Tot allò que no hauríem fet mai

Hi ha experiències que, encara que per a molts puguin fer relativitzar tota la resta, altres simplement no tenen, ja sigui perquè les descarten o perquè no poden.

En algun calaix de mals endreços hi desem tot allò que pensem que no farem mai. Jo a l'adolescència estava convençuda que no voldria ser mare: ni trobava cap gràcia a les criatures acabades de néixer que veus pel carrer ni a les més crescudetes ni tampoc no entenia gaire de què anava tot allò de l'instint maternal. Al meu primer xicot li encantaven els xiquets, anava de monitor de colònies a l'estiu i tenia molt clar que volia ser pare. Aleshores jo tenia moltes ganes de moure'm i de construir una carrera professional, d'estudiar, però ser mare no em cabia al cap. Afegiu-hi que no em veia amb cor de parir, d'aguantar-ne el dolor i que temia els disgustos de barallar-me amb els fills i de perdre els estreps. En el meu cas i sense rellotges biològics pel mig, això va canviar molt ràpidament (com tantes altres coses) quan vaig començar a sortir amb J, aquest mes fa exactament onze anys. En tenia 21. De cop, per molt naïf que soni, em podia imaginar amb un xiquet que fos seu i meu, que tingués una mica dels dos. Em veia admirant-li les qualitats i els trets de son pare, que tan enamorada em tenia. Per tant, aquesta qüestió mai no va ser un obstacle per a la meua segona relació amorosa. J. tenia clar que volia fills.

Als 22 em van diagnosticar síndrome d'ovaris poliquístics (SOP). Als dos ovaris. La doctora que ho va fer em va explicar que era una malaltia crònica i genètica que, malgrat que pateixen un 10% de les dones, es coneix poc. Els símptomes poden ser-hi tots o només mostrar-se'n uns quants. En aquell moment em vaig centrar en els símptomes, però la doctora em va fer un altre comentari fonamental. Les dones amb SOP no necessàriament ovulen cada mes, de manera que pot ser difícil quedar-se embarassada. En aquell moment tenia tan poc la regla que em va receptar anticonceptius (perquè era molt joveneta, em va dir), que almenys fan que tinguis hemorràgia per deprivació. Ens sabíem l'expressió pel prospecte. D'una banda, el diagnòstic va ser un alleujament perquè fins aleshores no entenia què fallava. D'altra banda, em sentia impotent de no poder-hi fer gairebé res, de no poder-me guarir.

Al llarg dels anys em van anar diagnosticant SOP metges diferents (anàlisi de sang i ecografies). Amb J. teníem clar que volíem tenir fills però no sabíem si podria i l'altra qüestió sobre la qual no tenia dubtes era que no volia sotmetre el cos i el cap a tractaments de fertilitat (el títol de l'entrada ja suggereix que les creences no són inamovibles, però almenys era un tema del qual J. ja sabia què pensava, mentre que l'adopció quedava més obert). Al curset prematrimonial les altres parelles eren més recents i algunes no n'havien parlat. El matrimoni que ens guiava va fer tot tipus de propostes i em vaig adonar que havíem parlat menys del que pensava de les alternatives a l'infantament biològic.

Per això a l'abril, quan vam decidir buscar-lo, ho vam fer amb el dubte al cap. Pensant que podia costar molt. I de seguida vam concebre L. I quan vaig donar a llum, vaig tenir la sort de gaudir d'un part vaginal normal.

No comptava, però, amb els estudis que relacionen la manca de producció de llet materna amb les mares amb SOP. Els he trobat avui, quan ja veiem que no em funcionava, que feia el que em deien i els meus problemes no s'assemblaven al de la resta de mares del grup de lactància. Quan ja havia pres una decisió. Tampoc no havia pensat mai a donar-li el pit, però això va canviar quan vaig informar-me'n. Era una d'aquelles coses que no hauria fet mai i que he lluitat per aconseguir establir, tot i que no ens n'hem sortit. He trobat a faltar, en aquest cas, més suport de J. Més convicció que potser ho podríem dur a terme. Fins i tot quan vaig dir que optava per la lactància materna repetia que si al final no podia no passaria res, que no m'hi obsessionaria. Finalment, tot i que han estat menys de tres setmanes, hi he apostat un cop i un altre, convençuda. A partir d'ara li donarem el que li toca de biberó, cansada que es quedés amb gana i patís. I si ens abelleix, dels pits encara en surt llet.

(Entrada des del mòbil, ja sabeu com).