dissabte, 9 de maig de 2015

Primer diumenge de maig

Avui volia agafar el ferri cap a George Island perquè, com que comença la temporada, en regalaven els bitllets (normalment, 17 dòlars), però m'he aixecat justa de temps i quan he vist la cua que hi havia (a través del Twitter) he decidit quedar-me a treballar i, si en tinc ganes, ja hi aniré un altre dia a l'hora que vulgui (potser per celebrar el sant).

Així que l'entrada d'avui, endarreridíssima, és de diumenge passat, la darrera que tenia pendent penjar-vos. Després de dies de voltar sense parar a Toronto i de congrés a congrés, diumenge el tenia lliure i només volia descansar, però la rebuda va ser impressionant: bon temps, el festival de les arts de Harvard (Arts First) que ja s'acabava diumenge (jo n'havia vist actuacions dissabte abans del congrés a Harvard i tots els ponents van agrair que haguéssim optat per escoltar-los en lloc de quedar-nos fora al solet amb la música) i diumenge era la May Fair, el festival de maig de Harvard Square! Tornaven els camions de menjar, els festivals al carrer (aquells en què tot són parades de menjar, algunes de productes de propaganda i d'artesania, bandes de música joves i molta gent al carrer). Una bona manera de rebre el bon temps (que havia canviat tan ràpid que jo, malfiada, vaig sortir amb abric i jersei de coll alt i em rostia!! Error que he comès dos cops, cada cop de forma menys accentuada. S'ha acabat: màniga curta el proper dia).

Jo trobo que aquests festivals són bastant pareguts els uns dels altres, però vaig pensar que, sense matinar (si no ho he dit mai, sóc una persona nocturna), tenia temps de fer una passejadeta per les parades de Harvard Square, comprar-hi el dinar (un hot dog i una llimonada que vaig acabar llençant perquè era ensucrada i aigualida) i fer cap a l'espectacle que no em volia perdre d'Arts First: els estudiants que contaven contes a la Plaza (una carpa havia substituït la pista de gel de Harvard) d'una a dos quarts de tres, acompanyats d'una orquestra. Els contes havien de fer referència a la primavera.



Vaig pensar que seria interessant i que, si m'avorria (s'ha de ser molt bon orador per captar l'atenció del públic tanta estona i en veu alta), sempre podia tornar a Harvard Square. 



Em va encantar. Els estudiants eren uns oradors excel·lents. Pareixen monòlegs fets per professionals. Hi va haver històries que van guanyar-se l'admiració del públic (es va notar molt amb els aplaudiments; tots coincidíem), molt ben estructurades, amb gràcia. Anaven sortint els estudiants un rere l'altre, amb les samarretes verdes del festival, contaven una història amb el lema de la primavera, sortia un estudiant amb un instrument i tocava breument, fins al gran concert del final. Va ser un acte preciós. La gent del públic anava menjant (jo encara duia la llimonada a la mà), però res no despistava del que deien a l'escenari. Em vaig fixar que gairebé totes les històries eren autobiogràfiques (ells mateixos ho van confirmar al final) i basades, sobretot, en la infantesa. Un molt bon acte. Com que em van donar el programa, encabat vaig decidir fer una cosa completament diferent i, en un altre dels campus de Harvard, vaig anar a la mostra de danses tradicionals índies (o dels nadius americans: a les cerimonials no s'hi podien fer fotografies, però com que no entenia quines ho eren i quines no, en vaig fer molt poquetes, de manera que no podreu veure'n els vesturis ni vaig gravar-ne cap). Els que ballaven a gairebé totes les danses (homes i dones per separat) es veia clarament que tenien trets d'indis, però després també hi havia jovenets que no ho hauries endevinat mai (em va explicar J. que pots considerar-te'n, i fins i tot reclamar certs beneficis fiscals, si tens un percentatge, encara que sigui molt baix, d'ancestres que ho eren). També hi havia un grup de música de Yale que toca cançons nadivoamericanes, la darrera foto que en penjo (a aquests estava clar que se'ls podia fer fotografies i a més havien modernitzat la roba, les cançons, les tornades de les quals cantaven també en anglès). N'hi ha (de Nova York) que es queixen que a Boston no hi ha ambient. A Boston sempre hi ha activitats, sobretot culturals, o festivals o commemoracions històriques. No t'hi pots avorrir mai.



P.S. M'acabo d'adonar que no em vaig assabentar de la llençada de piano des de dalt d'un dels edificis del MIT a la primavera: https://www.flickr.com/photos/clintonb/17246895972, a veure si hi penso l'any que ve. 

2 comentaris:

  1. Yo tampoco fui ayer, aún no he ido y eso que lo llevo intentando desde que llegué aquí. Luego en el verano hay algún día más gratis... pero los dos años anteriores llovió muchísimo esos días... y me quedé con las ganas de ir.

    Otra vez será!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mí no me llamaba mucho, es más que me han picado la curiosidad :D

      Elimina