Chicago. Dia 3!

El tercer dia, ahir, va ser, en realitat, el primer en què mons pares van poder ser aquí (un dia més tard del previst a causa de la vaga dels controladors aeris francesos, encara que no aterressin a França en cap moment). Els esperava per fer el recorregut d'edificis arquitectònics de la part de dalt del riu i la Magnificent Mile, una mena de Cinquena Avinguda amb botigues cares (hi vam fer una volta, però on vam comprar va ser al Chocolate World, els bombons de crema de cacauet i xocolata que tant m'agraden, però que no han tingut gens d'èxit amb ells). Vam fer-ho a un bon ritme, també vam visitar el centre comercial de les 900 botigues, la biblioteca i vam pujar al John Hancock Center, en què hi ha un dels observatoris d'alçada (360 graus). Val la pena i, aquest cop, ma mare també hi va pujar! Tot i que feia fresca, ahir el temps era estable, mentre que avui hi havia boira i plou i demà està prevista una tempesta, potser de neu. 

Vam passejar pel costat de la platja, de sorra, que voreja el llac Michigan (només nord-americà i un dels més grossos), i vam dinar al Navy Pier, en un restaurant mexicà on vam menjar hamburgueses i jo beure una margarita (la seua especialitat). A Chicago hi ha bona carn, una estàtua d'un bou encara recorda que aquí s'hi feien fires bovines i era un centre importantíssim per a l'empaquetament i la distribució de la carn als EUA. La necessitat de mà d'obra va fer que rebessin treballadors del sud, molts de raça negra, que van portar el blues i el jazz. 

Des de dalt de l'observatori (les fotografies d'ahir són sobretot de mon pare; jo vaig descansar).

M'esperava un pier obert, amb la nòria i els cavallets (m'encanten les nòries i sempre miro de pujar-hi, sola o acompanyada, però aquest cop semblava tancat). Vam treure-hi el cap perquè hi havia bones vistes, però la imatge del pier de Sant Francisco (o la Bay de Miami) amb botigues en un espai obert i restaurants amb terrassa era tot interior, de fet, esperable si penses en el clima de la Windy City (cap fan de la sèrie The Good Wife, per aquí?). Era tot interior i també hi havia una botiga amb les crispetes famoses de Chicago, Garrett's, però en aquell moment no podíem menjar més (i l'esmorzar havia estat a l'estimada marca de Boston, Dunkin Donuts, tot i que no hi tenien el Boston Cream, probablement el meu preferit). Molt animat, mides humanes grosses (no tant com a LA, però sobta venint de Boston). 

Encara vam anar a visitar de dalt a baix el Millenium Park (ja us en vaig mostrar la mongeta). Al vespre vam sortir cap a un dels locals més famosos de blues, el Buddy Guy Legends. Era dimarts a la nit i al web hi deia que se solia omplir entre 7.30 i 8 del vespre i que no es podia reservar. Així que a les 6.30 hi vam entrar a sopar (menjar de Louisiana), però l'actuació principal era a partir de les 9.30 (10 dòlars més per cap). Hi hauríem pogut anar més tard perquè no es va omplir, però va ser un gran encert i us ho recomano molt. L'artistia principal d'anit tenia una veuassa i hi havia molt d'ambient. A més, la lletra de les cançons era divertida i fins i tot picant (em va sorprendre molt). Vam marxar a quarts d'onze, però ens hi hauríem pogut quedar hores. Aquesta nit volíem anar al partit de bàsquet, amb Pau Gasol contra els de NY, però hem tingut un embolic amb el pagament de les entrades en línia i hem acabat desistint. Esperem fer un bon sopar d'aquí una estona.