Lactància materna (2a part)

Acabo de tornar de compres. Roba per a mi i regal d'aniversari per a J. Ell s'ha quedat a casa totsol amb L., quan sol ser el contrari. Diu que ha fet tant de parlar, que no ha dormit gens, que només volia llet i plora que plora. Fins i tot li ha posat xumet (només ho havíem intentat algun cop de nit, sense èxit; si no cal, millor). Ara dorm abraçat damunt meu. Res no ens separarà, aquesta nit, almenys fins que anem a dormir.

7. EL SUPLEMENT. L'endemà d'haver sortit se l'hospital, el tercer dia de vida de L, jo caminant eixarrancada gairebé, vam anar a l'HGC perquè li miressin el cordó. Estava bé, però el van pesar i ja havia perdut més del 10% del pes que tenia en néixer, 3,210 kg. La pediatra no es creia que a l'hospital l'haguessin pesat bé. Estava groc. Ens va dir:

- que hi havíem de tornar l'endemà, que li havien de fer un billycheck en una altra ala de l'hospital, amb els nounats. Estava groc i podia estar relacionat amb el pes.

- pesava 2,800 kg. No guanyava pes amb la lactància materna. Els protocols estableixen que amb una pèrdua del deu per cent, que no s'hi hauria d'arribar, han d'actuar. Ens van receptar un suplement llet artificial de 30 ml. amb cada presa de llet materna, cada tres hores peti qui peti. Li donaríem amb xeringa mentre li posàvem un dit a la boca. Li subministraríem la llet només quan xuclés. Així no desaprendria a mamar per culpa de la tetina del biberó.

El melic estava bé.

- El frenet seguia sent curt. Miraríem com anaven les coses abans d'una segona intervenció.

- Les infermeres em van mirar els pits. Van desaprovar la mugronera però ara havia de continuar. Ja l'aniríem traient. Van mirar com li donava de mamar. Van premsar-me els pits. En sortia llet. Tenia la pujada de llet. Pits molt grossos, però no drenats i a ell li costava molt precisament per la pujada. M'havia de prendre calmants i ficar-hi draps humits calents. Quan es descongestionés li seria més fàcil mamar. L'endemà hi havíem de tornar per veure si havia pujat pes.

Era dijous, com a tard. L. havia nascut en dilluns.

Al cap d'unes quantes preses L. va veure que la xeringa era feina fàcil. A vegades ni succionava i se'ns escapava alguna gota. Amb la pujada de llet els pits eren una feinada que cada cop li feia més peresa i va començar a rebutjar-los.

8. LACTÀNCIA MIXTA AMB EXTRACTOR DE LLET. L'endemà el BillyCheck deia 15. Ho seguirien mirant. Ens va atendre una infermera. Havia augmentat de pes, una mica. Podia fer-ho amb la fórmula. Li vam explicar el problema amb la xeringa. Va mirar com li donava el pit i com els tenia. Va tornar a mostrat que en sortia llet. Va pensar que en tenia, que pel que fos no n'acabava d'agafar, potser ara per peresa davant de la xeringa. Li havíem de continuar donant 30 ml de fórmula però ens proposava comprar un extractor de llet i passar a l'acció:

cada tres hores li donaria 40 minuts de pit (fins ara havia estat a demanda tot), ara d'un de sol,

acte seguit J. li donaria el biberó, 30 ml o 45 perquè semblava quedar-se amb gana,

mentrestant jo estaria 30 minuts extraient-me llet de cada pit perquè encara tenia la pujada i els pits com a roques,

la llet extreta seria per a la propera presa: el pit que tocava + biberó de llet meua + biberó artificial.

Malgrat el que jo havia llegit em va assegurar que el tirallets era fàcil d'usar i que tenia molta llet, que em sortiria. Drap humit calent i massatge per ajudar-me.

És a dir, cada tres hores, una endollada a la màquina i una al nadó. Dia i nit.

El biberó de llet artificial havia de ser amb tetina fàcil perquè no es cansés i pugés de pes. El meu era tetina dura perquè era el de l'extractor.

Vam comprar l'extractor Medela, el més recomanat, amb dos biberons inclosos. Uns 160 euros, que aviat està dit.

M'havia de cuidar, va dir.

Vaig durar tres dies. El temps del mig pera pipi o menjar o visites. Eren els dies en què les hormones anaven més boges. J. tenia dubtes perquè L. havia perdut tot aquell pes. Teníem un cap de setmana pel mig i la visita dilluns, però estàvem esperançats. Com que segurament hauríem de suplementar uns dies, vam comprar biberons, esterilitzadors, llet en pols, recipients diversos...

