Chicago! Dia 1

(Mòbil). Ja sóc a l'hotel, a punt de sintonitzar The good wife des del llit. Avui m'havia de reunir amb la família a Chicago per passar Setmana Santa junts, però la vaga de transports francesa (cap novetat...) ha fet que perdessin la connexió i ara han d'esperar un dia sencer per arribar aquí demà al vespre. Així que ara sóc a l'hotel totsola, esperant-los. A mi viatjar sola ja m'agrada, però he tingut un disgust gros, encara que sàpiga que demà a la nit els veuré. A més, sembla que eviti els edificis i llocs importants, perquè els visitarem junts, així que demà ho veig com una mena de llimbs per fer aquelles activitats que sé que no els agraden gaire. Només arribar, l'aire gelat m'ha obligat a posar-me les orelleres i els guants i el rellotge marca una hora menys que a Boston, que ara mateix està alerta per la tempesta de neu. 

The Bean. Aquella fava. 

Malgrat el disgust, la primera impressió de Chicago ha estat espectacular. Només baixar del tren (avui lentíssim) des de l'aeroport (mig adormida perquè vaig gitar-me tard i m'he passat la nit despertant-me per si no sentia el desperador), els gratacels, vidres, la famosa arquitectura de Chicago vora el riu m'ha impressionat. És clar que Blston és una ciutat prou baixeta, fins i tot el Downtown, comparada amb altres ciutats nord-americanes, però si he estat a NY, LA, per què tanta sorpresa? Pel luxe, l'elegància? No ho sé dir, però és una preciositat. Malgrat que no puc penjar gaires fotos i que m'he quedat sense bateria en arribar al fesol (des de Beantown/Boston fins a The Bean), em penso que les fotos us ho permeten jutjar.

Després de fer la facturació de les dues habitacions, m'he dirigit al Chicago Institute of Art (25 dòlars l'entrada + 5 si vols l'exposició temporal, habitacions de Van Gogh, un tema que em fascina però que no he comprat avui perquè el museu no te l'acabes, a les 5 tancava (amb la coa -tot eren coes i semàfors- no tenia ni dues hores) i he anat explorant el parc del Mil·lenni, que repetirem quan vinguin. Del museu, en destacaria la col·lecció impressionant d'impressionisme i post-impressionisme (valgui la redundància) i les obres d'artistes americans, algunes que feia temps que volia veure. Com aquesta:

De fet, em moria de ganes de veure-la perquè és la pintura que el Cercle de Viena, una de les meues col·leccions preferides de literatura, va usar per a la portada de Winesburg, Ohio, que és una obra que em va fascinar (no goso dir-ne recull de contes i encara menys novel·la). Vida americana rural. De fet, confesso que tinc tendència a saltar-me l'art americà i a preferir l'europeu, el que conec més, del qual tinc referències. Això m'ha recordat la conferència del traductor del català (i italià) a l'anglès Lawrence Venuti el mes passat a Harvard, organitzada per la nova lectora de català, Maria Dasca, a qui ja coneixia. Ens va explicar que, en una llengua en què es tradueix menys del 3 per cent de llibres publicats, a l'hora que els editors (americans, potser anglosaxons) apostin per una determinada obra, no es tracta només de la qualitat de l'autor original i de la interpretació que en fa el traductor, sinó que, inconscientment, l'editor té uns referents culturals en els quals el text pot no encaixar i provocar rebuig. Ell ho exemplificava en Foix, traduït en una llengua que té una literatura realista molt rica. A més, i si es veu només com una còpia del surrealisme francès? Seria millor traduir només els francesos. Això és el que pensava mentre mirava les banyistes impressionistes americanes i n'admirava la llum. (Estic tan cansada, perquè darrerament m'he mogut molt, que permeteu-me no moure'm a consultar-ne el títol). 

Vista des de l'habitació.

Al parc hi ha escultures i edificis molt interessants i el tren elevat, El (L), de Loop. Després m'he allargat a veure edificis que no teníem previstos, per no trepitjar els plans (espero que tinguem temps de tot, perquè aquesta vegada pensàvem que aniríem molt tranquils). He anat al centre cívic de Chicago gairebé per casualitat i, tot i que ja no tenia bateria per fotografiar, m'ha meravellat la bellesa de l'edifici, amb vidre de Tiffany's, em penso i inscripció per tot arreu lloant els llibres. {Faig pausa-sèrie} Però el millor de deixar-te portar és la descoberta del que no t'esperaves, d'allò que et fa eixamplar les parets de la ment. L'edifici en si ja val moltíssim la pena (i l'entrada és gratuïta). L'exposició m'ha impressionat. Es tracta d'aquesta obra: 

http://www.strandbeest.com/events.php Feu un cop d'ull al projecte. Les criatures exposades ja van "estar vives" a la sorra de la platja, propulsades pel vent i per ampolles amb aire, ja van evolucionat i ara representa que en queda l'esquelet o el fòssil (de tubs plàstic) com explica l'artista. De fet, ell ha fet un arbre

 genealògic de les espècies per documentar com les ha fet evolucionar. Vol que el sobrevisquin i que se segueixin "reproduint" però, com a paràsits, necessiten un ajut extern, "utilitzen" els seus alumnes perquè les segueixin creant. Hi havia entrevistes a l'autor; molt interessant.

Després he seguit fins al centre comercial Macy's (no per comprar sinó per mirar-ne la decoració -el carrer encara era verd del Sant Patrici del cap de setmana passat, molt famós a Chicago-), els teatres, els edificis i l'escultura que abans de The Bean tothom anava a veure a Chicago, una obra de Picasso davant de l'ajuntament. Demà, més. A les 5 han d'arribar a l'aeroport.

Dos estats més, aquest mes, Florida i Illinois!