Nàpols

Imatge de Glòria Andreu.

Un napolità, encuriosit per una estrangera que parlava bé l'italià, en veure que no li vendria res, li va regalar dos capsetes de llumins (objecte que suggereix una barreja de sensacions a la nostra protagonista: la venedora de llumins, la noia que li agradaven massa els llumins, el diari, la por al foc, una cara cremada, els correfocs del poble).


A les capsetes hi havia una fotografia vella. L'italià li va explicar, sense poder amagar l'orgullós que se'n sentia, que la imatge dels llumins era la de la tabaqueria on eren en aquell moment, captada des del carrer. El carrer, estret, estava ple de gom a gom. Napolitans embotits en un carrer estret per acompanyar san Genaro, de roig, a la processó. Al fons, penjat al balcó de dalt de la tabaqueria, un cornetto, que diuen que porta sort.


Aquella imatge resumia el que el napolità venedor de llumins entenia que era el seu poble. Un poble religiós, barroc fins i tot en les seues pràctiques, el poble dels pessebres tot l'any, dels exvots i les capelletes, de les esglésies plenes, però suspersticiós, com si unes creences ancestrals resistissin al dogma. Però, alhora, capaç de desobeir l'Església i creure en la sort que porten els ninotets emmascarats i els cornetti. La fotografia que donà a la noia era tota una filosofia de vida que l'estrangera s'enduria com un record preciós.