Demà

Demà L. farà tres setmanes. Aviat és dit. Fins ara em fixava en ell, en com anava creixent, canviant, comportant-se setmana rere setmana. Quan en va fer una havia recuperat i superat el pes de naixement i era la primera pesada que no en perdia. Tenia moltes ganes de comprar un pastís de xocolata i de celebrar-ho, però el dia a dia ens xuclava. El dia trenta J. i jo vam fer 11 anys junts, ell va comprar el pastís i ho vam celebrar tot una mica, perquè voltant i girant ni tan sols havíem fet res especial pel nostre primer aniversari de noces.

I de cop, he girat el full del calendari de la nevera i m'he adonat que aquesta setmana em portaran el segon ram. Enguany, per Reis vaig demanar quatre rams de flors a domicili, un per mes, segura que seré a casa pel permís de maternitat. El primer va arribar la primera setmana de gener, encara embarassada. Pocs dies abans de tenir Lluc. Quan arribi el segon ja quedaran pocs dies perquè faci el mes. El primer mes. I torno a tenir la sensació que, malgrat que a les fotos ja veig el pas del temps i la transformació del nostre menut, se'm fa estrany que ja hagin passat tres setmanes. Que han passat volant. Tots els dies plens del dia a dia, de seure amb ell damunt, de mirar-me'l embadalida, d'enyorar-lo si fa una hora que dorm a l'hamaca. D'aprendre, aprendre molt: posicions per amamantar-lo, canviar-lo, preparar biberons, banyar-lo.  Penso en com m'hauria passat aquest temps a la feina. Penso en com em sento diferent quan penso en prioritats. Com de mica en mica tot sembla més estable. I com no me n'adonaré i J. haurà de reincorporar-se a la feina.

Em fixo en el que han significat per a mi aquestes tres setmanes que no canviaria per res del món. No fan por. Les hem viscut amb naturalitat; hom s'adapta fàcilment a les coses bones. Ha estat un do, en el sentit de present. També amb els dubtes i les pors dels pares primerencs. Les primeres nits a casa tornava a obrir els ulls de seguida per assegurar-me que L. respirava bé. Encara ara, si la caputxa de la bossa del cotxet li amaga la cara la retiro de seguida amb l'ai al cor. Tant si se'n riu com si plora em fan gràcia els seus gestos. No puc evitar besar-lo encara que s'acabi d'adormir. I això que ara les hormones han anat recuperant l'equilibri.

Abans de parir vaig llegir una frase que deia que quan la mare de qui acaba de tenir un fill la visita per primera vegada a l'hospital, no es fixa només en el net que acaba de néixer i que ja s'estimen amb deliri, sinó que també veu el patiment físic o el cansament de la filla i es preocupa perquè estigui bé.

No se'n pot fer càrrec ningú més, els dies en què et sents forta per moure muntanyes, però en canvi ets vulnerable als sentiments a flor de pell, al (poc, en el meu cas) dolor dels punts o dels pits inflamats. Abans del part el marit, amoïnat, et diu amb tendresa que hi serà. I hi és, però ja és pare i el menut demana que ens hi aboquem els dos. La mare de la mare certament els veu, mare i fill, i els cuida alhora perquè encara són un i la salut de l'una és la millor garantia del benestar de l'altre.

En realitat, no és l'única que els veu als dos. També ho fa el pare i la iaia de la mare, convertida en rebesiaia, que s'emociona en veure'ls als dos, però es vol assegurar que ella se sent forta i que no li falta res. I la nova mare vol transmetre'ls que tot va bé, que no podria ser més feliç, encara que just apareguin quan encara se li escola una llàgrima perquè el menut no ha volgut mamar a la darrera presa o perquè s'ha atabalat mentre preparava el primer biberó amb el menut en braços i ha tornat a començar, confosa, sense saber si hi havia posat aigua de l'aixeta en lloc de Bezoia.

Demà farà tres setmanes que, sense cap vertigen, ens has canviat la vida per sempre. A nosaltres i a la família.