The Museum of Natural History at Harvard

Ahir vaig dinar a la biblioteca (m'havia preparat una carmanyola per a dinar i havia quedat per a sopar en un restaurant amb M., el seu marit i  un matrimoni espanyol a qui no coneixia. Així que, després de dinar, vaig anar a un lloc calentet (ahir tornava a fer molt de fred; els dies com avui són una excepció aquest novembre estranyament gelat que fa enguany), el Museu d'Història Natural de Harvard, que amb el carnet de la universitat és sempre gratuït (i a més podria portar-hi un convidat). És un museu preciós. M'encanta com està presentat, ja ho veureu a les fotografies. Jo m'esperava el típic museu d'història natural enorme, amb grans dinosaures i molt impactant com a Londres o Nova York (vegeu-ne les entrades en aquest blog), però és completament diferent, de dimensions més assumibles, amb les sales dels dinousaures i mamífers, també, però amb altres sorpreses, detalls, que van ser el primer que vaig fer. El museu està molt ben distribuït i té moltíssima informació. Per tant, que sigui més menut que els museus que he esmentat no vol dir que, com el Museum of Arts, el pogueu visitar en un parell d'hores. Jo m'hi vaig estar tres hores i 3/4 i com que tanquen a les cinc ja em van fer fora (hi ha un senyor que passa sala per sala per avisar trenta minuts abans i 18 minuts abans de tancar). Aquí es plega aviat i els museus no en són cap excepció. En aquella hora ja és de nit i hora de sopar. Això vol dir que tinc pensat tornar-hi i possibilement fer-hi dues visites més. És un museu que val molt la pena. Jo vaig deixar-me la part més espectacular (almenys visualment) per al final: la de zoologia. Això significa que vaig estar tres hores senceres amb les altres sales, que atreuen molts menys visitants (o menys estona) i vaig seure a escoltar les presentacions amb el telefonet a l'orella i vaig mirar els audiovisuals (no tots!! però un o un parell a cada vitrina). Vaig aprendre-hi molt i vaig tenir la sensació que m'explicaven coses noves i, en el cas de la sala del canvi climàtic, d'una manera diferent. Ara el proper cop voldria fer-ho a l'inrevés, començar per les sales dels animals i potser un altre cop pel Peabody Museum (el d'etnologia), que estan connectats i on només vaig treure el cap. Però m'alegro molt d'haver seguit, sense saber-ho, aquest ordre, perquè si no no hauria descobert tantes coses que desconeixia i m'hauria centrat en els dinousares, que he vist en moltes exposicions a diferents llocs.

Aquesta és la primera sala que vaig visitar, una de les veritables sorpreses del museu, amb una història única. És la sala de les flors de vidre de Leopold Blaschka i son fill Rudolf. Us explico la història tal com la recordo. Leopold Blaschka va fer un viatge en vaixell cap als EUA i a causa del temps el vaixell va haver d'estar aturat molts de dies enmig del mar. Ell, artesà del vidre, es va meravellar amb les espècies marines d'animals invertebrats i quan va tornar va fer peces de vidre inspirades en la naturalesa que no venia. Però el director del museu natural de Dresden tenia un problema. Quan exposava els animals marins dins de potets, veia que el color s'anava apagant i que atreia molt poc els visitants. Aleshores se li va ocórrer encarregar a Blaschka peces de vidre que representessin aquests animals i va ser un èxit.

Què hi tenen a veure, per tant, les 3000 espècies de flors de vidre de Harvard? (Sí, no ho pareix però són de vidre, jo m'hi vaig 'amorrar' una bona estona). Un professor d'aquesta universitat va rebre l'encàrrec d'ocupar-se del Botanical Musem de Harvard i, per fer-ho, li van concedir un munt de sales buides que havia d'omplir. De seguida va topar amb un problema semblant al del director del museu de Dresden. Podia exposar-hi flors dissecades, però aleshores serien en dues dimensions i a més a més el color de les flors també s'esvaïa. Per això, ell que havia vist algunes de les obres de vidre que representaven éssers marins en un museu, va demanar a Blaschka que li enviés una mostra de peces de flors. Van arribar trencades pel viatge, però amb els fragments que se'n van salvar va pensar que n'hi havia prou. Va ensenyar-les a una senyora de la ciutat i a sa filla, Elizabeth C. i Mary Lee Ware, que es van entusiasmar amb el projecte de veure representades les flors i els segments de les plantes en peces de vidre, per al museu i per als estudiants de botànica, que així podrien estudiar-les millor i van actuar de mecenes. Així, Harvard va encarregar-los la col·lecció de flors de vidre al 1890s i encara avui es pot visitar. 

Què us sembla? Quin privilegi estudiar amb aquestes peces!

