Peabody Museum (Harvard)

Avui m'he llevat i he vist que (oh, sorpresa!) no havia nevat. El primer dilluns que no neva des de fa un mes. Així que m'he afanyat a sortir (feia tard) per anar a classe (ja me n'he saltat dues sobretot pel temps i el quadrimestre acaba de començar, és una assignatura introductòria sobre lírica amorosa a la literatura medieval hispànica). He caminant per damunt de la neu, feixugament. No hi havia ningú pels carrers. Estàvem a -16 i la sensació tèrmica, segons el mòbil, era de -28 aproximadament. El transport públic diu que trigarà 30 dies a recuperar la normalitat si no neva més (i tots sabem que dimecres s'espera una altra gran tempesta -ara ja és l'hivern més nevat de la història de Boston, segons he llegit, tot i que ahir vaig llegir que era el segon-). He agafat el tren, doncs, i m'he plantat a Harvard. A la porta del departament de literatura comparada, on es fa aquesta assignatura, un cartellet que anem en compte que les estalactites aquestes de gel que s'han format a les teulades cauen. Miro al terra: forats. Provo d'entrar: tancat. Queden cinc minuts per a la classe, però fa tant de fred que decideixo entrar a l'edifici de davant per mirar si arriba algú i ens obre. RES. El campus, desert.

Entra un altre noi i li demano si no hi ha classes avui. Em respon que no. Li explico que no m'han trucat per dir-me que s'hagi cancel·lat res i resulta que és festa, el President's Day! No és que no em sonés, però és una festa a la qual jo estigui avesada. No em veig en cor d'emprendre la tornada i decideixo aprofitar que ja sóc a Cambridge per visitar un museu al qual fa temps que volia tornar: el Peabody Museum, que connecta amb el Natural History Museum i al qual, com a membre de la universitat, tinc entrada gratuïta! Ja us havia dit que gairebé no havia tingut temps de veure aquest museu quan vaig anar a l'altre al novembre (em pensava que havia estat feina no res i mira...). Només hi he estat dues hores perquè ja havia visitat una part del tercer pis i perquè encara havia de passar pel supermercat abans de dinar, però us en recomano la visita, sobretot del pis inferior. El segon pis (en realitat el tercer) és més espectacular i és el que connecta amb el Natural History Museum, l'únic pis on hi he trobat gent (he estat sola tota l'estona als altres) i el darrer penso que mereix que algú es dediqui a endreçar-lo i, a part de les etiquetes, que hi expliquin per a què serveixen els objectes exposats: jo amb el nom de l'objecte, l'any i el lloc no en faig res. Aquest és el pis dedicat a objectes d'Oceania (i una part amb maquetes dels indis); l'inferior és sobre els nadius americans (potser també m'ha interessat més perquè sóc aquí) i el del mig correspon a la cultura llatinoamericana amb altars per als difunts del Dia de los mueros, en quèhi ha ofrenes de menjar, fotografies dels morts, decoració i calaveres en un altar amb colors lluminosos, altars maies, els vestits tradicionals i cabassets... També hi havia una exposició, no sé si permanent, sobre objectes de guerra de tot el món, com a tema... universal. Fa molta patxoca i fa de bon passejar. Ja us n'havia mostrat fotografies a l'altra entrada, em penso.

El pis de davall de tot al començament m'ha costat d'entendre. De cop i volta t'introdueixen conceptes sobre les creences dels indis americans amb paraules de les llengües autòctones i m'ha paregut una mica espés. Però els dibuixos m'han atrapat de seguida. Eren del XVIII, d'aparença senzilla i em recordaven les pel·lícules d'indis (els artistes) i vaquers. També hi havia fletxes (diferents segons qui n'era el propietari), les típiques plomes dels indis (t'expliquen què signifiquen i qui les poden dur), la relació de l'indi amb el cavall, el guerrer i la funció de l'exèrcit en aquestes cultures, el concepte de valentia. Ho he trobat molt interessat i deu ser la part de l'exposició on he estat més estona. El tipus d'exposició: tradicional; vitrines, un audiovisual, panells informatius i objectes classificats.

