Una edat difícil?

[Escric mentre espero Skype amb J. Continuaré l'entrada del dia després].

Finalment, ahir ho vaig fer. Recordeu aquella aplicació per al mòbil de la qual us havia parlat en la qual es creen grups segons interessos i aficions o característiques personals (l'edat sol tenir-hi un pes important) i es plantegen activitats per fer plegats amb gent que almenys el primer cop no coneixes? De moment estava apuntada en uns quants grups, però feia d'espectadora i a l'últim moment sempre havia decidit no anar-hi. Com us vaig explicar, primer em vaig donar d'alta en un grup exclusivament per a noies que estan a la vintenta (d'anys), perquè no podia evitar relacionar aquesta aplicació amb els webs i serveis de cites (cegues) en línia i necessitava desmarcar-me'n, Aquestes noies queden cada dissabte per fer un brunch i xerrar i vaig pensar que seria una manera tranquil·leta de conèixer gent. Els catalans que vaig conèixer a la pre-Diada de la V a Boston em van dir tots (bé, sobretot els joves, que no tenen la família aquí) que els americans de Massachussetts no socialitzaven gaire fora de la feina i que era molt difícil quedar-hi i encara més per a un estranger que volgués integrar-se amb els autòctons. Al cap d'unes setmanes, el dia del primer Happy Hours del departament ho vaig veure clar. Ja sabia un lloc on els divendres t'acullen i hi xerres, però com que els organitzadors són doctorands, no hi vaig conèixer cap investigador com jo i ells ja tenen el grupet fet: van a classe junts, viuen a la mateixa casa dins del campus i, pel que em van dir, els caps de setmana han d'estudiar molt! Va ser així com em vaig apuntar al primer grup i després en uns altres, però sense participar-hi directament. Inicialment feia la funció de calendari d'activitats: si t'apuntes a grups de Boston és una bona manera de saber el que es fa per la zona i interessa a persones amb aficions similars a les teues (us en faríeu creus, del munt de grups literaris i clubs de lectura que hi ha! però no m'hi he apuntat, eh). Darrerament, he anat coneixent gent i quedant-hi i fent amistats, però m'adono que, a part del M. (que és català i que no hem coinicidit recentment), la llengua de relació és el castellà. [I aquí faig un parèntesi, Hi ha moltes persones que es pensen que pel fet de viure a l'estranger aprens una llengua, però no només quan arribes a un cert nivell i ningú no et corregeix és cada vegada més difícil millorar, sinó que fins i tot si tens la voluntat de relacionar-te amb gent d'aquí, si no tens un ambient propici al contacte (la feina de l'investigador d'humanitats tancat en una biblioteca és solitària) i en anglès, no parles amb ningú. Per a mi va ser una experiència molt propícia per millorar l'anglès quan vaig realitzar un parell de cursos en una universitat britànica durant dues setmanes. Van ser només dues setmanes, però anava a classes (no d'anglès, però en anglès), vivia en una residència universitària, féiem els sopars a la sala comuna tots els dels cursos i eren gairebé tots americans, de manera que parlava tot el dia en anglès. Va ser una immersió autèntica. A l'estada de recerca a Londres, en canvi, era més semblant al que visc aquí i com que parlo de literatura catalana, la gent d'aquest àmbit (o d'hispàniques) parlen o català o castellà, però també anava a classe els dijous i ja sabeu que em vaig fer molt amb una noia britànica, amb qui quedava sovint. Aquí el contacte principal amb la llengua, a part de l'assignatura que curso, és la TV (a més, he deixat de mirar sèries per Internet arran del virus que em va atacar l'ordinador, així que ja em va bé). Però ahir va ser diferent].

Ahir vaig participar en una de les sortides del grup, a la qual ens havíem apuntat 36 noies i en van aparèixer només 8, gairebé totes de la meua edat exacta. I l'excursioneta que vam fer, el (pre)Halloween que havia anunciat a Eva, va ser una visita a Salem, el poble de les bruixes!!!! La meua primera sortida de Boston-Cambridge-Somerville. Salem està a només trenta minuts de Boston en tren i el bitllet costa uns 14 euros (a mi me'n va costar un xic més perquè vaig badar). A més, durant l'octubre fan el festival encantat, de manera que pots entrar a cases embruixades.

Aviat us explicaré com va ser la sortida, però va valdre la pena.

La motivació de les noies per apuntar-se en un grup d'aquests: conèixer gent fora de la feina, amb qui fer coses. Totes tenen vint-i-escaig anys i quan s'hi van inscriure feia relativament poc temps que s'havien mudat d'estat dins dels EUA per feina (és molt habitual, aquesta mobilitat interna, dins del país, sobretot perquè sovint ja han estudiat a universitats lluny de casa i després de la universitat es troben sols). Així, hi havia dues noies de Califòrnia, una de Maine que abans vivia a Salem (a aquesta la vam perdre de seguida i no la vam saber trobar, hi havia molta gent i plovia)... Jo era la més exòtica, això sí. Altre comentaven que ja havien estudiat a Boston, però que els seus amics tenien parella o s'havien casats i tenien les primeres criatures i que es feia difícil trobar gent amb qui quedar. Jo penso que una aplicació com aquesta seria difícil que funcionés bé a Catalunya, perquè ja coneixes gent de les formes habituals: a la feina, en grups d'oci, a través de coneguts, per casualitats... Almenys si ja hi tens la vida feta i perquè malgrat la inestabilitat laboral que hi ha, hi ha menys mobilitat per part dels joves (si no és a l'estranger). En canvi hi veig el potencial per a estrangers que arriben en un lloc nou, però així perd part de la gràcia. A Itàlia les meues relacions principals van ser amb Erasmus com jo (tot i que vaig aconseguir fer-me amb dues italianes) perquè et trobes en la mateixa situació, la manca de cercles i de rutines establerts, les ganes d'explorar la zona... Si són de nacionalitats diferents, com era el cas, practiques (bé o malament) la llengua, si no suposo que ni això. Aquí hi ha xarxes de catalans a l'estranger fortes (per cert, van dir de quedar per celebrar la Castanyada) i també d'ibèrics, amb aquest nom, però sempre queda el desig d'anar més enllà. He conegut gent que entra dins d'aquest submón a partir d'un conegut i només es mou dins de cercles de la cultura d'origen. Trencar aquesta dinàmica no penso que sigui fàcil i a vegades aquesta és l'única alternativa, però em va agradar el tastet d'ahir. Només m'estranya que elles trobessin normal que fos tan complicat sortir amb la gent de la feina, quedar de forma natural i conèixer gent nova en una societat en què no tenen gaires problemes per iniciar una conversa pel carrer o per fer networking en qualsevol moment.