dimecres, 8 d’octubre de 2014

Tardor

Tot i que la temperatura segueix oscil·lant (és una dita de Boston: 'si no t'agrada el temps que fa, espera't només cinc minuts) i un dia em desperto a onze graus i ensundemà estem a 29 (centígrads), les fulles dels arbres ja han començat a caure. De fet, Nova Anglaterra és famosa pels colors de la tardor, sobretot a les zones naturals.

No tinc gaires anècdotes per contar dels darrers dies. Després d'haver visitat el museu del MIT he tornat a aquella zona de Cambridge unes quantes vegades aquestes darreres setmanes. Divendres passat vaig anar a una reunió que organitzaven al MIT per a investigadors postdoctorals estrangers, ja us en faré cinc cèntims més endavant i, ahir, dimarts, després de quedar a Harvard amb dues noies espanyoles a les quals m'havien presentat al còctel del departament (còctel; de dinar del departament n'hi ha un de mensual!) per fer un cafè, vaig anar a la primera sessió del programa Soap Box que fan aquest curs al museu del MIT. Ja havia enllaçat la pàgina al Twitter, perquè si mireu a l'arxiu hi trobareu els vídeos de les xerrades de les altres edicions. Jo ja n'havia mirat un parell sobre com funciona la memòria. Aquest octubre el tema és sobre l'origen de la vida i la influència dels planetes i ahir hi van parlar un professor del MIT i un de Harvard, l'un sobre geologia i l'altre sobre astrobiologia, per oferir dos enfocaments a com es planteja la recerca sobre l'origen de la vida i les condicions del planeta en aquell moment: vam parlar de l'ancestre comú i de tots els suposats intents desapareguts, LUCA i preLUCA, dels gens que compartim amb ells i les modificacions genètiques que hi ha hagut, de com els fòssils i les roques ens ajuden a trobar evidències sobre si hi havia oxigen, oceans, animals, bactèries en un determinat moment (ens van donar un punt de llibre en forma de línia del temps fins on situaríem, teòricament, l'origen de la vida). Hi vaig conèixer una noia molt simpàtica, mentre agafava quatre formatgets de la taula parada, una estudiant de Boston University molt simpàtica.

Les xerrades tenen un format innovador que encara no he decidit si em convenç, però que s'adiu perfectament a la idea de xerrades que munten les universitats d'aquí (no dista gaire de la xerrada que va fer l'autor que criticava les universitats d'elit dels EUA, per posar-ne només un exemple i això fa que els actes semblin més curts perquè requereixen menys concentració de forma continuada). Si només hi ha un ponent parla durant uns vint-i-cinc minuts, si en són dos s'han de repartir el temps. Presenten el tema. Sempre són presentacions perquè no arriben a poder-hi aprofundir gaire i encabat hi sol haver torns de paraules: primer entre els companys de taula en el cas de la xerrada de l'escriptor, en aquesta ocasió es tracta de parlar amb els companys de taula (estàvem asseguts al volant de tauletes redones a la planta baixa del museu) sobre la xerrada (també molt típic dels tallers, acabar les sessions amb una mica de relació social i treball en grup, són elements que sempre apareixen). Ells reparteixen un ordinador portàtil a cada taula amb el Twitter obert i entre els companys heu de plantejar i escriure preguntes de 140 caràcters (un tuit, vaja, ara entenc que així s'estalvien els típics monòlegs de segons qui) que es van projectant a la pantalla. Durant 20 minuts!! És a dir que tens gairebé la mateixa estona que la que els has escoltat. I després, evidentment, no poden contestar-ho tot, però tenen 30 minuts per triar les preguntes que han sortit més i les que més els agraden i contestar-les. A mi el que no m'acaba de convèncer és l'estona de pensar preguntes i enviar-les per tuit si les podríem fer presencialment i tindrien temps de més. És apte per a vergonyosos, això sí.

He de dir que la primera xerrada no va ser com la resta que havia escoltat, sinó molt especialitzada i la meitat de conceptes i de termes no els entenia, però el geòleg (tota la taula hi vam estar d'acord) va fer una explicació més divulgativa, en canvi al torn de preguntes els dos van estar molt bé. Els Power Points amb esquemes ajudaven a no perdre'ns tant, això sí. Al final ens van donar un qüestionari per avaluar la sessió i van sortejar un regal de la botiga del museu entre els participants.

Però malgrat la dificultat de la xerrada, que em va fer pensar que no podria fer cap pregunta (estàvem els tres companys de taula en blanc, i això que la noia de Singapur havia llegit molt sobre el tema i ho estudia), van passant els minuts i se t'acudeixen coses que voldries saber i, certament, no tems que sigui una pregunta bàsica (aquí no semblen plantejar-s'ho mai, tampoc a classe) i l'envies. Vaig tenir la sort que una de les que va contestar l'havia feta jo. Encabat vaig tornar a casa, rapidet perquè els carrers també estan molt poc il·luminats de nit (es fa de nit a les 6.30 p. m.), deu ser per la contaminació lumínica. Vaig fer el sopar i vaig acabar just a temps per veure el final de la temporada d'un reality show superamericà que ja mirava a Catalunya (per Internet, tot i que no coneixia tots els succedanis més que hi ha, és tota una constel·lació, però miro de no deixar-m'hi atrapar). Em va agradar, va ser un dia molt entretingut, tot i que havia fet feina al matí, però em va parèixer de molta festa. Fan una xerrada cada dimarts, però la que m'interessa més és la darrera del mes. M'hi havia d'acompanyar una de les espanyoles, però s'hi va repensar (se n'havia oblidat).

Avui en sortir de classe (dilluns és festa: Columbus Day, vet aquí perquè és el mes del llegat italià a nord-americà?) tenia un correu de la família amb qui vaig anar a fer el brunch ara ja fa un parell de setmanes per anar a l'October Fest (Parade) a Harvard Square, una desfilada. N'he llegit la descripició: paradetes, menjar al carrer i desfilada; us sona? En tinc moltes ganes! És diumenge.

Per cert, no m'ho puc creure però dimarts ja farà dos mesos que sóc aquí!
Aquestes són del dia 1. Harvard: comença la tardor.


Finalment m'he assabentat que el tito de Harvard Square hi va aparèixer fa un any i encara segueix viu... malgrat Acció de Gràcies. A hores d'ara deu ser la mascota de captaires i estudiants de la zona.


El parc del costat de casa.

Podria afegir-hi una fotografia de les fulles de la terrassa...

4 comentaris:

  1. El tito de Harvard Square em recorda els "gossos comunitaris" de Salònica... Són boniques les fotos de la tardor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I entren i surten de les cases els gossos comunitaris? Perquè sospito que el tito no té tants de privilegis!

      Elimina
    2. Crec que no, però tothom en té cura i estan molt ben alimentats. Talment com aquest de la foto... :)

      Elimina