New Bedford, el poble de Moby Dick!

Sorpresa! Continuo el blog! (Avui, res d'entrada curteta).

Fa uns mesos us vaig comentar que al maig celebraria el sant i l'aniversari i que seria la primera vegada que els passaria lluny de casa, de la família i de J. Dijous va ser la data assenyalada i, tot i que esperava enyorar-me i tenia por de sentir-me sola, la celebració d'enguany m'ha fet sentir molt estimada també aquí on sóc i m'ha fet adonar del que he aconseguit amb nou mesos i de com en sóc, d'afortunada, de trobar-me tan a gust a Somerville i que m'agradi tant el lloc on sóc i la feina que faig. Com que va caure entre setmana, no volia organitzar res que m'ocupés tot el dia. Vam celebrar-ho Amelia i jo de matí en una donuteria que hi ha a prop de casa i que feia temps que volia provar: Verna's. Hi vam esmorzar i Amelia em va sorprendre amb un bon regal!

Una llibreta per escriure un segon llibre, dos candeles i... un missatge de felicitació. Per a mi va ser molt important que Amelia m'acompanyés aquest dia!

Però la nit abans, ja havia rebut el primer regal bostonià a la classe d'anglès, de la nostra xocolateria preferida a Cambridge:

I què hi té a veure, tot això, amb el títol de l'entrada? Com us havia explicat, darrerament he estat molt enfeinada i havia dedicat més caps de setmana a treballar, per això havia anat ajornant el dia que L. i jo anéssim a Concord, el poble de Petites dones de Louise May Alcott. Finalment, vam decidir que ho faríem el cap de setmana del meu aniversari i que així ho celebraríem. Però quan va arribar la setmana, ens vam adonar que havien cancel·lat els trens cap a Concord en cap de setmana, així que vaig buscar-ne una alternativa, també literària: New Bedford, el poble d'on va salpar Melville en un balener i que va servir d'inspiració per a Moby Dick! Vaig llegir el llibre fa un parell d'anys, força anys després que me'l regalés F. un aniversari i, tot i que normalment les novel·les d'aventures no m'entusiasmen, em va captivar.

Una de les estàtues de davant de la biblioteca de New Bedford (us explicaré el que vam visitar, però també hi ha altres museus dedicats als baleners, a l'art, una mansió i un vaixell històrics que estaven restaurant i a la tarda la ruta dels esclaus, protagonitzada per Douglass, m'imagino...). Representa l'arponer fent el gest de caçar la balena. (Llegir la novel·la em va facilitar molt seguir les explicacions, sobretot dels no nadius!). L'arponer és una figura destacada de la tripulació del vaixell.

New Bedford només està a una hora i vint minuts de Boston en autobús. Això sí: en passen poquets i val la pena dedicar-li un dia sencer, de manera que nosaltres vam agafar el de les nou i vam tornar amb el darrer, el de les set (que deu ser com un bus nocturn nostre: el vam agafar encabat de sopar i hi havia borratxos). Pel camí fa parada a dos centres comercials. Tot i que a l'estiu aquests pobles estan més preparats de cara al turisme i ahir estava desert, va ser un gran encert. Ho teníem tot per a nosaltres, feia bo (vam arribar a 31 graus, mentre que avui estem a 12 i ha plogut fort), els horaris ens van sortir perfectes i la visita em va agradar moltíssim perquè gràcies a aquestes sortides descobreixo peces de la història de Nova Anglaterra, a vegades similar a la nostra (Lowel, amb la revolució industrial) i a vegades tan sorprenent com la d'un poble balener. A més a més, New Bedford no és un parc temàtic de Moby Dick. No s'abusa gens de l'èxit de la novel·la (ni de la pel·lícula) i, de fet, el parc nacional està molt més enfocat a explicar-te com es va viure el negoci de les balenes al s. XIX (desptés també van afegir-se a l'aventura tèxtil i, finalment, quan els recursos per obtenir llum van canviar, es va substituir per la pesca) i què va representar per als esclaus que fugien (si salpaven en un balener, tenien un sou -en realitat el personal del vaixell funcionava amb percentages, un 1% dels guanys, que podien ser uns deu dòlars, però tenien el dia a dia durant els 3-5-6 anys que durés el viatge coberts). 

Vam esmorzar juntes unes magdalenes que L. havia fet per celebrar l'aniversari.