El gran desengany va ser que el tirallets no treia res de dins meu. Unes gotes. Em vaig desesperar la primera nit. Jo ni mirava la TV ni feia res mentre me n'extreia. De nit sortia de l'habitació després de donar-li de mamar i una hora al sofà amb la màquina. A vegades arribava a 10 ml que li donava al proper biberó. La major part de cops no podia ni fer-li el biberó. Plorava. Jo. L. rebutjava bastant els pits davant de la facilitat del biberó. Les millors preses eren les de les sis de la tarda i potser les vuit. Jo veia com produïa més llet. Almenys, a diferència del calostre, la llet la veia. No sabia quanta en bevia, de meua i el pipi hi havia encara sorra rogenca i podia estar deshidratat. 

Havia de buscar ajuda. El grup de lactància del CAP es reunia els dimecres (si hi hagués recursos, penso que hi hauria d'haver un punt on es pugués recórrer una hora al dia per fer consultes de lactància i establir-la amb l'ajut necessari i suport psicològic). Sabia que hi havia doules i assessores certificades de lactància. Me'n van recomanar una. El CV immillorable. Hi vaig contactar divendres o dissabte a la nit. La vam contractar. Vindria dilluns a la tarda a domicili des de Barcelona. Hi entrava una visita i dues setmanes de seguiment via telèfon.

Mentrestant, ma mare havia aconseguit el consell d'una amiga seua pel mòbil. Era infermera. Van ser els consells més honestos i il·luminadors que hem rebut. Ens van fer sentir segurs. Que no estava tot descontrolat. Que algú contestava exactament el que volíem saber. Ja vèiem que no hi havia una recepta miraculosa i que havíem d'anar provant amb paciència. Que no hi havia un gran acord entre tots els professionals. Però la teníem a mà a ella. Ella ens va dir quant havia d'augmentar L. a la setmana per anar bé (150 g). Que a cada quilo li corresponien 30 ml de llet artificial aproximadament i segons el nen. El nombre de caques. Aquesta mena de qüestions quantificables, que a nosaltres ens donava una pauta. No recordo quan vaig  començar a escriure-li però ens va aportar als dos molta tranquil·litat.

El vespre de diumenge vaig fer cas a J. i aquella nit, esgotada, em vaig saltar alguna presa.

9. LA DOULA. La doula em va asserenar. La llet que el fill treu del pit és més que la que pot arribar a generar l'extractor, que els primers dies actua més aviat d'estimulador. Tranquil·litat. Ja sortiria. Draps banyats calents. Això per telèfon. També em va dir que primer biberó i després pit, quan estigués calmat.

Visita de dilluns amb la darrera infermera. Menys grogor   No sé si vam insistir perquè ens tornés a veure o no. Havia augmentat molt (ara massa, però el pediatra de després va dir que mai  no era massa). 300 grams, em penso. Havia recuperat el pes de naixement i no calia que ens veiés més. La grogor de la cara havia baixat. Podíem continuar amb suplement de 30-45 (li fèiem sempre 45 malgrat que les dosis són de trenta en trenta!) i la resta tot el pi que vulgui. Es va sorprendre molt que no sortís gairebé llet amb l'extractor. Ella havia parlat de congelar-ne!!! Em va donar un sobret d'una herba que deia que a algunes dones els havia ajudat a produir més llet, però no era res provat. Ho feia perquè veia que no estava preparada per desistir, potser. Els pits seguien durs, amb la pujada. Ens va dir que ho havíem intentat tot, que tinguéssim la consciència tranquil·la. Podia donar-li si en tenia ganes i ell també, que ara amb 45 ml. ja faria... Al llibret blau hi deia lactància mixta. Va dir que mai no dirien a una mare que no amamantés son fill. No sabíem encara quant hauria de beure ell de fórmula si no sortís res dels meus pits.

Penso que no ens vam adonar gaire que marxàvem amb les mans buides de la visita. Vaig suplicar hora per al dilluns següent com a seguiment i ens van donar hora al pediatra aquella setmana. Primera visita de debò. En aquell moment L. augmentava amb només 45 ml  de fórmula malgrat els plors. Jo no entenia què suposava aquella quantitat. Quan estava estona al meu pit suposava que l'alimentava.

No em vaig adonar de gran cosa perquè tenia esperança en la visita de la doula aquella tarda. J. no tant. Ell hauria abandonat el tercer dia. Ara em veia patir i no volia que L. tingués gana o no cresqués. N'havia perdut el suport. Quan estava nerviosa ja no m'ajudava amb les posicions.

