diumenge, 3 de maig de 2015

Les cascades del Niàgara (vistes des del Canadà)


No sabria dir per què, però aquest viatge ha estat molt especial i no m'ha deixat de sorprendre. Les cascades del Niàgara eren a la llista de viatges que m'encantaria fer durant aquests dos anys (i que vaig vaig dir d'entrada que no eren propòsits, sinó uns quanta llocs que m'agradaria visitar, tot i que sospitava que en quedarien molts de pendents) i que vaig penjar al blog abans d'emprendre la meua tercera aventura nord-americana. Quan vaig adonar-me que segurament J. no podria venir, hi va haver llocs que vaig anar descartant mentalment, però quan vaig veure la possibilitat de participar en un congrés al Canadà, ho vaig tenir clar: havia d'aprofitar per visitar les cascades del Niàgara i ho faria en una excursió organitzada, per no haver-me de preocupar de res. 


Aquest és un dels motius que ha fet tan especial el viatge. Quan havia de fer les maletes, i després de la visita recent (ara fa un mes) de la família, se'm feia costa amunt tornar a viatjar sola (sentia el pes de tants viatges sola aquests darrers vuit anys, en què només depens de tu mateix i costa relaxar-se una mica, era conscient un cop més que les sortides i la vida aquí les havia concebut inicialment acompanyada). A Boston m'hi trobo molt a gust, amb els amics i els espais familiars i em costava una mica abandonar la ciutat uns dies. Cinc dies (els dos darrers van ser de congrés, per tant no us descriuré més enllà de dijous al matí). Però Toronto m'ho va fer fàcil. Em va parèixer una ciutat neta, espaiosa, amb zones molt tranquil·les, segura malgrat els captaires, amb un centre (el downtown) en què és senzill moure's a peu (per als que no voleu caminar, hi ha metro, però va amb un sistema rudimentari de ficar tres dòlars canadencs cada vegada en una vitrineta. Hi ha uns senyors que vigilen. A mi això em va portar problemes perquè no havia agafat el metro dins de la ciutat i el darrer dia, per anar a l'aeroport, no tenia prou moneda canadenca i vaig acabar pagant mig amb dòlars americans, mig amb cèntims canadencs) i amb moltes zones amb personalitat pròpia, molt d'ambient i amb diferents atraccions. Tot i que ja havia vist tot el que volia veure de Toronto, m'hi trobava a gust i no tenia ganes d'anar-me'n. Per sort, malgrat el temps (temperatures més baixes que a Toronto, que comprovo amb l'aplicació del mòbil cada dia), Boston i Harvard m'han rebut amb els braços oberts.

[Com es passen, avui, els C. amb el volum de la TV; es deuen haver acostumat a no tenir-me a l'edifici]. 


Dimecres, doncs, abans de les vuit del matí, una furgoneta (amb tretze filipins, que sempre acudien tard a l'autobús, dos enginyers grecs, el guia d'origen jueu però canadenc de tota la vida; tots molt simpàtics, tots amb una història que em van explicar) em va passar a buscar a l'hotel i ens vam encaminar cap a les cascades, la cirereta del pastís del meu viatge. Feia prou bo i pel camí ens van posar dos documentals (el primer era soporífer i ens vam adormir tots mirant-lo, tal com havia predit el conductor: si el locutor gairebé no deia res!!) i el segon, sobre funàmbuls a les cascades del Niàgara, altres temeritats i tragèdies. Jo ja estava grogui.


