El primer mes amb L.

La setmana passada L. va fer un mes. Ho vam celebrar amb el pastís L., creació de ma mare. També vam fer una passejada més llarga del que és habitual fins a una granja propera. Encara fa fred i això limita les hores en què gosem sortir de casa amb L. Sovint simplement se'ns fa massa tard, però aquell dia el volíem celebrar de valent.

Recordo com els primers dies no agafava el telèfon per sistema i no volia saber res dels missatges que encara m'arribaven de la feina. No havia ni pogut escriure el missatge automàtic que gaudia del permís de maternitat. No m'havia connectat a l'ordinador. Cada matí anàvem al metge o a un grup de lactància i la resta del dia anava mig nua per casa alletant-lo, provant la solució del dia.

Eren dies de conèixer-lo. Per fi li havíem vist la cara, però encara no sabíem gairebé res de la seua personalitat. Ni tan sols vèiem clar que ens reconegués.

També eren moments en què no decidia que s'adormís damunt meu (per poca elecció que tingui) mentre mirava de llegit un llibre o navegava, com faig ara, sinó que feia l'únic que podia fer perquè ell no tingués por, no se sentís sol,  tingués clar que la mare hi era. De nit ni somniàvem deixar-lo al bressol de collit. El portàvem amunt i avall, deixàvem les llums del bany enceses i altres focus de claror a la resta de la casa perquè acabaríem amb ell al sofà. Ara sol dormir tranquil fins a les tres al seu llit. No ho tenim controlat, però a vegades fins i tot ho aconseguim tota la nit. Normalment, però, no el podem tornar al bressol encabat de la presa del voltant de les tres (és a demanda, però se sol despertar en aquesta hora, després de la del voltant de mitjanit). Aquesta és crítica. Aleshores dorm entre nosaltres dos al llit de matrimoni. Si està molt nerviós, damunt de mi. La nit s'acaba cap a les vuit, que solem anar ell i jo cap al menjador després de la presa del voltant de dos quarts. Sempre el canviem abans. Deu ser de les poques rutines que ara com ara anem respectant. Fins ara no duu xumet i ara usem la llum de l'humidificador de nit. Tant si va com si no va.

Fa res responia a pocs estímuls, encara i pensàvem que trigaria molt a fer-ho. Tret de parlar-li i cantar, com podíem jugar-hi, interactuar-hi d'alguna manera? Però tot això ha canviat. Justament la setmana passada vaig comprar tres llibres: Las semanas mágicas; Montessorízate i La Hiperpaternidad. Igual que amb les guies de viatges o els manuals d'embaràs, hi ha pocs llibres de puericultura en català. Fins i tot les mares que es dediquen a escriure blogs de criança a la xarxa ho fan en castellà, perquè deu ser la manera de convertir-ho en una feina viable.

Ara vaig pel segon, que no m'acaba d'agradar com està enfocat, però el de Las semanas mágicas és una preciositat. Parla dels vuit grans canvis que experimenta un nadó durant el primer any i mig de vida. El primer ocorre a la setmana cinc (la 6 si ha nascut a la setmana 39 d'embaràs. Seria el cas de L. segons l'ecògraf, per a la ginecòloga encara era la 38), però que es poden avançar o endarrerir una setmana. Aquestes setmanes diu que són dures perquè estan més enganxats als pares i sembla que hagin fet un pas enrere, però de seguida que s'acaba el moment màgic, t'adones de mica en mica que hi ha hagut una transformació pel que fa a les habilitats mentals del menut. No sé si vam viure crisi o no: L. estava neguitós, però encara tenim lluites amb el biberó perquè ara s'ofega. El cas és que, de cop, fa més sorollets per xerrar, es concentra més estona si li parlo, enfoca més lluny, alguna vegada pot seguir el moviment d'algú que li parla, interactua amb una joguina (una mena de parc amb un mòbil penjat), cada dia més estona, li agraden els nostres massatges, somriu algun cop despert i molts més adormit i ja no es passa 22 hores al dia dormint. No sé si menja una mica menys, però. De totes maneres guanya pes i aquesta setmana que ha fet cinc setmanes (dilluns) ja pesava cinc quilos. A mi em costa més moure'l i encara portejo poc comparat amb J. Quan ho faig em fa l'efecte que torno a estar embarassada. Amb tot, sol tenir-lo damunt.

Ahir a la tarda vaig sortir a comprar el regal de 31 anys de J. i roba per a mi. Qua vaig tornar J. li havia provat de posar xumet i tot. Estava desesperat perquè només havia dormit vint minuts en tota la tarda. Plorava desconsolat. J. m'havia escrit per preguntar-me si era la tarda que tocava la crisi del llibre.

El vaig agafar i va ser preciós. Va obrir molt els ulls per mirar-me. M'observava. El vaig abraçar i es va adormir més de quatre hores seguides (sense beure llet!!! per això aquesta nit ha fet més parlar). Quina diferència amb la setmana 2 o 3, quan vaig anar un matí a una altra ciutat del Vallès per lliurar els papers a la Seguretat Social. Vaig tornar, l'havia enyorat molt, el vaig abraçar i no me'n volia separar, però ell no s'havia immutat.

Canvis físics, canvis mentals. Això passa molt ràpid i d'aquí menys de dues setmanes J. tornarà a treballar. Un altre repte. Per a tots. No sabem si l'enviaran fora tota la setmana.

Un altre tema que he observat és la diferència entre la paternitat i la maternitat. No sé si depèn de la persona. En el nostre cas, ens repartim els torns de nit, gràcies al biberó, tot i que de nit i fins després de sopar L. sol estar només amb mi, que l'alimento, el canvio i interactuem, estem junts. Passegem junts. J. sap canviar bolquers, potser millor que jo, sap fer biberons i donar-li. És ell qui cuina, qui va al supermercat (ara que ja hem reprès la cuina, que les primeres setmanes ens ho portaven tot mons pares per ajudar-nos), qui encarrega i va a buscar els mobles, regals a Palacio del Bebè, productes a la farmàcia o a Prenatal, qui els munta. I malgrat això encara té temps lliure per anar al gimnàs, treballar amb l'ordinador, estudiar, endreçar,jugar, comprar coses... i jo m'he passat el dia amb un nadó dormint damunt. La funció més important que puc imaginar-me ara mateix. I, de fet, la més relaxant (la major part del temps).