I la tarda va ser meravellosa. Una visita llarga i completa. Tot el meu historial (SOP inclosa) i la meua història. Portava una aprenent. L. va mamar gairebé tres hores. Em va ajudar a drenar els pits amb les posicions que vam practicar. Després ja eren molt més manipulables. Vaig aprendre dues posicions que vaig saber aplicar algun cop, una de massa complicada però que era per a pits amb pujada de llet i durs i una de gitada, nocturna, que em sortia millor amb un pit que amb l'altre. Tenia més varietat i a mi les posicions sempre m'havien costat. Més possibilitats que L. s'hi enganxés. A més, ara ja estaven més tovets.

Les mugroneres n'anaven menudes. En vam comprar una talla més.

Ens va fer una pauta que ens va funcionar durant molt de temps, més i tot que la lactància no artificial. Cada 2,5 hores una presa durant el dia i cada tres a la nit. Unes 8 al dia. Així descansaríem més. Com que encara no millorava amb l'extractor, l'havia d'abandonar. El xiquet extreu més llet, el contacte entre els dos és important i jo li podria dedicar un temps que ja enyorava. Ens va recomanar un canvi de llet altament hidrolitzada en el nostre cas, però al final vam fer un terme mig amb el que va dir el metge i no va funcionar (les caques ho van revelar: verdes) i la doula ens va avisar que havíem de tornar a canviar de seguida a causa del color.

J. estava entusiasmat amb la visita. Em tornava a donar suport. L. anava pujant de pes. El pediatra va dir que mai no era massa. Que per poca que fos, la llet materna era la millor.

Però els dies passaven. N'hi havia de millors. Ens havien advertit de la crisi de la setmana. A L. se li feia gran l'estómac i els 45 ml (el pediatra va dir que perquè ens fos més còmode podien ser o 30 --van dir que es quedava amb gana amb 45 i és nerviós-- o 60; vam passar a 60) li quedaven curts. No podíem augmentar de fórmula perquè la resta representa que si va pujant de pes es pensa que ja ho traurà de la materna. La idea és que no s'hagi d'augmentar el suplement perquè voldrà dir que el que augmenta és el que mama. El suplement a la llarga es pot reduir. Hi havia nits molt difícils perquè tenia més gana, encara que hagués estat molta estona al pit (no sabem si la mera succió ja feia que hi estigués, també). J. es neguitejava per tota la llet artificial que deixàvem de donar-li. Jo gairebé no sabia ni com es feia el biberó o com es canviaven els bolquers. Cada 2,5-3h. mamar + biberó i la resta del temps tota la llet materna que volgués. No era fàcil. A vegades el tenia enganxat hores nocturnes en va. A vegades no ho volia i jo deixava d'intentar-ho i em requeia la culpa perquè ni li tornava a donar (cinquè intent) ni augmentava el suplement. L. tenia una setmana.

10. EL GRUP DE LACTÀNCIA. En retrospectiva, sabia que era molt sacrificat però potser també buscava un remei miraculós. Hi havia una persona que m'havia descrit així aquesta doula (el servei a domicili, que em van regalar mons pares, era car); altres ho van fer amb el grup de lactància. Totes havien tingut problemes i dolor als pits. No vaig conèixer ningú amb el meu problema. Un cop drenats no sabia si mamava millor. Teníem la sensació que se solia quedar amb gana però no era tan clar com ho pugui deixar entreveure ara. Potser ho dic amb la sospita de la SOP, que produís poca llet. Tot va ser molt intens. L. només tenia una setmana. Jo volia gaudir d'ell i més endavant tindria por que tant d'intent amb la llet no ens permetés sortir més a passejar (malgrat el fred) o estar més per ell entretenint-lo. Hi havia dies en què, entre la seguretat guanyada, les posicions noves i la pauta horària, que ens funcionava, en què pensava que estava tot encarrilat. Nits llargues i amb poc suport en què tot s'enfonsava. Ningú no es mullava.

Vaig anar dos dimecres al grup. No em van rectificar la posició. Allà usava un coixí. L'objectiu nou era aconseguir deixar la mugronera, almenys al pit dret, el primer al qual es va agafar, perquè així seria més fàcil. Que ho provés de tant en tant. Ho feia a vegades, amb molt poc èxit. La doula també m'ho havia dit. Que no desistís. Que l'insentivés amb xeringa i llet de fórmula amb el pit a la boca (la doula també havia usat la xeringa de forma similar). Idees, que potser em van anar ajudant a enfilar un dia rere l'altre i a viure cada dia que vaig complementar com un regal per a L.

Hi vaig anar dos dimecres. Vaig aguantar una setmana més sense augmentar el suplement i, tot i que no ho sabia prou, allò havia estat una victòria. Se suposa que els pits així treballen més per produir el que necessita, que puja ràpidament. El que no has afegit de fórmula ho pren de tu. Puja de pes i fa caca.

