The Arnold Arboretum of Harvard University

Ja se m'ha descol·locat... Chinese Path

Sí, ho heu llegit bé. Harvard té museus (demà n'aniré a un en una visita que ha muntat el professor d'anglès, tot i que aquest mes no vaig a l'acadèmia), més de 60 biblioteques (la Widener és una de les més completes del món en humanitats i ciències socials), un bosc (massa allunyat de Boston, però, i inaccessible en transport públic) i un jardí o parc com és l'Arnold Arboretum, que es dedica també a la recerca.

I diumenge passat era una data assenyalada perquè cada any celebren el dia dels lilàs (en tenen una bona col·lecció). Què fan d'especial aquest dia? A més de coincidir amb el moment àlgid dels lilàs florits, fan una cosa molt americana, tant com el camió de gelats que passa pels carrers amb musiqueta i s'atura perquè els clients hi comprin:

Es nota que la foto és de la setmana passada, perquè ara l'arbre està completament verd.

I és que omplen l'Arboretum dels famosos camions de menjar de les pel·lícules (precisament l'estiu passat en van fer una sobre un xef que ho deixava tot per recórrer el país en un camió de menjar; la vaig veure amb J. just abans de venir, per tant devia ser al juliol), els food trucks (en realitat, es poden trobar a la carretera principal del jardí (és un "jardí" enorme), però és la més transitada amb diferència, sobretot a les dotze (jo hi vaig dinar a dos quarts d'una).

Va ser un dia calorós; si vaig tornar aviat va ser perquè tenia por de cremar-me i he de comprar crema solar (fins ara no l'havia necessitat). Us en penjo unes quantes fotografies. Cada trenta minuts sortien visites guiades, però jo em vaig estimar més anar al meu ritme. Malgrat que tothom estava entusiasmat amb la presència dels camions (vaig arribar a les onze i ja era l'única pregunta que se sentia al punt d'informació i si vaig saber que se celebrava aquest dia va ser perquè vaig veure a Twitter una noia que indicava els llocs principals on pots trobar food trucks a Boston aquests primers dies de primavera de debò), i que l'afluencia al parc era massiva (està força lluny d'on visc, tot i que molt ben comunicat, i tot el camí el vaig fer, de transbord en transbord, amb visitants de l'Arboretum), tret del camí dels lilàs i la carrera dels camions, hi havia moltes zones lliures.

Sé que ja ho havia dit, però no me'n desdic. Mai no havia viscut les estacions de l'any amb tanta intensitat com aquí. La tardor em va meravellar, amb aquells colors (recordeu les imatges de Mount Auburn? I això que no em vaig moure d'aquí! Si no paren de fer activitats i no me les acabo! Ja em vaig haver de saltar moltes commemoracions històriques per feina) i ara la primavera és un esclat. I ho veig al meu barri, a cada jardinet, a la parada de les carabasses/llenya/corones de Nadal/flors de davant del supermercat. De l'hivern no cal parlar-ne (l'hivern bostonià més nevat). Sé que darrerament me n'havia queixat, encara sorpresa de com l'havia passat i com les tempestes de neu no havien fet que deixés de descobrir l'indret, però potser perquè n'estava molt conscienciada, no ho evoco com una experiència negativa, sinó com una anècdota que voldré contar una vegada i una altra quan us visiti a l'estiu (sobretot als iaios, que només de pensar-hi us esgarrifeu!). He viscut a Boston a l'estiu, quan vaig arribar, les primeres imatges de Boston Common, la quinzena de dies que vaig viure en un hotel al costat de Park St, que vaig aterrar a Harvard i llogar el meu estudi; la tardor amb les postals de Mount Auburn, Halloween i Acció de Gràcies, un mes de moltes coneixences i d'integrar-me a molts grups, una tardor d'oient a classe; l'hivern -amb el Nadal a Catalunya- amb els dies nombrosos que ens vam haver de quedar tancats a casa, les provisions, els caminets, les classes d'aquarel·la amb models nus i ara sento que per fi arriba la primavera, l'estació en què va venir-me a veure la família, els viatges (a Nova York i a Toronto), els congressos, un mes de maig molt intens (moltes emocions). I m'acabo d'adonar, precisament, que avui, 14 de maig, fa nou mesos que vaig arribar. I n'estic molt contenta.

Hi havisa uns quants llacs, però són el que menys em va cridar l'atenció.

El carrer principal. És mooolt més gran que Boston Common, eh, malgrat que n'hi diguin jardí.

Enyorava el color verd. Es nota? Tot el color verd del món no semblava poder-me sadollar. Els primers dies de màniga curta i de sentir el sol a la pell (massa, per això vaig alarmar-me).

No pareixia de debò. Quan vau venir encara hi havia neu. 

Explorer's Path

Fa uns dies Shaudin publicava al seu blog aquesta entrada des de Toronto. Explicava molt bé com es recupera la sorpresa, la capacitat de meravellar-se de fets tan menuts, tan quotidians. com observar els primers brots. 

La silueta de Boston. En reconeixeu els edificis? La Prudential Tower?

Propera parada: camions de menjar!

Exemple d'una coa per comprar gelats (no és la més impressionant, però és la que es va girar menys gent mirant a la càmera). 12.30 p.m. aproximadament

El camí dels lilàs!! Atapeït, sobretot a la part que quedava més a prop dels camions.

El jardí de les flors.