Després hi ha una exposició cronològica des de que se sap sobre els primers poblats indis fins a l'actualitat, que m'ha cridat menys l'atenció. M'ha recordat un dels museus que vaig visitar a San Francisco. M'ha interessat molt la part en què expliquen com vivien els indis per àrees dins del territori que actualment correspon als EUA i com els va marcar l'intercanvi i la convivència amb els europeus (tot i que els pobles del nord ja feia anys que eren visitats per víquings i altres nòrdics). Especialment, perquè comencen amb els indis que vivien aquí dalt, al nord-est i normalment, tot i que sé que no és així, associo mentalment la història que sé dels indis amb el sud del país i amb la costa oest (molt relacionada amb l'arribada de persones de la península ibèrica, coloms, predicadors/missioners -recordeu la Misión Dolores de San Francisco?-). Així que ha estat tota una descoberta veure com aquells pobles pescadors passen a comerciar amb els francesos que arriben aquí, interessats sobretot per les pells dels animals; com els britànics, un cop han marxat els francesos, exploten aquest mercat, més pells per menys a canvi, i al final es converteix en un bé escàs que els indis acaben substituint per l'elaboració d'objectes manufacturats com (em penso que eren teixits i) cabassets de vímet. I passen de fabricar-ne per a ells mateixos (també t'ensenyen que tradicionalment els diferents pobles s'havien especialitzat en un determinat servei o producte que oferir a l'altre, de manera que hi havia un intercanvi ENTRE ELS NADIUS, abans del contacte amb els europeus) a dedicar-se exclusivament a la producció per vendre.

Hi havia altres apartats: un de dedicat a les canoes, per exemple; però això és el que més m'ha cridat l'atenció i també una sala on explicaven un dels misteris sense resoldre que tenia des que vaig arribar aquí: al Harvard Yard (la part principal del campus, on està el meu departament, el de clàssiques) hi ha una part que, si us hi fixeu a les fotografies de les cadiretes a partir de la tardor, està excavada. No entenia per què al setembre fan un clot i ho tanquen per a excavacions arqueològiques en el marc d'una de les assgnatures que s'hi imparteixen (i que per curiositat vaig plantejar-me seriosament de treure-hi el cap). No entenia què podien buscar-hi, en aquell tros tan menut del campus. Avui n'he obtingut la resposta. Cap al 2007 (o 2009?) es va decidir afegir aquesta part pràctica a una asignatura d'arqueologia perquè els estudiants (hi ha un programa dedicat als nadius americans, també) miressin què s'amagava davall de la part central del campus. Quan es va fundar Harvard allà hi havia un college per als americans nadius, de manera que assistien a la universitat anglesos i nadius, amb objectius diferents i era una forma més d'aprendre l'anglès escrit (es tracta també els problemes de l'ensenyament d'una llengua i, a més a més, escrita, per a la cultyra autòctona i els avantatges per als colonitzadors), a Harvard s'hi va imprimir una Bíblia (la primera Bíblia impresa als EUA i en la llengua nadiua de Massachusetts (la Eliot Bible). Els estudiants hi van trobar diverses restes que han permès aprofundir en la història del jaciment i ara cada any s'hi

Estalactites al meu balcó, que ja no puc obrir.

Harvard Yard aquest matí des de la Widener Library, que almenys estava oberta :) i he pogut tornar-hi un llibre.

Peabody Museum, Harvard.

M'ha agradat i sorprès molt que els indis tinguessin una mena de llibreteta, una recopilació de dibuixos de batalles i gestes personals (alguna d'amorosa també), que podia ser personal o feta en grup. No em digueu que no és un molt bon projecte d'expressió creativa. A mi aquests dibuixos m'inspiraven. M'han atret molt. 

Aquesta part més vistosa és al segon pis.

Oceania al pis superior. 

Exposició sobre armadures i armes.

continuen les excavacions.

P.S. La foto grossa a Harvard era un 'deute pendent', després d'haver fotografiat aquestes imatges de la universitat de Columbia a NY fa uns anys i que van agradar a més d'un. Res a veure, la quantitat de neu!