20 dies de lluita per la lactància materna (1a part)

Fa temps que tinc pendent aquesta entrada. Tants, que ara mateix L. ja ha fet un mes. Però volia escriure-la des de l'ordinador, de forma ordenada i amb apartats. Al final, he decidit fer-ho com darrerament o quedarà al llistat de temes sobre els quals al final no he escrit.

Últimament només us parlo de L., però a casa hem continuat avançant pel que fa als mobles i l'habitació de L., hem seguit tenint paletes, comercials de postvenda i descobrint desperfectes de la constructora Vias i la promotora Sòlvia. Ara, a més, l'Ajuntament per fi ha revisat l'edifici i els fan aplicar els canvis (la protecció dels grans finestrals del menjador, el model de les làmines de la façana i altres qüestions). Amb L. de tres dies a un mes, ha estat molt difícil. J. s'ha estimat més comprar ell pintures especials perquè no haguéssim de tornar a dormir els tres al sofà. Va passar la primera setmana de vida de L. Van venir a arreglar una paret i el radiador, mal ancorat. Van usar uns químics que van assegurar, per telèfon, que desapareixerien al cap de vint minuts. Els tècnics ja ens van dir que serien hores. Vam fer de tot perquè es ventilés la nostra habitació. Ni goso escriure-ho. Però vam acabar dormint al sofà. Jo encara li donava el pit. També hem aprofitat que és època de jornades de portes obertes per mirar escola per a L. (encara no hem mirat la de bressol, però en tenim una molt a prop i tampoc no sé si li caldrà anar-hi). Aquesta setmana és l'aniversari de J., així que, encara que em costi, la tarda del dia en què escric aquesta línia sortiré pel centre.

Pel títol, ja veieu que la lluita per la lactància materna no ha estat llarga en el meu cas. No sé si algun dels fets de la cadena hauria fet diferència. L'única espineta que tinc clavada és el plor característic de gana del seu primer dia i mig, quan no sabia que allò era gana i si rebutjava el pit pensava que li donaria quan fessin les tres hores perquè no en devia voler. Vaig procurar-li un ambient tranquil, dels tres, amb poques visites i cap fins passades les 24 hores, tal com aconsellen per establir la lactància materna. 24 hores en exclusiva per conèixer-lo, perquè no ens passés cap senyal.

Tampoc no sé si ho tornaria a intentar. No ha estat una experiència dolorosa (sí dura) perquè hi havia convenciment i vam picar a moltes portes i gastar diners per trobar solucions a cada petit obstacle que trobàvem. No sé si un tractament durant l'embaràs ho hauria pogut prevenir i d'estudis sobre el tema n'hi ha pocs. Segurament tenia poca producció de llet (no em vaig notar els pits estranys ni en sortia res al tercer trimestre, sí al primer; no vaig perdre llet fins que ja espaiava les preses) a causa de la síndrome d'ovaris poliquístics. Ho vaig haver de cercar jo a la xarxa. El Dr. Gonzàlez, famós pels seus llibres de lactància, ho explica a Internet, però en canvi a l'índex de conceptes del seu llibre Un regal per a tota la vida no hi figura el SOP. Tampoc no explica que 2/3 parts de les dones que n'estan diagnosticades són aquells casos estranys de dones que no produeixen llet amb normalitat. No tinc la certesa absoluta que fos això, però també dona tranquil·litat pensar que si no m'han funcionat tots els recursos que he tingut a l'abast, si els meus problemes amb la lactància materna eren tan diferents dels de la resta de mares, és que hi devia haver una altra causa.

No soc metge i soc mare primerenca. Aquesta és només la meua experiència. Per ordre cronològic.

