Què ha canviat, doncs, en aquests dos anys?

Avui no us parlaré sobre els dos anys en què he fet realitat un dels meus somnis, que ha superat amb escreix les expectatives que en tenia (he viscut, a més, la publicació de la meua primera obra de ficció i del primer llibre acadèmic; m'he promès amb J. i he entrat en mons que ni em plantejava arribar a explorar, com la coescriptura d'una pel·lícula). Aquests dos anys que no em veia vivint sola en un altre continent, però que han passat volant; tant, que no acabo de trobar la correspondència entre el temps que he viscut aquí i la idea temporal que tinc de dos anys. I no cal dir que no esperava conèixer totes les persones que tant han enriquit aquest període aquesta etapa de la meua vida. 

Fa tres anys vaig acabar el doctorat i iniciava un període a l'expectativa de les oportunitats que em permetessin construir un futur que em fes seguir sentint realitzada, si podia ser, cada dia. Havia decidit que, mentre busqués feina, aprofitaria l'atur per anar pensant en les sortides que hi havia i provaria noves aficions. Al final, aquell període que preveia que podia arribar a durar vuit mesos, es va acabar un mes més tard, en què vaig trobar una feina. No tenia un sou que permetés sobreviure'n, però; de manera que vaig seguir cercant (això sí que van ser mesos), fins que va sortir la beca que m'havia de dur a viure tots els escrits del blog i els que porto inscrits a la pell i a les entranyes. N'he fruït, he mirat sempre de gaudir-ne al màxim i de caçar al vol els moments inesperats, de deixar-me sorprendre i dir més vegades "sí" que "no", però sense deixar que m'aclaparés el pes de voler-ho fer tot o de programar-ho tot. He estat, així, més lliure. Més que en altres moments, tot i que sempre he estat una persona molt organitzada mentalment (no parlo de l'habitació o de casa).

Fa dos anys, doncs, estava apuntada a les llistes del professorat de secundària (em van cridar quan ja era aquí, a l'octubre de 2014 i, com m'havia passat a Londres, vaig veure "aquella altra vida" que podria haver estat la meua i que encara pot ser-ho), havia fet entrevistes de feina, tenia pla B, C i D si no obtenia la beca, perquè era conscient que era molt difícil. Això per si sol ja és una feinada. Vosaltres heu assistit als meus autointerrogatoris cada cop que m'he plantejat el futur des d'aquí, però, com em va dir un professor que vaig tenir a Torí quan li vaig explicar, enmig d'un examen oral, que encara no sabia conjugar el futur en italià: il futuro, figlia mia, non lo sà nessuno. Era un moment en què la carrera professional era natural que fes un tomb. Sempre he estat conscient del privilegi (de la sort, malgrat l'esforç i la constància) de gaudir tant del que fas (a vegades, fins i tot espanta) i he viscut cada pas per si sol, no com un mitjà per arribar a la fita següent o al lloc imaginat, sinó com una finalitat. Em deixo meravellar pel camí que he triat, sabedora que puc seguir decidint cada dia (tinc una opinió molt forta -i simple- sobre les decisions; J. en deu estar fart, de sentir-la). El que ha canviat aquests dos anys és que encara m'he enamorat més de la recerca i que he enyorat ensenyar als alumnes, encara que he pogut seguir en contacte amb antics estudiants -sobretot arran del llibre- i n'he assessorat molts altres com a mentora. M'he introduït a l'àmbit de la creació literària i he conegut en persona les editorials, les llibreries, els agents culturals i la dinamització. No només com a persona, tot plegat m'ha fet créixer molt professionalment, també. Per a mi ha estat un pas de gegant. 

Si hi ha res que no tingui tan clar com fa dos anys són aquests pla B, C i D, que deuen ser-hi i que m'esperen per pensar-li aviat, les properes setmanes o els propers mesos, perquè quan se m'acabi el contracte de feina també pot ser un bon moment per aprofitar i llistar, una altra vegada (no sé si vaig tenir temps de fer-ho, de fet), tot allò que vull ser quan sigui gran, perquè, afortunadament, tinc moltes inquietuds i he aprofitat els anys per conèixer la literatura i la cultura des de diferents facetes i perspectives. Projectes per completar i d'altres per estrenar. Perquè segueixin sorprenent. Tinc idees, vies que he de mirar si es poden explorar per trobar aquesta feina, tant si és dins de l'àmbit acadèmic com si no, si hi ha recerca de totes maneres (remunerada o no) o ingredients nous. Ara estic agraïda a totes les persones que han fet possibles aquests dos anys i, espero, d'aquí dos anys més, sentir-me de la mateixa manera.

Per a mi, l'estabilitat no era una prioritat. Tinc una mentalitat molt oberta i, penso que realista, sobre la societat actual. J. em diu que, en això, sóc més llençada que ell. Però quan es parla de sacrificis, no hi estic disposada. Si he viscut aquí és perquè mai no ho he vist com un sacrifici en cap àmbit de la meua vida (malauradament, he conegut persones, a Veïns, que s'hi han vist arrossegades en certa manera i conec altres investigadors que han emigrat a causa de la manca de sortieds al país, a contracor), ans al contrari. Busco un cert balanç, no demano certeses (em deixo meravellar com el Fèlix, tot fent camí) i estic disposada a saltar quan considero que val la pena, però sempre que no ho vegi com una limitació a la manera com vull viure. M'agrada ara imaginar-me que tinc un ventall de possibilitats (malgra que, tot i que el fet que amics i coneguts ho repeteixin amb bona intenció no ho faci tangible), però també vull poder fer que se'n materialitzin i que no quedin en fum. Tinc ganes d'encarar els reptes i els projectes que m'esperen i de degustar, tranquil·lament, el temps de reflexió i d'acció alhora. Avui hi he pensat sense pensar-hi: ha tret les banyes el meu caragol interior preguntant-me si ja tenia cap pauta. No em quedaré al sofà esperant que caiguin albercocs del sostre mentre llegeixo un bon llibre o escric un article. Suposo que és precisament perquè sóc activa, que a vegades em costa no anticipar-me, no pensar en el lloc cap on sortiré des d'aquell pis nou que aviat buscarem entre dos. Perquè, aquest cop, estaré acompanyada des del primer dia de retorn, a la vora de la família i de J., encara que segurament m'enyori de les amistats d'aquí, de l'estàtua del senyor Harvard, dels crits dels senyors C., del temps extrem i la natura desfermada, de les rareses americanes que ja em són familiars, dels elogis de desconeguts pel mocador de coll o les ulleres i d'adreçar-me'ls durant un moment, massa curt, de complicitat. Però això, ho guardo per al dia que se m'acudeixi, si passa, fer un repàs del temps viscut aquí.