Que tota aquella merda valgui la pena, d'Anna Mas

Uns dies abans de tenir Lluc em va arribar a casa un llibre molt especial. Era un recull de contes intitulat "Que tota aquella merda valgui la pena". Hi havia una dedicatòria de l'autora escrita a mà. Era l'obra d'una antiga alumna meua de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on vaig treballar uns mesos ara fa tan sols dos anys. Aleshores l'Anna feia el primer curs de l'itinerari de Narrativa. Aquell juliol ens vam citar a una pastisseria de la vora de casa meua per tenir una tutoria, parlar del curs i del seu futur. Em va sorprendre la seua convicció. Un parell d'anys més jove que jo, volia deixar-ho tot per l'escriptura. Jo no devia ser gaire persuasiva, perquè em va fer por. Vaig sentir que era una gran responsabilitat, que avui dia no es pot viure dels drets d'autor (encara que hi ha moltes feines relacionades amb l'escriptura creativa i la cultura i és una via que val la pena explorar. He conegut conductors de clubs de lectura i professors d'escriptura que s'hi guanyen la vida. Hi ha creadors de continguts culturals en línia). I no li vaig amagar. Menys de dos anys més tard, Mas ha guanyat dos premis literaris i aviat es publicarà el seu segon llibre, un àlbum il·lustrat, amb mesos de diferència del recull. Aquell estiu jo ja sabia que l'estil i els temes que tractava l'autora atreurien l'atenció dels lectors.

L'Anna em va escriure per demanar-me'n una ressenya al blog. La vaig advertir de la manca de temps que tenia, però ha acabat passant davant de la resta de lectures pendents. Com l'he llegit? Ni això és una crítica convencional ni la forma de llegir-lo ho hauria permès. Ho he fet per plaer, sense llapis ni llibreta de notes, en unes circumstàncies extraordinàries: el meu fill al braç, mamant o bé dormint damunt meu. De la mateixa manera, escric a raig aquestes paraules (veureu que no tinc cursiva), des del mòbil, com ho he fet darrerament, sense parar d'actualitzar el blog. Encara que avui he tingut més temps i hauria pogut engegar l'ordinador perquè L. dormia tranquil a l'hamaca, estàvem desorientats i no hem sabut què fer.

Que tota aquella merda valgui la pena compta amb una portada atractiva, amb un retrat abstracte d'una noia que podria ser l'autora amb la cara desmuntada, les peces (ulls, nas, boca...) que no encaixen, com un Mr. Potato mal reconstruït. El títol també suggereix l'estil directe, fresc, col·loquial de l'autora i remet a un malestar vital amb una  espurna d'esperança, d'optimisme, que lliga amb l'humor destil·lat als contes  El pròleg, de David Monteagudo, ens informa que hi trobarem el retrat d'una generació, la generació millennial, que perquè soc nascuda a finals dels 80 ja m'hauria d'interessar. N'hem parlat altres vegades, en aquest blog. El tedi vital no és més ni menys punyent que el d'un Bartebly o el dels personatges d'Svevo, però és "el nostre". Els referents també ho són. D'aquells que d'aquí deu anys necessitarie n notes a peu de pàgina per aclarir qui ere  els personatges de Breaking Bad o l'argument de 13 Reasons Why o la banda sonora del conte. Si hom quan escriu sol decidir fugir de localismes per aspirar a la universalitat, Mas hi trenca per interpel·lar de forma propera els lectors, els que han decidit apagar Netflix i dedicar un temps a llegir-la. És una autora jove que parla dels temes que interessen la seua generació i ho fa amb una protagonista (o unes protagonistes, que podrien ser la mateixa)  molt ben caracteritzada, que navega, mig a la deriva, en una societat descrita com a líquida i troba la complicitat del lector.

Hi ha tres aspectes de l'obra de Mas que, més enllà de l'interès indiscutible del tema que cohesiona tots els relats, voldria destacar breument. En primer lloc, el domini del diàleg: versemblant i coherent. Perquè els diàlegs no continguin informació per al lector s'ha d'evitar ficar-hi amb calçador detalls que no diríem en una conversa real amb l'únic objectiu que el lector no es perdi. Al lector no li agrada que se'l tracti de simple. Salinger excel·leix en l'art del diàleg i Hemingway també ens ho demostra en contes com "Hills Like White Elephants". A més, les veus que s'expressen en el diàleg han de ser coherents amb l'edat, la formació, el context i la personalitat dels personatges (registre) i l'autor afronta el repte de mantenir l'equilibri entre creació (neologismes, invenció) i normativa. En segon lloc, a partir de la meitat del llibre predomina la relació de les/la protagonista amb l'altre sexe: amistat, però sobretot relacions amoroses i sexuals treballades sense reserves. Finalment, la dimensió metaliterària del recull s'obre a reflexions sobre el binomi vida i literatura, planteja les (pre)concepcions sobre l'ofici (n'hi podem dir així, realment?) d'escriptor, mostra el procés d'escriptura i els agents que hi intervenen (i que reivindicava fa poc Tina Vallès en un article a Vilaweb) i es pregunta sobre la finalitat de la literatura.

Que aquella merda valgui la pena és l'obra d'una autora novell que expressa amb una veu personalíssima els neguits i les esperances d'una generació de vint-i-molts (trenta i pocs) anys, crescuda en època de vaques grasses (formació, vacances i viatges, idiomes, consum, globalització, Erasmus) que no acaba de saber quin paper li toca (o li deixen) jugar ara que entra a l'edat adulta. No és un retrat victimista, més aviat el contrari, i l'autora el presenta amb un humor que cerca la complicitat del lector i n'obté l'interès des del primer conte.