Gloucester, Massachusetts!

Si no havia piulat des del meu aniversari és perquè he estat treballant i no he sortit gens. Aquí la temporada d'estiu va començar precisament aquell dia, perquè enguany el Memorial Day va caure el dilluns següent. Tot i això, se'm fa curtíssima (potser perquè no l'he viscut mai aquí sencera) i encara ara hi ha molts serveis turístics que no funcionen (fins al juliol), com el tramvia de Gloucester que duu del port a la platja i a la comunitat d'artistes (no es pot fer tot a peu en un dia, si no). El cas és que necessitava desconnectar. Tenia moltes ganes que comencés la temporada per aprofitar de valent aquests darrers dos mesos a Massachusetts, però he estat tan conscient d'això com de la feina que encara em queda per fer (per molta que en facis, sempre en surt més o vols arribar una mica més enllà i consultar els llibres Z als quals no tindràs accés allà...). A més a més, l'horari se m'ha capgirat una mica (hi tinc tendència) perquè he estat una mica nerviosa pensant en la desitjada feina futura que m'agradaria fer. I, a més, necessitava fer una excursió totsola, sense pressa, sense privar-me de res que volgués fer. Així que, tot i que ja sabia que hi havia previsió de tempesta, he decidit no esperar més i agafar-me el dia lliure. Això sí, tot i que incialment volia anar a Rockport (i, de fet, m'he trobat el professor d'anglès pel carrer aquest matí i m'ha dit que desistís i ho canviés per Rockport), que està allà a la vora, però és més turístic i diuen que amb més encant, volia reservar-me'l -precisament per això- per a un dia assolellat i amb més ganes de visitar molt que de passejar. Podria escriure'n una entrada interminable i he fet fotografies a cabassos, però he passat una mica de fred mentre esperava el tren (més d'una hora) i al voltant plovia, així que ara estic una mica cansada (i anit vaig dormir poc). En resum, he xalat moltíssim, l'he gaudit i degustat. A vegades, l'estat d'ànim hi fa molt. Puc dir que, en conjunt, Gloucester [glòwster] no és una ciutat amb encant, però sí que té molts indrets per visitar (al contrari del que m'havia insinuat el professor d'anglès i malgrat que és més conegut pels vaixells que et porten a veure balenes), una bona gastronomia per als amants del marisc i del peix i molts llocs peculiars i encantadors (ara sí) i història. 

A una hora en tren des de Boston, Gloucester és una localitat de pescadors autèntica i manté actiu el port més antic dels Estats Units, tot i que els han restringit molt la pesca perquè es regenerin les espècies i estan una mica empipats. De pescadors n'he vist i els vaixells i les trampes. De turistes, no cap tret de l'autocar que ha deixat un grup de gent gran davant de l'estàtua (hi devia fer el temps, però totes les noies de l'estació de North Boston anaven a Rockport, la parada següent i l'última del trajecte; he xerrat amb una d'elles, també). Encara que quan es va fundar es dedicaven a explotar els boscos, aviat es van distingir per la pesca i, a la llarga, va rebre immigració portuguesa i italiana que s'hi dedicava. (En efecte, hi ha un museu dedicat a l'art i a la història de la ciutat, així que potser a A. i a mi ens vaga d'anar-hi el Divendres Gratuït d'estiu, perquè, tot i que hi ha un bon tros caminant, voldria mirar si també es pot arribar al castell i visitar-lo). Això va tenir un cost molt gros. 5.300 pescadors van perdre la vida al mar i les dones es van ocupar de pujar els fills i mantenir l'economia familiar. A ells, els commemora l'estàtua que veieu més amunt i les plaques amb tots els noms (davall) dels que hi van perdre la vida. També he llegit sobre Blackburn, un pescador que va naufragar i, quan finalment va arribar a la costa cinc dies més tard, tenia els dits congelats i no va poder salvar ni les mans ni els peus, però ell va continuar navegant sol i va fer un parell de vegades el trajecte fins a Europa. 

Les dones també s'homenatgen en una altra estàtua:

Els banquets del passeig també tenen dedicatòries a persones que van perdre la vida al mar.