Són quatre carrers (per molt que diguin a l'oficina de turisme i que ofereixin un autobús turístic a l'estiu...) i un parell d'oficines de turisme. Aquest em penso que era el primer cap de setmana que obrien les visities guiades. Nosaltres va agafar la del matí, a les 10.30, que explorava la New Bedford del s. XIX, dedicada als productes que s'extreien de les balenes, sobretot l'oli, però també s'utilitzaven parts de la dentadura de les balenes per als paraigües, per exemple.

La visita deu durar una hora i el guia portava molts de materials i en sabia molt (tot i que ens va costar una mica entendre'n la pronúncia perquè no estàvem hi avesades; també era estranger, però no europeu). Al mapa hi apareixen els ports principals des d'on sortien els baleners. Tot i que en aquesta àrea els baleners van començar a l'illa de Nantucket, després un negociant espavilar, per evitar el monopoli de l'illa, va instal·lar-se a New Bedford i l'empresa va prosperar. Fixeu-vos que a la costa oest és l'únic port balener (de fet, mireu on són les balenes) i a l'altra costa hi tenim el de San Francisco. Hi havia rutes fins a Àfrica i molta mobilitat de la població, sobretot dels homes, perquè normalment només la dona i els fills del capità hi viatjaven. 

Primera parada: distingim tipus de balenes, catxalots... i quin tipus de candeles, olis (els més fins per a l'engranatge dels rellotges, per exemple) se'n poden extreure, qualitat, quantitat, complicacions i perills (no s'incendiaven els vaixells? De fet, un cop havien caçat la balena, no s'esperaven a arribar al port per processar-la, sinó que l'oli i la resta de productes ja es preparaven al vaixell, que tenia professionals dels diferents àmbits perquè al final s'emmagatzemés tot -l'oli en unes bótes que s'havien de refrescar- perquè fos de bona qualitat quan tornessin uns anys més tard-. Es repeteix una idea que apareix molt a la novel·la, la del tedi, les estones (dies, mesos?) llarguíssimes d'espera fins que es veu una balena a l'horitzó.

Aquest negoci va portar tanta riquesa a la ciutat, que tot el carrer principal eren bancs. A més, amb porta de primera i porta de segona classe. Els propietaris de l'empresa eren qui es guanyaven millor la vida. Els empresaris van tenir tants de guanys que es va crear la zona alta de la ciutat, allunyada dels efluvis de peix. Allà hi van construir mansions. Encara avui es veu molt la diferència. Nosaltres en vam visitar una. 

Un dels museus dels baleners. Molt recomanable.

Això sí, aquest és el carrer de davant del mar, on a l'inici es van situar els professionals que es dedicaven a treballar amb els productes derivats de la balena, però no us espereu trobar-hi un passeig marítim o activitat de pescadors amb barquetes avui. No. Al port hi ha vaixells grossos i cap passeig.

Un dels moments més esperats per a mi: la capella que surt a Moby Dick!! Era aquesta, efectivament i encara avui està activa. La van fer construir per als baleners, aquests hòmens de món que podien tornar amb quatre duros a la butxaca i moltes ganes de gresca, de manera que s'havia de vetllar per la moral de New Bedford i procurar que no s'ho gastessin tot només arribar. El resultat, aquesta capella.

Aquest n'és el segon pis. Els noms de les parets són làpides o plaques en honor als que s'havien mort al mar (28 anys, 25, 49 els que més...). Penseu també en les dones i fills que esperaven que tornessin sis anys més tard, en passaven un a casa i a tornar-hi. Molts no hi tornaven perquè en alta mar hi havia massa estones mortes, perquè la feina era dura i la paga molt baixa, mentre que per als esclaus podia ser l'única sortida per gaudir de llibertat. Eva, també vam llegir al museu fragments de les cartes que s'enviaven (Moby Dick parla del sistema d'intercanvi de cartes). Mentre ells no hi eren, les dones havien de pagar factures, administrar la casa. Això volia dir que moltes d'elles treballaven, algunes oferien allotjament.

New Bedford ens ha fet una concessió, als turistes. El vaixell de fusta de la capella, en realitat, és fruit de la imaginació de Melville. No existia, però quan van constatar que molts europeus anaven fins a New Bedford per veure-ho i se'n tornaven decebuts, van decidir posar-l'hi. 

