El darrer mes d'espera

Demà començo la setmana 39 d'embaràs (sempre segons la ginecòloga, que sabeu que l'ecògraf hi suma una setmana). Ja fa dies que tenim la casa a punt per rebre'l i les bosses fetes per anar a l'hospital en qualsevol moment. Procurem que J. no se'n vagi gaire lluny i que estiguem comunicats. Divendres vaig enllestir molta feina que no volia deixar penjada: primera tanda d'exàmens UOC corregida, treballs del màster de la UB corregits, acta de qualificacions enviada, Curs d'expert engegat, documents enviats a la persona que em substituirà, correu redactat per sol·licitar el certificat d'empresa per demanar el permís de maternitat (només s'ha d'enviar quan sigui el moment) i vull saber si puc acumular-hi les hores de lactància... També he descartat tasques: no són prioritàries i si  es queden sense fer és que ara no és el moment. De la seua habitació ja tenim la calaixera (plena de roba neta) i el penja-robes (amb la robeta de primera posada rentada, planxada i penjada). També he organitzat la banyera-canviador i tots els ungüents i utensilis que hi farà servir. Casa està neta i ara ve una persona contractada per una empresa que ofereix servei de neteja cada setmana. J. ahir es va examinar del màster que cursa a la UOC i, tot i que dilluns té el lliurament d'un treball, L. té via lliure.

No em tranquil·litza que ma germana i jo fóssim part induït i que J. nasqués per cesària, perquè m'agradaria posar-me de part de forma natural. Encara no m'han posat monitors i la doctora fa dues setmanes em va veure verda, tot i que va tocar el cap de L., que ja està ben baixet. Em va dir que se'm veia molt fresca, que si no tenia contraccions de preparació. Suposo que no. Diu que el dolor és similar al de la regla. No sé si n'he tingut; em trobo bé. Així que ara em recomana caminar (3 hores al dia!) per veure si així motivo el cos. De moment, ahir vaig caminar 45 minuts i ja estava escruixida. Vaig feixuga amb la panxa. També fa dos dies (vaig tard) que he començat amb l'EPI-NO (ens en van parlar a les classes prepart i és efectiu si comences unes tres setmanes abans del part, mentre que el massatge perineal es pot fer des de la setmana 34, però nosaltres l'hem descartat per la complicació), perquè no quedi. No n'he trobat experiències per internet. Almenys diuen que no ho pots fer malament. S'hauria de notar el progrés a partir del tercer dia. També he reprès la pilota. 

Això són les preparacions externes. He rebut (i llegit) comentaris sobre el part i m'han espantat més que cap altra cosa, mentre que el llibre d'Embarazo y parto, tot i que era sobre el part natural, em va tranquil·litzar molt. Per a mi el part sempre havia estat una bèstia negra, per la qual quan creixia no volia passar. Com que soc tan aprensiva que no em puc fer ni una anàlisi de sang sense que sigui un espectacle i en general les accions pràctiques de la vida se'm resisteixen una mica (conduir, cuinar) quan vaig decidir que volia tenir un fill vaig procurar deixar el part per al final. No hi he pensat gaire en tot l'embaràs, fins i tot ara, llevat de moments puntuals, no m'angoixa, però hi ha aquell neguit al que m'és completament desconegut. No sé com reaccionaré jo ni el meu cos, que m'ha sorprès moltes vegades. He encarat l'embaràs sense patir pels mals d'esquena i altres afeccions que anunciaven, amb confiança. Tant de bo aquest moment (més que moment ja sé que un primer part són generalment moltes hores) el pugui viure amb una certa serenor, pensant que encara puc aguantar una miqueta més. La meua ginecòloga és partidària d'esperar molt fins a l'epidural, que jo volia demanar de seguida. A veure com em veu. Personalment, el part no s'emporta tots els pensaments. Penso més en el moment de conèixer L. Moltes preocupacions se centre en l'establiment de la lactància materna. També és veritat que al meu voltant, sempre la gran a la família, no tinc ningú com a referent que hagi viscut aquest procés recentment i, d'alletament, encara menys. Entre les meues amistats properes tampoc.

Sé que els primers embarassos solen arribar a terme, és a dir, a la setmana 40, però les ganes d'abraçar-lo cada vegada són més fortes per part dels dos. Aquestes festes, nosaltres que som tan casolans, vam sortir a passejar pel centre uns quants dies, finalment vam anar a veure Bohemian Rapsody al cinema (que ens va decebre una mica, segurament perquè les expectatives eren altes, després del que havíem sentit, però ja ens va passar amb LalalaLand) i vam sortir a sopar un altre dia a Sant Cugat. Estem ben situats i ens hi desplacem amb més comoditat i tot que a Barcelona. L'adaptació ha estat molt bona per a un barceloní de cap a peus com ell, que ja s'hi ha empadronat i tot (malgrat la sequedat de l'aire o no sé què i la calç de l'aigua). I ara parlem del gran canvi que significarà passar de ser-ne dos a tres. De tenir un menudet que dependrà de nosaltres tot el dia, durant molts anys. No ens espanta no sortir o perdre vida social (tampoc s'adiu gaire amb la nostra personalitat), no veiem com un sacrifici no emprendre viatges a l'estranger durant uns anys encara que siguem viatgers, potser precisament perquè ho som i no ens n'hem estat. Ens fa més por la manca de son o no sentir-lo, però esperem que la naturalesa s'encarregui de despertar-nos, tenint en compte que dormirà en un bressol annex al nostre llit! No saber què fer. No encertar-la per calmar-lo. Alimentar-lo bé. Però el canvi principal és que passarem a ser una família de tres, amb el nostre menudet enganxat. Començo a estar impacient per veure'l i tenir-lo als braços, per donar-li la benvinguda i saber com és encara que ell no deurà entendre gaire qui som nosaltres. 