1. EL LLIBRE. Havia llegit i sentit experiències molt negatives sobre la lactància materna i vaig ser criada amb biberó perquè amb mi no va funcionar. Vaig veure ma padrina donar el pit als dos darrers fills, però, malgrat que sabia que la llet materna és el millor que pots donar als teus fills,no veia justificat passar per segons què. Aleshores vaig anar a l'Alibri a comprar els llibres que us vaig explicar d'embaràs i part. Com que volia prendre una decisió informada abans d'optar directament per la llet de fórmula, vaig comprar Un regal per a tota la vida del Dr. González. Us asseguro que el vaig començar a llegir pensant que jo allò segurament no ho faria, passar pels grans mals de mugrons i que no te'n surtis. De fet, uns mesos abans, al casament d'uns amics vam compartir taula amb Mi., que acabava de ser pare i lloava els beneficis de la llet materna. Jo li deia que no era l'única opció i que la llet artificial s'havia perfeccionat molt i també feia gent sana. Però el llibre em va acabar convencent. El vaig subratllar i vaig decidir que ho intentaria i que, si no sortia, no volia obsessionar-m'hi, estar jo malament i perdre'm altres experiències magnífiques d'aquests primers dies. Encara que em deia tothom el mal que feia quan tenies els pits plens de llet i havies deixat de donar de mamar. (La meua experiència no va ser gaire dolorosa i només de dos dies, malgrat que vaig tallar de forma força abrupta. Segurament perquè tenia poca llet (que no vol dir que no en tingués o que no fos bona, com havia de repetir a J.).

2. Els pits no s'han de preparar abans del part, però, essent com estava diagnosticada de SOP, hauria pogut provar un tractament per millorar la producció de llet. S'han de fer durant l'embaràs i no sé si són efectius, però ningú no me n'ha informat. Tampoc no és una espina que tingui clavada, però en vull deixar constància per si serveix.

3. Després d'haver llegit el llibre, et fa desconfiar de la manera com no es facilita la lactància materna als hospitals. La nostra experiència ha acabat sent bastant diferent, al meu parer, però jutgeu vosaltres mateixos. En aquell moment, a mitjan embaràs, amb l'obstetra clara, vaig informar-me més sobre l'hospital on atenia, El Pilar, que recentment ha adquirit la Quirón. El que vaig trobar no em va agradar, per això en vaig voler parlar amb la ginecòloga. Ella em va deixar clar que m'atendria ella i, per tant, no em calia patir ni per això ni pel pla de part (que de totes maneres dúiem escrit per si de cas). Que a l'hospital hi havia hagut molts de canvis, els nadons eren a l'habitació amb la mare en tot moment, nit inclosa, que faríem pell a pell a la sala de parts i no el netejarien fins passades dues dues, que m'ajudarien i que no li donarien cap tipus de llet que no fos la meua. Em va tranquil·litzar una mica.

4. Al curs de prepart Llevadones no es tracta específicament la lactància materna. Hi ha molta matèria, sobretot sobre el cos de la dona i la recuperació (que reconec que, per com soc, no n'he tret el profit que n'hauria d'haver tret i encara no he fet ni Kegel postpart i l'Epino, que ens va costar més de cent euros, ens va arribar massa just, no va evitar el tall però espero usar-lo després de la quarentena per a la recuperació), però poc sobre lactància materna i tampoc no es fa al taller de primeres cures. Vaig descarregar l'app LactApp com ens van recomanar. Tenen un horari d'atenció diürn i són un xic lents contestant. A mi no em va fer servei.  (Després del part he seguit usant l'app de BabyCenter. Me'n vaig adonar dues setmanes tard, però des de la 37 que em preguntava si ja tenia el meu nadó. Un cop dius que sí s'obren aplicacions noves i continguts per a la criança, fins i tot un manual de caques amb fotografies. Les  caques són més importants del que pareix per saber que tot va bé).

5. HOSPITAL I MUGRONERA. I va néixer L. A la sala de parts vam fer pell amb pell. Vam pujar així a l'habitació amb la llitera. Un cop allí, em vaig treure el pit i vaig trucar al servei de "nurserie" 24 hores (només em van fallar un cop). Volia que m'ajudessin a col·locar-lo perquè no s'acabava d'enganxar bé, tot i que al pit dret ho havia aconseguit. La infermera que em va atendre em va mirar els pits i va trobar (com a la meitat de les dones) que tenia el mugró poc sobresortit, pla, i que m'aniria millor amb mugroneres. Me'n va donar dues de Medela que després la doula em va dir que eren massa petites i vaig canviar. Em vaig resistir a usar-les perquè n'havia llegit pestes. Em van dir que li donés el pit cada tres hores perquè estan molt cansats quan s'adormen encabat del part. Quan va tornar a tocar, vaig tornar a trucar-hi perquè no s'agafava i buscava. Ell sempre ha tingut molt d'instint. Va pujar una altra infermera que va insistir en la mugronera (després les infermeres del pediatra, al grup de lactància i la doula m'han dit que va ser un error) i li vaig fer cas, aquest cop. Era enorme per a la boqueta de L. Amb paciència, hi va entrar.

