Dine Out Boston: març de 2016 (4a edició des que sóc aquí)

Avui us torno a escriure des del llit perquè m'he agafat el vespre lliure. Avui presentava una ponència en un seminari a la universitat per exposar resultats de la recerca que he dut a terme des que vaig arribar. Era un dels seminaris de medieval . No m'esperava que avui vingués el meu  "sponsor" (aquest és el terme que s'utilitza aquí, també per qüestions de documentació amb l'oficina internacional i al departament; a vegades en diuen IP, investigador principal i, per a la beca, seria un tutor; jo quan en parlo amb amics li dic "supervisor", per entendre'ns, una mena de cap). M'ha fet molta il.lusió perquè, com que presento el mes que ve al simposi i ell en pronunciarà el discurs inaugural, vaig pensar que no calia demanar-li. A més, ha participat al debat posterior i n'he tret profit.

M'he deixat endur per l'entusiasme, però. Quan vaig arribar als EUA era incapaç de portar cap calçat que no fossin espardenyes (tinc els peus molt sensibles), però abans de marxar em vaig comprar unes sabates "24 hores" que em semblaven de vell i que em van destrossar els peus els primers mesos (va ser quan vaig descobrir una possible al.lèrgia a les tiretes). Després, amb durícies, vaig fer progressos i, a poc a poc, vaig començar a portar diferents sabates i botes i, tot i que em feien patir a vegades i havia de triar bé els calcetins, a l'estiu gairebé no vaig amollar les sandàlies amb una mica de taló i a Nadal no vaig patir amb les sabates de mudar. De fet, vaig decidir endur-me-les i avui me les he posat. He tornat descalçat i amb els peus foradats.

Abans de presentar una ponència, una xerrada o una comunicació important, miro de relaxar-me i desconnectar. Anit vaig acabar de preparar les diapositives i avui tenia tot el dia, així que, després de la pràctica que solc fer, he llegit còmics i, finalment, puc dir que estic molt satisfeta de com ha anat. L'organitzadora estava molt contenta. I com que fa setmanes que no surto i dic que no a tothom, en sortir havia quedat amb L. per anar al restaurant Park Bar a Harvard Square pel Dine Out (menú tancat de 28 dòlars sense iva ni propina ni begudes). Hem fet còctels perquè en tenia ganes (normalment, sol ser L. qui ho proposa) i ens ha acabat sortint per 48 per cap, tot inclòs. La sopa de tomaca ha estat el meu primer, mentre que L. ha triat pastís de salmó. I he pensat a fotografiar-ho tot perquè no em passés com l'any passat i perquè estava segura que Amelia ho agrairia. Però entre el menjar, el local (estava ple, però bon ambient i decoració, encara que no fossin ràpids) i la conversa animada, no m'he recordat de fotografiar el plat principal: una d'aquestes mariscades amb peix i salsa que no és a la marinera i que té un nom francès: musclos, peix, gambes, pa amb una salsa que no és allioli. A les 6.30 hem començat i a les 8 ja estàvem. Ens hem quedat xerrant i, tot i això, a les nou era a casa.

Encara que faci anys que sóc aquí (un i mig, però volia escriure la frase), sempre em sorprèn que es plegui i se surti tan aviat que segueixis tenint tota la nit per a tu i, per a mi, sobretot quan he decidit que fos nit lliure, és un temps preciós. Tinc ganes de llegir mentre s'escalfa la casa. Potser si tingués House of Cards, ara en miraria la quarta temporada, però no la fan a la televisió per cable. 

Tenia moltes ganes de sortir i/o de socialitzar. Ha valgut la pena treballar tant, darrerament, perquè ve un mes ple d'activitats, però també es nota: ni els peus deuen recordar com caminar i ara m'hi he posat tiretes, malgrat tot. 

Amelia em va avisar que ahir feien la representació de la Massacre de Boston a les set (o va ser dissabte?), però treballava en la presentació i altres feines. Enguany, friso per viure aquí el quatre de juliol! De moment, amb els senyors C. seguint els debats polítics de les Primàries apassionadament, a casa estem molt entretinguts. Només espero que hagin arreglat la rentadora! 

(Veureu les fotos grosses perquè escric des del mòbil).

Per cert, això m'ha fet pensar en el Dine Out de l'any passat amb M., tapats amb mil capes, neu al carrer, congelats i amb moltes menys experiències per compartir. L'aplicació per reservar restaurants ahor em va felicitar per haver-m'hi donat d'alta fa un any. Realment, mira que havia fet activitats i conegut llocs, aleshores, però les despeses que tenia en oci eren les imprescindibles o ben poques i gairebé no menjava mai fora, com a Londres,  perquè si quedàvem tot el dia, portàvem carmanyoles o entrepans i estalviàvem. Realment, els preus em van espantar i amb el lloguer, ja em pareixia que hi havia invertit molt. Vida als EUA sense un sou americà espantava una mica, tot i que, quan compares, el sou dels postdocs éa per a tots si fa no fa. Bona nit!

Ah! Una cosa que tampoc no us he explicat i que avui m'ha preguntat L. perquè ho havia vist al Facebook: el meu llibre és lectura obligatòria d'una assignatura del grau de Filologia Catalana de la UB sobre literatura contemporània durant aquest semestre! N'estic molt contenta! 

Ara L. vol organitzar una festa per a F., que se'n torna aviat al seu país i, tot i que el coneixem les dues, és amic meu, però en realitat no sé si podré, aquelles dates! Aviat us tindré aquí!!!