Segueixo sense imaginar-me gaire el meu dia a dia els propers quatre mesos, perquè els emprendré així, un dia rere l'altre, ara que el meu afany de planificar es canalitza només en la feina. Sembla que tornen a fer propaganda del permís de paternitat, de 5 a 8 setmanes. De moment s'aplica només als funcionaris. La resta res mentre no s'aprovin els pressupostos (o si fessin un Real Decreto). El 2018 va passar el mateix: en van gaudir els pares a partir del juliol, no abans, segons he llegit. Vol dir que J. no se'n podrà beneficiar. Almenys la seua feina contempla uns tres dies per arreglar els papers i una setmana que pot agafar quan vulgui. Ho trobo una mica murga que, acabada de parir, hagi d'anar a la Seguretat Social amb cita prèvia i fer gestions, quan tenim una societat informatitzada. Espero que la República Digital també vagi d'això. I de la cura a les persones, que aposti per una societat que tingui cura dels infants (fomentar la natalitat), joves (oportunitats laborals) i la gent gran (que seran la majoria i que encara sostenen molts adults, amb una esperança de vida que hauria de ser més llarga [dic "hauria" perquè em sembla recordar que als EUA ha disminuït] i que haurien de poder viure amb una certa autonomia, segons la voluntat que tinguin, des del respecte, amb qualitat de vida i d'oci). Després d'aquests mesos arribarà la cerca d'aquell concepte abstracte que es diu conciliació laboral i que ha arribat a un punt, al món acadèmic, que molts professors i joves investigadors han criticat repetidament que ni tan sols era possible l'equilibri entre aquesta carrera i tenir parella (per les estades a l'estranger i la competitivitat extrema en què ha desembocat la manca d'estabilització d'aquesta trajectòria). 

Fa uns mesos vaig coincidir amb una investigadora postdoctoral amb més recorregut que jo en un congrés. Estava embarassada. Vaig pensar que era valenta perquè en aquestes alçades de la carrera investigadora no és gens habitual, tot just mires de consolidar-te i ho fas amb contractes temporals (el que vaig començar al juny deixant-ne un de més ben remunerat em permetia tornar a tenir un contracte de dos anys sencers a la universitat). Em va explicar que el seu marit, funcionari, agafaria bona part del permís de maternitat perquè ella tornés de seguida a la recerca. Volia saber com m'ho faria, jo. Ja sabeu que tinc molt clares les 16 setmanes de permís, igual que en altres moments no he patit per la lluna de mel o per tornar al meu país. Si tens clar on vols ser i què vols fer és més fàcil, encara que em sé afortunada perquè penso que ha sortit bé (i podria no haver estat així). També que el trasllat m'ha aportat molta tranquil·litat perquè tinc els pares a la vora, encara que només fos per la seguretat mental. Un exemple senzill: si J. ha de viatjar per feina (ell ja ha organitzat l'any per no haver-ho de fer fins al maig, si pot ser), no estaré sola ni em sentiré aïllada. I això ho escriu una persona a qui mai no ha fet por la solitud, que ha viscut sola durant dos anys en un continent en què no coneixia ningú i a qui agrada prou viatjar sense companyia, que encara que s'estimi els seus amics, ells ho saben, sortir li sol ser un esforç fins que ja són fora xerrant en una terrassa, però és que amb ella mateixa hi està bé i a casa hi ha lloc per a entreteniments, feina, pensaments. El que no estaré és sola, precisament, els propers mesos. Ho faré tan bé com sàpiga i n'aprendré tant com pugui, L. Ton pare i jo t'estimem molt.

L'altre dia era al sofà i J. va venir de l'estudi i se'm va llençar, literalment, al voltant de la panxa, abraçat. Primer em pensava que em parlava a mi, però no. "T'estimo molt! Molt! Com pot ser que ja t'estimi tant?". Jo em pregunto el mateix. I més que de mi, que soc sa mare, m'ho pregunto en veure tan d'amor al seu voltant, tantes ganes de veure'l per part de familiars, amics, coneguts. I tu sortiràs, desorientat, desconeixedor de tot el que la teua existència ha provocat. Una transició meravellosa, de l'aigua de la panxa a aquest món i la faràs gairebé sense ni adonar-te'n. Cada sensació serà nova, tot el que veuràs. 

Un altre tema que m'ha capficat des del principi han estat les visites a l'hospital. Nosaltres hem demanat, fins i tot als pares, un dia sols per adaptar-nos com a família de tres els uns als altres, per viure el moment, per conèixer-nos i començar la lactància materna amb menys pressió, per recuperar-me. Ha estat la nostra decisió i s'ha de respectar, encara que en aquest país pugui semblar encara estranya. He llegit i sentit molt males experiències sobre aquests primers dies amb les visites, que ho fan amb tota la bona intenció del món. Els pares vindran l'endemà i M. La resta de família i amics, quan siguem a casa. Jo tinc ganes que vinguin mes iaies la primera setmana, els primers dies i, de retruc, veuran el pis, ja que al final per Cap d'Any no va poder ser. També hem decidit que no penjarem fotografies de L. a les xarxes socials (almenys que se li vegi la cara). Quan sigui més gran i no correm el perill d'abusar-ne, ho reavaluarem i ell ja prendrà decisions quan vagi creixent. No vol dir que no n'enviem per WhatsApp, és clar, però de moment no el trobareu a Facebook ni a Instagram. Hem comprat unes targetetes de Kuko en català sobre les fites del seu primer any de vida per a les fotografies del nostre àlbum (en paper, com sempre). Ara ja tenim les 25 fotografies del reportatge d'embaràs i estem esperant també l'àlbum.