Anàvem amb l'ai al cor a pesar-lo a la farmàcia cada dos o tres dies. Ara encara hi anem sovint tot passejant. L. pujava de pes però hi havia nits en què bramava de gana amb els punys a la boca.

El segon dimecres van fer quedar J. Els havia dit que li costava donar-me suport. Li van explicar els beneficis de la LM per a mare i fill. Estàvem cansats i atemorits. L. semblava tenir molta gana i el pit era només per dormir quan ja havia menjat i hi havia dies que només s'hi enfadava. J. els va preguntar en quin punt es diu a una mare que deixi d'amamantar-lo perquè pot fer més mal que bé al fill. Van dir que mai. Hi ha països en què fan signar a les mares que no donen el pit un document en què accepten les responsabilitats de no fer-ho. Fins i tot podíem donar-li tot fórmula i el pit d'a més a més. Potser ella ens hauria dit quanta fórmula hauria suposat allò. Ningú no ens ho deia perquè l'objectiu ideal era no augmentar-la. També van reiterar que només la mare pot prendre la decisió, una decisió que cada vegada pesava més, jo que havia començat amb una altra mentalitat. El sistema sanitari em feia sentir aquesta pressió. La societat? I mira que hi ha blogs que defensen les mares tant si poden com si no. Al fòrum de mares de gener de Bodas.net moltes havien abandonat la LM a l'hospital, adolorides pel part o cansades.

Vaig aguantar un parell de dies més fins que, potser perquè coneixia més L., em va semblar veure que realment es quedava amb molta gana i que només ho veuríem quan tornés a perdre (havia perdut molt poc entremig, un dia que el va pesar el pediatra). I que jo ja no sabia com fer-ho. Que feia massa preses o dos dies que np volia els pits. Que jo no podia dedicar el cap a altres coses.

Al 061 em van dir que feia ben fet. Hi havia una pastilla per tallar la llet; la ginecòloga meua me la receptaria. Hi vaig trucar i qui em va atendre em va dir que un cop iniciada la LM havia de deixar-la progressivament (cada dia treure una o dues preses, però això ho vaig llegir més tard) perquè no tingués mastitis. Aniria deixant de produir llet perquè no l'estimularia. Si em feia mal, calmant. Si me"n feia molt havia de tornar a trucar i em dirien la pastilla. Vaig acabar reduint gairebé totes les preses però li donava una mica el pit a l'hora bona. Me n'extreia amb el poc èxit de sempre un cop al dia. Al cap de dos dies vaig parar del tot: pit dret dur, esquerra bé. Per primera vegada em regalimava una mica de llet per la camisola. Vaig usar els discs que havia comprat! Sobretot quan ell xuclava l'altre pit. Vaig prendre'm potser dos calmants en dos dies. Un altre dia també em va regalimar llet, fa poc, quan vaig tenir unes contraccions d'úter dos dies. Però no va caldre res més. Tot es va descongestionar ràpid.

El nostre fill té molta gana i també beu quan està nerviós, diu el pediatra. S'assembla a son re-re-rebesiaio Vicent, pensem tots i en recordem les anècdotes cèlebres. Però sobretot fa goig de veure. Està content. Ja ha oblidat el bram dels primers dies aha ehe, de quan devia tenir molta gana. Encara tenim ensurts amb els biberons per la manera com beu a vegades, però ara tot això queda molt enrere. Segueix enganxat a mi. Recordo amb molt d'amor quan el tenia enganxat, sols o amb la doula aquella tarda dolça, però també recordo amb el mateix amor molts altres moments especials. I cada minut de lluita que he pogut guanyar no només ha estat tranquil·litat mental per a mi (la tercera setmana les hormones ja no anaven tan boges) sinó molts de moments de jocs, cançons i passejades o visites amb ell.

La informació sobre la SOP i la producció de llet la vaig trobar quan ja havia pres la decisió. Vaig recordar que la doula s'havia anotat aquest detall amb molt d'interès (encara que hauria pogut ser perquè vaig concebre fàcilment) i vaig googlejar-ho. Vaig al·lucinar amb els estudis que vaig trobar. Li vaig escriure. Em va dir que podia contractar-la per fer una reavaluació del meu cas perquè podria ser. Aquesta dada, en aquest punt, només em va servir per acabar de fer reposar la consciència davant de cada paraula de metge. La ginecòloga m'havia dit feia mesos que no calia capficar-se amb la LM, que t'ho havies de currar moltíssim i que era molt difícil encara que se suposés que la natura ho hauria d'haver fet senzill.

Ara fem lactància artificial a demanda.