Isabella Steward Garden Museum

Em penso que l'Isabella Steward Garden Museum era el darrer que tenia pendent de visitar a Boston. Així que quan avui he rebut un correu del professor d'anglès dient que havien quedat uns quants estudiants a fer un cafè a prop de casa meua i a xerrar un parell d'horetes perquè m'hi afegís, no he estat temptada de canviar els plans per a aquesta nit. Després d'un dia dur, les Esposes de Harvard havien organitzat una visita guiada al museu que us dic. La vaig reservar i pagar fa temps i avui teníem hora per a les set.

Érem quinze persones, gairebé tot noies i japoneses. Avui el museu tancava tard, a les nou, i la visita ha durat una hora i mitja. M'ha agradat moltíssim (a més, apliquen el mateix sistema els guies que els professors a classe i als seminaris, et fan pensar abans sobre per què aquell quadre és allà -l'exposició es conserva tal com Isabella Steward Gardner ho va deixar quan va morir perquè aquesta en va ser l'última voluntat i, si no es compleix aquest manament, el museu hauria de passar en mans de Harvard per desig d'ella, que voldria dir que els membres de la universitat hi podríem entrar gratuïtament amb un convidat-, et conviden a parlar i no et diuen mai que estiguis equivocat. Jo jugava amb avantatge perquè tenia certes referències religioses i mitològiques i perquè les noies orientals desconeixien molts referents cristians). No s'ha fet gens pesat, una hora i mitja trobo que és una durada molt bona per fer una visita guiada, tot i que la col·lecció té moltíssim més per oferir i no pots evitar tenir la sensació que és només un tastet. Tot i que al final ens han sobrat 30 minuts abans que el museu tanqués, tampoc no m'hi he entretingut, perquè estava molt cansada, avui i encara havia de tornar a casa i fer el sopar (normalment sopo a les sis, així que era tardíssim quan hem acabat). A més a més, hi ha moltes sales on els grups tenen prohibit aturar-se i que el guia no pot explicar. Tot i això, recomano fer almenys un cop la visita amb guia, perquè és un museu gens convencional i tot i que hi ha fullets informatius a cada sala, relacionar les diferents obres d'art amb unes quantes dades descriptives o enciclopèdiques ho veig difícil (almenys a mi em costaria assimilar-ho).

Restriccions. El museu en té un munt, de restriccions, per això les úniques fotografies que permeten fer són del jardí. Per això no hi pots entrar amb bosses (sí bosses de mà menudetes), abrics o roba agafada a la mà. No pots parlar-hi per telèfon, tot i que des de fa pocs són més permisius i permeten enviar missatges de text des del museu (perquè volen que es pugui consultar informació de les obres d'art també des del mòbil). En grup, com deia, hi ha sales que no les pots visitar amb guia, no t'hi pots aturar. No tenen un vespre o un dia gratuït com altres museus, No hi ha gaire llum a moltes sales per no fer malbé les obres (estranyament, la propietària va situar les peces d'art més importants de la col·lecció a la vora de la finestra perquè els toqués directament la llum del sol (he vist les finestres tapades) i feia servir llars de foc per escalfar-ho tot. M'ha sorprès moltíssim perquè penso que devia ser molt perjudicial per a la conservació de les obres.

Trobareu per internet molta informació sobre la propietària, una col·leccionista, una dona amb una educació exquisida, viatgera, interessada a adquirir només originals al s. XIX (n'hi ha d'Itàlia, Espanya, Holanda, ... també n'hi ha de catalans, per exemple aquest). A mi el que m'ha interessat més del museu és la disposició en la qual Isabella situà les obres. No es tracta només d'unir en un sol espai naturalesa, arquitectura (de palaus venecians, transportat directament, per exemple; tot compradet i amb factura), mosaics amb motius àrabs o romans, tapissos, pintures, gerros, mobles, escultura... totes les formes d'art que us pogueu imaginar, són les relacions que estableix entre obra i obra col·locada en un mateix espai el que més m'ha cridat l'atenció. Per exemple, recordo que hi ha una sala en què en un racó s'hi exposa l'Anunciació en un quadre central, a més a més un quadre que també combina les figures de l'àngel i de la Mare de Déu amb les formes arquitectòniques i la perspectiva de (és renaixentista, a la sala Rafael). Si t'hi fixes, a la dreta hi ha un quadre d'una dona que podria ser qualsevol i a l'esquerra hi ha una Madonna amb el Nen Jesús. Abans, Anunciació, Després, sembla dir la seqüència. Però és que al costat del Nen Jesús que es toca el peu hi ha una escultura d'un peu, totsol (no el de l'espina, eh). I això per esmentar un racó en què la simbologia no és tan marcada com en altres.

Al pis inferior, al costat del pati, hi ha una antiga sala de música que ella reformà (abans ocupava una part més gran del museu). A la paret, un quadre sevillà amb flamenques i músics, al terra peces de ceràmica i moscais d'estil àrab a les parets, un número 8/símbol de l'infinit i es veu que de Sevilla en un racó... aquesta mena d'elements i peces religioses (altars?) incrustades a la paret. En aquesta part de la sala tot molt festiu. A l'altra banda, el racó del dolor, en memòria de son fill, com si fos una capelleta, amb un guerrer que jau, entre altres peces. Paradoxa? La vida? Què volia dir amb aquests dos extrems dins de la mateixa sala? A poc a poc et vas adonant que les connexions que suggereix o que ens suggereixen estan molt pensades, no fa només de curadora, o potser sí, però és una artista, avui dia hi ha artistes que canvien el significat dels objectes per l'ús o el lloc on els exposen (potser això és el que et va passar amb la fitxa que vas enviar per a Parallels, Eva). 

La sala gòtica m'ha agradat especialment, i això que per a l'art pictòric (sobretot) em sol entusiasmar més el renaixentista. També m'ha cridat molt l'atenció la història que s'amaga rere el retrat que va encarregar la propietària, en què se la veu en un vestit negre, un collaret de perles al voltant dels malucs i... si t'hi fixes, unes ales d'àngel i una corona. Just davant d'una obra de presentació. Es veu que al marit no li va fer cap gràcia. Segur que en trobareu més informació al web del museu (jo avui estic massa cansada). 

Es veu que fa una vintena d'anys van entrar a robar al museu, van prendre'n 13 obres i com que la propietària havia deixat escrit que no es canviés res, si visiteu el museu veureu els marcs buits, enormes, sobretot a la sala holandesa en falten un munt. La investigació no està tancada. M'ha explicat la noia que ha organitzat la visita, que ella va muntar-ne una altra l'any passat sobre una exposivió temporal d'una artista francesa (ella també és francesa) que solia freqüentar el museu i que un dia abans del robatori li havien sentit dir que tant de bo tingués un quadre com aquell (un dels que van prendre) a casa. La van investigar i uns anys més tard en presentava una performance o una exposició, contemporània. Havia buscat els guardes del museu, el personal de les sales, curadors, visitants em penso... perquè cadascú li digués què recordava de memòria de cada quadre. En prenia notes i en feia esbossos. Aquesta era l'exposició sobre el tema. 

La tomba d'Isabella Steward Garden i la seua família és a Mount Auburn, el cementeri que us vaig mostrar a la tardor. De fet la professora d'aquarel·la vol oferir un curs a l'estiu de dibuix al natural amb aquarel·les allí i no para de repetir que no cal que pintis les tombes. Realment és un lloc molt bonic: els arbres, el llac, les escultures... tot i que al juliol faré una visiteta a Catalunya i la professora a mi no m'ha acabat de funcionar...