, ens diuen. Alguns treballem des de casa: la vida en pijama. Altres encara esperem la trucada perquè ens ofereixin una feina, després de tants anys i altres ja busquem la següent, perquè el contracte s'acaba i sabem que no hi ha cap possibilitat de renovació. Som els autònoms, els emprenedors, els que treballem en empreses anomenades càrniques, que ens agafen a cabassos quan la situació econòmica sembla respirar i ens envien a Madrid en un curset de formació d'una setmana perquè estiguem a punt, encara que la feina no acabi durant més de dos mesos.

Som la generació de l'oblit, els que mirem endavant, tenim 500 amics al Facebook, però no recordem ben què va passar ni per què vam deixar de quedar amb alguns d'ells. Som la generació de bòlit i ens reconeixereu perquè si ens pregunteu com estem, contestarem que "estressats", "cansats" o que tenim molta feina. Perquè no parem. Perquè ens reinventem, tenim energia, ens agrada viure en aquest món canviant i trobar-hi oportunitats. Perquè volem ser competitius, perquè volem guanyar-nos el pa amb diversos sous, perquè sabem que hem de fer-nos càrrec de tot el procés: des de l'inici fins a la promoció. Som els que ens aixequem amb el so de l'alarma del mòbil i, abans d'aixecar-nos del llit, ja hem mirat els missatges del Whatsapp (sobretot si vivim en un país amb una franja horària nova per a nosaltres), els correus de la feina i els personals, el Twitter, el Facebook i fem saber al món que ja estem desperts. Som els que potser no tenim temps de veure els amics o en fem de nous segons el lloc on vivim o no podem o volem assumir el compromís d'una relació (d'amistat!) i ens deixem portar per la comoditat de les aplicacions socials (Meetup), a les quals podem contestar, a darrera hora, que no hi anirem. Som els que quan convidem algú a menjar a casa, esperem que cadascú porti un plat. Els que quan celebrem l'aniversari en un restaurant demanem que cadascú pagui la pròpia consumició. Els que viatgem en vols de baix cost i sense facturar, ens estem a l'AirBnB mentre potser tenim el nostre pis subllogat durant un cap de setmana, els que agafem l'Uber per tornar tard a casa

i els que barregem els pèsols que acabo de cuinar amb les garlic smashed potatoes que hem comprat precuinades al supermercat. Bon profit.

Aquí.

4 comentaris:

  1. ¿¿Otro blog??? mmmm pero si hace no mucho estabas pensando en cerrar este por falta de tiempo.... jajjajaja me tienes que decir como te organizas para sacar tiempo para todo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaj Ya veremos si lo continúo! Estaba inspirada. Creo que desde allá no se tiene una visión de primera mano de lo que viven algunos jóvenes que han tenido que irse de su país por motivos laborales y que no siempre son tratados como iguales, especialmente fuera de Europa :)

      Elimina
    2. Te entiendo pero por qué no publicar esa entrada en este blog en vez de hacer uno nuevo?? Lo digo porque no me parece que esa entrada no cuadre dentro de tu blog y porque un blog necesita tanto mantenimiento y dedicación que ya dos no me lo quiero ni imaginar...

      Elimina
    3. Es la idea: si no funciona el nuevo, nos quedamos aquí :D :D

      Elimina