Combray, de Proust

Ja fa dos estius que tinc menys temps per a les lectures de lleure. Abans m'enduia tots els llibres que havia anat amuntegant a les lleixes durant el curs i me'ls polia tots. Mai no passava un Sant Jordi que encara en tingués de pendents del Sant Jordi anterior. Ara sí i amb els anys, m'he tornat més vulnerable a la compra de llibres encara que sàpiga que s'hauran d'esperar, però és que cada llibre té el seu moment i potser els darrers acabaran sent devorats abans que els més vells. Encara queden més lluny els anys en què llegia novel·les (el meu gènere preferit) per tercera i quarta vegada i mon pare s'admirava que no m'avorrís. N'hagués preferit de nous, m'hagués estimat més freqüentar més la biblioteca però no m'hi duien tant com m'hagués agradat (per anar-hi m'havien de portar al casc antic de Tortosa, al poble no n'hi ha, de biblioteca). També recordo amb quin delit vaig descobrir la biblioteca de Sant Cugat quan ens hi vam traslladar: tan moderna, amb aquelles butaques-coixí de colors cridaners, però havia em va decebre el fons de literatura juvenil que tenien.

A canvi de no gaudir de la calma necessària per a llegir allò que voldria a l'estiu, ara l'època més productiva del curs, perquè cal tancar coses abans del setembre, hi he guanyat més estonetes de lectura relaxada les nits de tardor, hivern i primavera, perquè no tinc dates d'entrega ni exàmens i, per primera vegada des de Cavall Fort (i si no comptem els 6 mesos de La lluna en un cove, revista que aposta per les noves promeses de la narrativa de ficció) , m'he subscrit a una revista, L'Avenç i n'estic molt contenta.

Em penso que les lectures de plaer d'aquests mesos es reduiran a dos, però han estat experiències plenes: Combray, de Proust, editada pel Cercle de Viena (m'encanten les seues tries i les portades), és la primera part del primer volum d'A la recerca del temps perdut i El viatge al poder de la ment, l'assaig de divulgació científica de Punset.

Les descripcions de Combray m'han recordat Josep Pla, la mateixa sensibilitat i capacitat d'observació des de ben jovenets. Ara bé, el que no podré oblidar mai és la poderosa imatge del xiquet-narrador de menut esperant impacient l'estimada de sa mare abans d'adormir-se i la incomprensió dels adults del seu voltant, dels que l'estimen, sobretot el silenci de decepció de la mare que acaba passant la nit a la seua habitació.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada