El meu part

Vaig escriure la darrera entrada unes hores abans d'ingressar a l'hospital i ara us escric des del mòbil amb mon fill al braç, adormit, pell contra pell, allargassant l'estona abans d'intentar deixar-lo al bressol.

He començat aquesta entrada així aquest migdia. Us volia contar el part. La situació en què escrivia era idèntica. Ara, però, ell m'aporta encara més calma. Ara que ha estat un dia de moltes visites i també nervis. Perquè a vegades que em vulguin arrencar el menut dels braços m'esgarrapa l'ànima, m'esventra. És instintiu. L. té poc més d'una setmana, ha viscut els darrers nou mesos dins meu, l'he estimat cadascun dels dies que he sabut que el covava, probablement des d'abans i tot de saber-ho del cert. És la meua intimitat més pura, d'ell i de son pare, i no puc evitar sentir que dels meus. L. serà una persona autònoma i no li vull escatimar cap record, cap moment familiar o amb els amics. Però encara hi batega una part de mi. Encara hi soc jo, vulnerable, i ell amb mi. Jo no el posseeixo a ell, sinó que és ell que s'ha quedat un trosset molt íntim de mi. Per això el meu cos i el seu, gairebé un de sol, necessiten sentir-se, tots dos, estimats, cuidats i respectats per damunt de tot. Per damunt de les voluntats de la resta sobre el nostre cos. Un reducte de tres que no es pot forçar.

Diumenge a la tarda, després d'escriure l'entrada i de dir-li a L. que estàvem a punt per rebre'l, vaig proposar-me sortir a caminar. La ginecòloga m'havia vist verda i, tot i que quedaven dues setmanes per a la data prevista de part (i els embarassos primerencs solen arribar a terme, a les 40 setmanes, encara que el nadó pot nàixer de la 38 a la 42), em va aconsellar que caminés 3 hores al dia. El dia abans havia anat a buscar a J. a l'estació i vam fer marrada (45 minuts) i l'endemà havia quedat amb mons pares per sortir cada tarda a passejar. Però fa dos diumenges, abans de sortir de casa, vaig notar un dolor molt lleu d'ovaris. Em vaig gitar un moment per esperar que em passés, però vaig saltar d'un bot del llit perquè m'havia semblat que un globus d'aigua m'esclatava entre les cames. Era groguenca. Havia trencat aigües i vaig trucar a la llevadora.

He de dir que havia llegit molts relats de parts. Aquesta n'és una contribució més. Llegir i escriure són la manera com jo miro d'entendre el món. El meu cervell descartava els parts per inducció (malgrat que jo vaig arribar així al món), les cesàries i les males experiències de parts no respectats. Havia omplert un pla de part, però després de parlar amb la ginecòloga, em semblava que ni jo tenia gaires voluntats que calgués respectar (tot molt de sentit comú, em pareixia a mi) ni exigia res que l'hospital no em pogués facilitar (duríem la pilota de casa) i ella i jo estàvem alineades de pensament. Així, tot i que m'havien contat històries de por d'hospitals privats (i també de públics), estava en bones mans. Ella m'atendria durant tot el part.

No vaig visitar l'hospital, ni tan sols el vaig triar. Volia la intimitat d'una habitació individual (privat) i confiava i confio plenament en la meua ginecòloga/obstetra, que conec de fa uns mesos. I ella atén a l'hospital El Pilar, ara del grup Quirón. Repetiria amb ella, tot i que atén a un hospital que em va fer passar una molt mala experiència prepart (des de les sis de la tarda --havia trencat aigües a les 16h-- fins a les nou del matí del dia següent) i encara ara no sé fins a quin punt en un altre lloc l'inici de la lactància materna (per la qual lluito, ara amb lactància mixta) hauria estat més senzill i l'hauria pogut mantenir en tot moment (sense mugroneres). Amb tot, el prepart van ser unes hores i no m'han deixat cap cicatriu, gràcies a Déu. D'això en parlaré un altre dia. Les entrades se m'acumulen, però són importants per a mi.

Les habitacions i el servei (menjar, infermeres, 24h. de pediatria i cures del nadó) d'El Pilar són excel·lents. No puc dir el mateix de la llevadora que m'havien assignat inicialment ni de recepció. Vaig arribar a les sis amb J. a l'hospital. Una hora encabat d'haver trencat aigües vaig veure que el color groc s'havia tornat verdós. Recordava que al curs prepart ens van dir que normalment primer són les contraccions i que trenques aigües a l'hospital. Que no ens fièssim de les pel·lícules. Però jo vaig trencar aigües pensant que no havia tingut mai cap contracció, tampoc de Braxton-Hicks. I eren verdes: meconials; hi podia haver patiment del nadó. Això volia dir que havíem de córrer cap a l'hospital i que com a màxim el 14 naixeria L., perquè no pots esperar a posar-te de part. El nadó necessita líquid amniòtic, per tant, el rellotge ja ha començat el compte enrere.