Encabat de la visita guiada, il·lustrada amb moltes fotografies, (i que va tractar també lleugerament sobre el tema de la de la tarda, la reivindicació dels drets de les persones de color, amb figures com Cuffe), vam tornar a l'oficina de turisme. Val a dir que tot i que és un municipi menut (encara que va ser una gran ciutat, i rica, al XIX), les rutes guiades no són exhaustives sinó temàtiques (per exemple, no visites el barri de les mansions). A l'oficina de turisme hi ha un museu gratuït i molt complet sobre la història local i un documental de 20 minuts molt ben explicat sobre New Bedford des dels baleners fins a la indústria tèxtil, la immigració i com es caça una balena: el gran vaixell, el dia a dia dels mariners, les barques en què surten quan troben el cetaci, com s'hi atansen i l'arponer li clava l'arpó, com han de donar corda perquè l'animal no els arrossegui i els enfosi les barques, la mort de la balena, la tornada remant al vaixell, càrrega de la balena, trossejament i processament de l'animal. Durant el temps que la tenen penjada en un costat del vaixell han de foragitar els taurons... Això ambé ho recordo vívidament al llibre.

Havíem fet gana, així que al port hi falta gent! A menjar marisc.

El restaurant

Tot i que no hi havia ningú en tot el poble, el restaurant, en un envelat, estava animat. Vaig demanar una llimonada rosa, però hi havia còctels espectaculars i estava bé de preu (+ taxes + propines).

M'encanta, és que m'encanta la New England Clam Chowder! Encara que ahir fes calor, en vaig demanar, però és un plat espès i farta molt.

Tot i que de segon vaig demanar un side dish, ('per acompanyar') i ens va preguntar si només voldríem això, me'n vaig deixar la meitat. Era un risotto de llamàntol i era molt bo, tot i que la sopa el superava.

L. va demanar calamars i també se'n va deixar la meitat, però vaig aprofitar per tastar-los!

Amb la panxa plena, ens vam encaminar cap a la zona alta (bé, abans ens vam desviar per assegurar-nos de l'horari del darrer bus...).

La mansió Rotch-Jones-Duff. Entrada de pagament: 6 dòlars per a adults. Val la pena. Te n'ensenyen totes les habitacions, la senyora gran que ens va vendre les entrades ens va fer la visita guiada al pis de sota, vam mirar el vídeo sobre com havia fet fortuna amb el negoci de les balenes el primer propietari, També sobre els dilemes morals de l'època (els dels rics). Aquí vaig entendre que la majoria eren 'quakers', molt convençuts de l'ètica del treball honest. El segon pis el vam explorar de forma audioguiada i hi havia una exposició de vestits de l'època que em va recordar Bath i Austen.  

També vam aprendre com funcionava una casa amb "només" sis persones de servei i com les filles s'ocupaven de les tasques domèstiques més lleugeres. Hi havia molts de detalls interessants, també els pagaments per baixa laboral.

El jardí; tot i que ara encara no està florit, són tot rosers. Hi fan activitats tot l'any.

Seguim a la zona alta.

I, finalment, una mostra fotogràfica de la nostra darrera parada abans sopar (sucs de fruita i pizza al restaurant Tia Maria): el museu de la balena. És un museu molt i molt complet, l'acaben de renovar, però malauradament, com tot aquí, tanca a les cinc. Salteu-vos els dos documents: al primer, amb dibuixets, ens hi adormíem, el segon va estar millor, però era repetitiu respecte al que ja havíem vist. Com que després ens quedava només una hora, vam fer via i vam saltar-nos la part "familiar". Hi feien una recepció encabat (tota la gent del poble devia anar-hi, perquè al carrer seguia sense haver-hi ningú). Aquest museu és més car, diria que eren 14 dòlars per adult. Hi ha art, explicacions sobre els baleners, la revolució tèxtil al poble, les relacions històriques amb es Açores, il·lustracions de diaris de baleners (americans i, els més detallats, japonesos), la imatge de la balena a través de documents històrics i mapes antics, els productes als quals donaven lloc, un vaixell, l'esquelet de la balena, la balena des de la biologia i com a espècie en perill (que és un dels problemes que van haver d'encarar els baleners, que acabaven pujant fins a l'àrtic)...

La boca?

Arpons.

Una secció de les parts del vaixell.

Tipus de valenes.

Diari de viatge. També se'ls encarregava alguna vegada que portessin espècies exòtiques per a explorar. Així els americans arribaven a molts llocs que desconeixien fins aleshores. També hi tenien un apartat d'animals exòtics dissecats.

Productes de la balena.

Més.

Més.

I més.

Afegeix la llegenda

L'arponer actua.

Des de la terrassa.

Veieu el far? I el fort? El fort també es pot visitar (em fa l'efecte que aquí hi ha forts a cada illa, a les Harbor Islands sense anar més lluny..).

Un dissabte completet!