Són al passeig que dóna a l'oceà Atlàntic. Al centre de la ciutat hi ha cases històriques i moltes esglésies d'estils diferents. També té diversos ports en què s'hi segueixen carregant i descarregant vaixells pescadors. Aquí van inventar la goleta i pots pujar a fer un tomb en una d'aquestes naus (pagant, és clar). Els ports els has d'anar recorrent tornant al carrer principal (el de les botigues) cada vegada. Pensava dinar a la Gloucester House, tot i que A. havia dit al seu blog que no els va acabar de convèncer. Volia donar-li una altra oportunitat. Finalment, però, estava ple (i em volien adjudicar un seient a la barra, però, ben mirat, com que me'ls volia gastar en una llagosta farcida, que és careta, he pensat que em mereixia una taula com Déu mana i he buscat un altre lloc). Ha estat el Seaport Grillé i m'ha encantat el dinar (he fet anar el trencanous aquest i tot amb prou traça, per a les potes):

(el llamàntol anava acompanyat d'un altre plateret amb mashed potato, pataca, bajoques i mantega líquida i un altre amb el pitet, que no m'he sabut posar, i una tovalloleta. El postre ha estat un cucurutxo de nata en una gelateria):

Davant del passeig hi ha una illa amb un far. Des de Gloucester es poden veure diversos fars, però a les fotografies es veuen de masssa lluny.

Encara me'n ric ara, de veure'l! No n'ha quedat res.

En sortir del restaurant ja plovia.

Malgrat que l'oficina d'informació al turisme no l'he visitat, he anat resseguint els panells amb informació sobre la història de Gloucester al port i a la zona declarada d'interès cultural a Massachusetts (no en recordo ben bé el títol, però segur que surt en alguna fotografia de les que no he seleccionat). També hi havia una exposició sobre la pesca al port (diria que era al de Sant Pere, la festivitat del qual se celebra d'aquí poc, amb processó i missa a l'aire lliure i competició d'embarcacions, d'arrels italianes). Una de les visites que tenia més ganes de fer, però, era la Rocky Neck Art Colony, una de les colònies d'artistes més antigues del país. A causa de la bellesa del paisatge i de la il·luminació, s'hi han instal·lat pintors i altres artistes al llarg de la història com Hopper (!) o Homer (aquest l'he descobert avui). Encara n'hi ha molts. Tenen l'estudi al mateix carrer, Rocky Neck i pots visitar-ne les galeries. Deixen la casa oberta, alguns fins i tot et permeten comprar-los l'art i deixar els diners en una capsa esbatanada. He vist coses raríssimes i cases i jardins preciosos (ep, que a Gloucester hi va viure gent amb calerons i estaven ben protegits, tot i que era un municipi amenaçat pels pirates). He anat entrant als estudis, però en aquest no:

Ui, espereu.

No, aquesta tampoc.

Aquesta. En aquest estudi no hi he pujat. Si voleu, us n'explicaré l'anècdota (divertida, però la pobra senyora no deu haver entès res) en directe.

Un tastet dels estudis i altres curiositats. No cal que us digui que m'ha encisat, el lloc:

Estudi per dins del senyor John Nesta, que era al pis de dalt i per això he tret la càmera (del mòbil).

On m'he comprat el gelat.

Auto-servei basat en la confiança. Si la necessites, és a cals veïns. 

He visitat gratuïtament aquest museu mentre preparaven el convit d'un casament (i la música) per a més tard.

Això esgarrifa una mica.

Un dels molts rètols de llagosta.

I, per acabar d'arrodonir el dia, he anat al cinema de Davis en tornar. Ha estat arribar, crispetes i cap dins, que començava Me Before You, una pel·lícula romàntica que ha fet plorar mitja sala (no m'hi incloc). Cap gran què, però entretinguda. Els peus habituals descalços i al respatller dels de davant. Gent amb mantes. Molts mocadors. Sala menudeta del meu cinema preferit (sovint hi fan cicles clàssics, potser hi hauria de treure el cap).