Jo estava animada perquè notava com ell es movia com sempre i em trobava molt bé, sense dolor. Arribaria a l'hospital dignament. Estava nerviosa, amb nervis bons: tindríem el nostre fill aviat amb nosaltres! Això era el més important.

Vam trigar més d'una hora a sortir de casa. J. anava fregant líquid amniòtic (fins que em vaig ficar un bolquer postpart) i no tenia acabada de preparar la maleta. Es va deixar les claus del pàrquing. Ja us podeu fer la idea que estava nerviós.

Vam arribar a l'hospital a les sis i em van fer un tacte. Verda. Em van monitoritzar: les constants de L. estaven molt bé i jo tenia contraccions, tot i que no n'era conscient, només tenia gasos. Va venir la doctora i em va tranquil·litzar (la llevadora d'urgències havia estat una mica tallant). Pensava que em podia posar de part jo sola. Havia d'acabar d'esborrar el coll de l'úter. M'ingressarien. Si s'aturaven les contraccions a la matinada m'havia de prendre mitja pastilla d'oxitocina però només en aquest cas. Ella confiava que el tindria jo sola a la matinada. Després m'he adonat que no deuen ser gaires els metges que accedeixen a esperar que el part sigui natural si hi ha hagut aigües meconials (o si simplement s'han trencat). No es deuen voler arriscar a res. Gràcies per haver-me deixat esperar. Jo no me'n penedeixo gens malgrat el dolor.

Vam pujar a l'habitació (ja sense monitors ni res) i les contraccions havien augmentat d'intensitat. Aviat van ser cada cinc minuts i aleshores ens vam adonar, a mitjanit, que no sabíem quan havíem d'avisar. Vam preguntar a la recepció de la nostra planta i ens van explicar que justament hi era la nostra llevadora, a qui encara no coneixíem, i que pujaria. Cinc minuts més tard em venien a buscar amb cadira de rodes, ens deien que agaféssim la primera muda de L., que qui baixava a la sala de parts no en tornava sense el fill. Em van baixar i la llevadora estava enfadada perquè estava molt fresca i l'havia avisada. Ella acabava ara un part i em va dir que, ja que l'havia fet avisar, ara m'induïria el part. Jo no hi estava d'acord. Només volíem informació. En aquell moment no vaig pensar en el pla de part, que duia imprès amb un post-it que hi deia "per si de cas". Va dir que ara la cridaria cada dos per tres si em tornava a l'habitació. Només estava dilatada un centímetre i el coll de l'úter encara era gruixut. Anava a buscar oxitocina i el que calgués. Jo no ho volia i aquí em va salvar J. Va insistir que no era el que jo volia i que havíem parlat abans amb la doctora. Quan la llevadora va tornar a la sala de dilatació (en teoria amb el que calgués per induir el part) vam aconseguir convèncer-la, sota la meua responsabilitat, de tornar a l'habitació. Amb l'estrès, les contraccions havien disminuït i ja no serien més regulars. A ella ja no la veuríem més.

No veuríem ningú en tota la nit. Va ser tornar a l'habitació i van tornar les contraccions naturals, irregulars (després he sabut que no tothom les té regulars) i intenses. Del dolor, vaig vomitar tota la nit. Bilis i més bilis. No venia ningú. Havien deixat ordres que fins que no fossin cada 3 minuts de forma regular no avisarien. Al matí cridava de dolor. J. havia avisat repetidament. Va trucar la doctora, a qui la llevadora havia dit que estava d'un centímetre i tan fresca. En realitat, no em veia des de les dotze de la nit. J. estava molt enfadat. Jo tenia por de tornar a veure la llevadora, però no deia res.

La ginecòloga va donar ordre de baixar-me a la sala de dilatació. Aquest cop van haver de venir amb llitera. Cridava de dolor. La primera muda. Tacte. Dilatada de 2 cm i coll de l'úter esborrat. Em va caure el món damunt. I aleshores la doctora va preguntar per l'epidural. I la llevadora era una altra. Cara de felicitat o de drogada. Tremolor. Em vaig relaxar. Vaig dilatar ràpid de la feina de la nit. Sense oxitocina fins un moment a l'expulsió. Part normal. Pocs punts per episotomia (només havia estat a temps d'usar l'Epi-no dos dies). Ni ventoses ni fòrceps.

A les 13.18 naixia L. El part va anar de primera. J. era amb mi. Em van dir que seria peludet i si li volia tocar els cabells. No em vaig atrevir. A J. l'animaven a mirar com sortia el cap. Empènyer, empènyer. A J. el va sorprendre la cruesa del naixement, de com s'expulsa i agafen el nadó. Es va gairebé emocionar quan em van treure la roba i me'l van posar brut de sang damunt de la pell. La primera imatge com a mare. Estava molt orgullós de com vaig viure el part. Jo vaig plorar quan el vaig veure i me'l van posar damunt. I me'n vaig enamorar perdudament.

M'havien dit que moltes vegades no era així, però per sort ho va ser i després d'un molt bon embaràs, dono gràcies que el part anés tan bé.

I ara us he de deixar, que aviat li toca pit i biberó.