Si continueu la visita cap a l'ala dreta, aneu a la sala dels ròculs aquests i els meteorits (geologia). Si aneu a l'esquerra, fareu cap a la de zoologia. Les explicacions també són molt interessants, però no m'hi extendré. Després d'això vaig continuar fins a les sales del canvi climàtic, en què, com us deia, em va sorprendre l'enfocament de l'exposició, perquè qui més qui menys tothom ha sentit a parlar del canvi climàtic i en coneix les causes i els perills. Però normalment sempre veiem els gràfics de la gran despesa energètica i l'emissió de CO2 a l'atmosfera per part dels EUA en comparació amb Europa i pensem en aquests americans que gasten tant, tot i representar un percentatge de la població molt baix. Això en aquest museu també ho diuen i després t'expliquen per què contaminen tant, cosa que jo desconeixia; potser fins ara no m'hi havia fixat. Els americans tenen molt de carbó i és barat, però el carbó contamina molt més que altres tipus d'energia i produeix menys. Així que en cremen quantitats molt elevades. Ja ho tenim. Aleshores em vaig asseure al joc interactiu. T'expliquen el panorama, sempre centrat en tu com a ciutadà estatunidenc i tens DRET A VOTAR. Davant de la cadira hi ha un comandament amb dos botonets, SÍ i NO. El professor de Harvard de la pantalla t'explica la situació, et mostra les xifres, et diu quins són els avantatges i incovenients d'aquesta situació, et parla de costos econòmics, d'accions quotidianes i els impostos (% d'augment) per soterrar els residus que produeix la crema de carbó i com podem actuar a casa per reduir l'impacte mediambiental (però fa força èmfasi en els calerons). Aleshores et pregunta directament si estàs disposat a actuar, reduir l'impacte mediambiental a casa (aixetes amb menys pressió, canvi de bombetes, ús de transport públic, etc.) i a pagar més impostos perquè contanimem la meitat els propers anys. Vaig votar que SÍ. Estava sola a la taula de comandaments, així que el professor va explicar els efectes positius d'aquesta decisió tan important.

Però després va ensenyar-me un altre gràfic. Mentre Europa i els EUA podrien acceptar fer aquest canvi, hi ha una sèrie de potències emergents/països en vies de desenvolupament, entre les quals la Xina que cada dia produeixen més residus i que probablement no estan disposades a fer front a les despeses d'inversió que es necessiten per gestionar el material de rebuig. Més gràfics i xifres i explicacions. Estaries disposat, com a ciutadà nord-americà, a invertir (amb un augment brutal dels impostos) en aquestes mesures en països estrangers? T'ensenyen quant et costaria, però també quant et costaria si no es fa hi has de fer front a tsunamis i altres desastres 'naturals' o si més endavant vols poar-hi remei. Mostren un gràfic en què es veu que tota la contaminació que ens estalviaríem de procedència europea i nord-americana, quedaria auperada amb escreix per la de les noves potències. Vota, estaries disposat a contribuir-hi? Aquí ja hi havia dues noies joves més a la taula. Tot i que vaig votar que sí, va sortir una majoria de NO. I el professor, pacientment, ens va explicar els efectes d'aquestes decisions.

I aquí ja entrem a la part de zoologia, a l'ala dreta, perquè tot i que després de Climatologia entres al Peabody Museum, vaig pensar que segurament seria millor visitar-lo un altre dia amb més tranquil·litat. És un museu força gran, també. La primera imatge que veieu és la comparació de l'esquelet d'un ésser humà amb la del seu parent més proper, un ximpanzè. En aquesta sala també m'hi vaig passar una bona estona. T'expliquen la teoria de l'evolució de Darwin amb molts exemples (ja sabeu que als EUA, sobretot al sud, hi ha molts creacionistes, que no hi creuen i a les escoles locals trien que no s'ensenyi). Al museu fan esment dels creacionistes (i tanmateix, és tan americà això dels museus d'història natural, trobo! i aquells fòssils dins del petroli que vaig veure a LA i que surten als Simpson, us en recordeu?). La mare de C. és creacionista, del sud. També t'expliquen els progressos i les teories que van anar apareixent després, compatibles amb el darwinisme, fins a la genètica i biologia mol·leculars i la descoberta de l'ADN. I, evidentment, el paper dels professors de Harvard en el debat sobre aquestes teories i les línies de recerca actuals. Igual que al MIT, t'informen sobre la investigació que la universitat ha realitzat i realitza en aquests àmbits (a la sala dels meteorits i pedruscos s'hi explica una recerca sobre el cercle polar àrtic molt interessant).

Aquests pots amb animals dins també els tenim als nostres museus? No ho recordo al Museu Blau de Barcelona, per exemple.

Aquesta sala no sé si formava part de l'exposició permanent. Contenia una presentació de l'obra fotogràfica d'un artista als boscos de Main. Molt bonica, amb imatges precioses dels colors a la tardor.

A la sala dels insectes, llagostes i animals de closca dura també m'hi vaig estar prou estona. Instisteixo en la presentació del museu i, a més, em van interessar les parts a les quals normalment dedico menys atenció.

Aquí ja hi havia més criatures.

La part més espectacular.

Els animals marins de vidre del mateix artista de les flors.

Com a Londres, pots pujar al pis superior per veure-ho millor.

El museu d'etnologia.

Les dues primeres fotos corresponen als indis, però al museu hi ha peces d'oceania i de llatino-Amèrica, també.

La festa dels morts de sud-Amèrica.

Definitivament, hi vull tornar perquè només m'hi vaig poder passejar, amb el guàrdia als talons! I jo que tenia temps de sobres, em pensava! Hi havia entrat a la una!

Què me'n dieu?

Si en voleu saber més, Amelia té una entrada molt completa al seu blog sobre les flors de vidre que vaig llegir fa temps.