Jo estava preocupada per si no tenia calostre. Em van dir que totes les dones en tenen. La tetina, tret de la saliva, sortia neta. Penso que vaig tenir calostre al primer trimestre de l'embaràs. Al curs de primeres cures ens van dir que al tercer trimestre en tindríem, potser, pèrdues. Dues dones van assentir molt convençudes. Jo feia mesos que no en veia. L. plorava desconsoladament, es menjava els punys (vam pensar que per consolar-se, ens deien que era molt nerviós) i es calmava damunt meu. Vaig anar-lo despertant cada tres hores, dubtant de la posició (J. m'ajudava, jo a l'inici no podia moure'm del llit pels punts), dubtant que sortís res, sabent que amb poc en tindria prou. La decisió de no tenir visites les primeres 24 hores també era per adaptar-nos i instaurar la lactància materna.

No tinc res per retreure a ningú. Diuen que d'aquest hospital tothom en surt amb mugronera. L. s'agafa al pit dret si li fas un sandvitx de mugró, però només així i a l'esquerre no. He vist a altres llocs com recomanaven mugroneres per mastitis i dir que per aconseguir la LM tot s'hi val. No sé què haurien fet la resta de professionals amb mi aquelles primeres hores. Potser hauríem acabat igual.

Aquestes primeres hores de lactància, però, en retrospectiva couen. Em cou dubtar encara que sortís realment un calostre que jo no veia. Em couen els plors sense llàgrimes del meu menut, desconsolat, perquè devia tenir gana. Em cou el seu atordiment, que és ben normal, si era de gana. Les nits desconsolat fins al tercer dia. Em fa mal.

Res de xumet que dificulta la LM.

6. FRENET CURT. Vaig estar molt poc a l'hospital. Al migdia del segon dia després del part, a les 48 hores, em van donar l'alta. Va ser molt poc, trobo que massa poc, sobretot ara. Jo m'havia recuperat ràpidament, però L. tenia una tendència de pèrdua de pes que hauria d'haver fet saltar totes les alarmes. Va ser imprudent no fer-nos quedar només perquè jo havia ingressat un dia abans perquè vaig trencar aigües i eren meconials. Van trobar que L. tenia el frenet curt (m'ho havia semblat) i van dir-nos de fer-li l'operació perquè s'enganxés millor. Vam donar-ne permís, diuen que fa tant de mal com posar arracades (que no hauríem posat). Quan el van tornar a pujar ens van dir que s'havia posat nerviós i que havien tallat poc, que potser més endavant s'hauria d'arrodonir la feina, però que ja podíem marxar a casa.

Els bolquers sempre els canviàvem nosaltres, tret del primer del dia, de manera que no controlaven bé caques i pipis (ell en va fer amb sorreta roja, potser de deshidratació i estava un xic groguet). Havia baixat de pes per segon dia. El 7,8 per cent de pes del naixement l'havia perdut i no havíem de tornar al pediatra, que encara no teníem, fins set dies més tard.

Nosaltres no enteníem les implicacions de tot això. Jo el despertava cada tres hores, un pit diferent cada cop, ajut per col·locar-lo la meitat de les vegades, encara trucava molt a la nurserie perquè m'ajudessin o ho feia Jordi. Vaig pensar que almenys ell se sabia col·locar per instint i que no tenia esquerdes, dolor ni mastitis.

Per sort, aquella nit a casa va tornar a plorar desesperat. Encara hauria d'haver tingut calostre. El cordó umbilical mig se'l va arrencar o no sé què va passar. Vam demanar hora d'urgències al pediatra de l'HGC. L'endemà al migdia ens va visitar.