I al final: això. Aquesta és la part pròpiament canadenca de les cascades, la Horseshoe (per la forma que té), que des de la part estatunidenca no es veu (sí, si agafes el vaixell, em va dir J., que va fer l'altra banda fa anys amb una excursió en xinès des de Boston). És impressionant. Una meravella natural que et deixa bocabadat, com el Grand Canyon, tot i que el Grand Canyon em va agafar més desprevinguda. Com que enguany ha fet tan de fred, encara conflueix gel a les cascades tot i que ja s'acabava l'abril, de manera que encara no havia començat la temporada del creuer (un vaixell que et porta tan a prop com pot de les cascades), que jo havia prereservat amb el guia. Ja ho sabia des de feia setmanes, perquè encara no saben quan obriran (de fet, han muntat un concurs per veure qui ho endevina). Afortunadament, el guia ens va dir que si compres una entrada per al Journey Behind the Falls la vista és molt semblant a la que veus des del vaixell (i també et banyes, hi hauria pogut afegir, tot i que poquet), sobretot si fa bon dia. Dimecres hi havia un 45% de visibilitat. 

Vaig ser l'única del grup que va comprar l'entrada, però em va agradar molt. És l'única manera d'acostar-te realment a les cascades i de veure des de baix com cauen. En vaig fer uns quants vídeos, però ara se'm fa tard. Aquestes dues fotos són de la ruta de darrere de les cascades. No és car comparat amb la CN Tower i val més la pena. Hi ha dos túnels i hi pots estar l'estona que vulguis. Nosaltres teníem dues hores i mitja per anar de cascada a cascada (és a dir, fer el passeig que et porta des de davant de la part canadenca fins davant de la part de l'estat de Nova York) i em va sobrar temps que, per si de cas, ja vaig passar esperant l'autobús amb el matrimoni filipí (no els fills, que dinaven -els fills parlaven en anglès amb ells perquè és la llengua que usen a l'escola i la dominen més que el filipí. Sí, aquests dies he parlat amb molta gent de llocs diferents, sobretot a Toronto, perquè, a diferència de Boston, s'apropen a parlar amb la gent a pubs, restaurants..., com vaig experimentar força a la costa oest-). A les cascades només t'hi pots apropar de bo de bo amb aquesta entrada, el primer mirador de la qual et dóna una perspectiva semblant (si no tenim en compte l'escala, la magnitud) a la dels caminets de les cascades suïsses que vam visitar fa dos estius.


Aquí hi veieu la forma de ferradura.


 A l'esquerra, les cascades que es veuen des de la part dels EUA, també.

Tothom diu que és millor la vista canadenca. De nit, ho il·luminen. Les del Canadà.

Les de l'estat de Nova York.







video

P.S. Vaja, amb el que m'ha costat i he acabat penjant el vídeo que no era... (s'accepten peticions del vídeo per whatsapp).

7 comentaris:

  1. Che spettacollo!

    Molt bonic! i el vídeo també!
    Lakers i Olivera

    ResponElimina
  2. Qué bonito! Contando los días para ir ya!!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies als tres! Estic contenta que Lakers/Celtics també ho hagi vist! :) És una passada!

    ResponElimina
  4. El que contes de Toronto em fa recordar el viatge de R, que també va anar a les cascades (però com era estiu, va poder usar la barca i banyar-se de dalt a baix!). Però m'ha sorprès això dels captaires que també posaves a l'altre apunt, perquè ni ell ni altres amics que hi han estat ho han comentat mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser és pel lloc on estava el meu hotel, a Jarvis Street just al costat del centre (però una mica al nord, just a la parada de College). Li vaig comentar a la meua amiga quan va arribar i em va dir que passava molt al Canadà (ella viu a Montreal) però que tot i que et parlaven no eren agressius Deu minutsmés tard una captaire ens agredia verbalment pel carrer...

      Elimina
    2. No ho sé, a mi a Mont-real tothom, inclosos els captaires, em va semblar educadíssim. Si anés ara encara m'ho semblaria més, segur.
      "Agredir verbalment" és una expressió molt americana...! ;)

      Elimina
    3. Hahahah ho és? Molt políticament correcta? El profe d'anglès diu que serviria com a diplomàtica, per les expressions que faig servir i com contesto, però no crec que tothom hi estigués d'acord!

      Ens van ben insultar :D

      Elimina