dimecres, 22 de juny de 2016

Dia de congrés a Saint Louis

Des del mòbil.

Avui volia aixecar-me aviat i anar a la visita guiada del congrés a la basílica a les 8.15, tornar a canviar-me per a la meua presentació i a les 10.30 ser a la sala per assegurar-me que el llapis funcionava i conèixer en persona l'organitzadora i la moderadora. Però el trot dels darrers dies m'ha passat factura i el fet d'haver de fer torns per a la dutxa tampoc no hi ajudava. Això, malgrat  que aquí és una hora menys que a Boston. Anit vam parlar fins tard amb les companyes d'apartament. Certament, els dies de congrés ets més conscient que mai de les 24 h. que fan la jornada perquè solen incloure programes atapeïts per aprofitar bé el temps (tot i que els blogaires no es cansin d'aconsellar que t'organitzis bé, fins i tot els descansos) i sols aprofitar per compartir els àpats amb les persones que hi has conegut i amb qui has trobat afinitats o els vells amics o companys de professió, que acaben a altes hores de la matinada. Jo em solc organitzar els congressos segons la butxaca i les prioritats que he establert per al viatge (quan es viatja, que, afortunadament n'hi ha hagut dels importants a Boston, enguany), malgrat que procuro ser flexible. En aquest cas, estic especialment contenta perquè he conegut un grup nombrós d'hispanistes medievalistes, que es coneixen entre ells i que tenen les arrels als EUA. Introduir-se en el propi àmbit, però en un continent diferent (i des d'un departament que aporta un aspecte nou del projecte, però que no és de la mateixa especialitat que vas estudiar) vol temps i és molt enriquidor. M'agradaria molt poder continuar en contacte amb aquestes persones i ampliar aquesta xarxa. Han estat amabilíssims; un tracte exquisit. Enguany vaig prioritzar el congrés renaixentista en lloc d'altres de medievals, així que s'han endarrerit aquestes presentacions. Potser el cues que ve.

Un altre dels aspectes personals en què he progressat als EUA: les menjades amb persones que no conec, que m'imposaven perquè sóc llepafils i no menjo verd en públic (va, deixo que A. repliqui perquè ho llegirà ma mare: dissabte vaig menjar pollastre farcit d'espinacs -jo dic que n'hi havia pocs-), és un dels temes que he millorat. Ara sé que m'agraden més plats del que em pensava, que als EUA treure un ingredient del plat tampoc no seria cap inconvenient, que hi ha més cuines que en són familiars i que, al capdavall, moltes persones tenen intoleràncies i a mi només em disgusta el verd -encara que no tingui una bona justificació-. Avui he acabat, doncs, dinant i sopant amb investigadors del congrés. He rebut invitacions, tot i que algunes ja no les podré aprofitar. La comunicació que hi he presentat ha tingut molt d'èxit, ha generat molt d'interès al torn de preguntes i he tingut força públic. Les converses han estat tan diverses com, temes acadèmics, però també el canvi de normativa de les universitats públiques de Texas, en què ara els estudiants poden dur armes (representa que la idea és que s'han de poder defensar d'altres alumnes o persones de fora que les usin amb finalitats més dolentes, a causa dels esdeveniments que han passat darrerament. Això vol dir que es crearan zones segures, sense armes, en espais determinats, però la resta, no). 


A la nit, he aprofitat per preguntar directament sobre la seguretat de Saint Louis. M'han confirmat el que ja he observat aquests dos mig dies en què he sortit. Encara que no he tingut una sensació d'alarma urgent (i no sóc figaflor, tot i que sí que sóc bastant prudent) i que sóc conscient que també m'influeixen les diferències entre aquesta ciutat i Boston, Saint Louis no és tan segura com m'esperava. Si a cada parada de metro hi ha entre dos i quatre guàrdies de seguretat, és perquè fan falta. Si et diuen que et venen a buscar a l'aeroport, qui sap si no és per evitar-te els 5 minuts des del metro al campus com a primer xoc. M'hauria agradat saber que, malgrat la calor exagerada en aquesta terra de tornados, substituís els tirants per roba que cobrís més. Pel centre no hi ha gairebé ningú i mai no tens la sensació d'estar completament segur. Segurament per això, malgrat que des de l'estació fins al primer museu hi havia deu minuts caminant com a molt, els guàrdies m'han dit que era un trajecte massa llarg, ui, no es pot fer a peu (fals; l'he fet a la tornada), m'han fet agafar un bus que ha trigat més de mitja hora a passar, que només es podia pagar en monedes i que pegava una volta infumable i en una parada plena de persones amb un aspecte poc endreçat... He tornat caminant perquè no m'he adonat del motiu real fins que m'hi he trobat, fent giragonses per avançar, per evitar parcs amb mal aspecte i determinades cantonades. Per sort, hi ha molta policia i molta gent disposada a indicar-te sense ni preguntar, de totes les classes socials sense distincions i de totes les edats (aquí sóc "ma'am", en aquesta ciutat). Per aquest motiu m'ha costat decidir-me a sortir avui del campus, perquè com a turista sola, jove, diferent (amb accent i blanca en un centre en què és una raresa), em sento observada i perquè ahir em van abordar verbalment massa vegades. M'han confirmat que al campus també hi ha molta policia perquè hi han passat fets greus. No és una ciutat amb bona fama, però tampoc no n'havia trobat gaire informació per internet, més enllà de robatoris a cotxes (la gent conduiex per a tot, malgrat el metro). 


Les dues darreres fotografies ja són del City Museum, pensat tant per a xiquets com per a adults amb calçat còmode, genolleres, ganes d'arrossegar-se, escalar i llençar-se per tobogans o dur un llum al cap per obrir-se pas a les coves. Vaig llegir a la xarxa que han rebut demandes per accidents. Vist de dins, potser per als xiquets sí que és més perillós, però és una bogeria molt atractiva i original. Si pagues un suplement pots pujar al bus de la teulada, el que està a punt de caure, però jo anava justa de temps.

No m'han sortit les fotos de llocs foscos.



Ui, han arribat les companyes de pis i s'han fet les dues del matí comparant eleccions americanes, australianes i cstalanes i lliçons d'història. Tinc molta son. Només acabo l'apunt esmenant que 
he visitat el Missouri History Museum al parc, però no és tan bo com altres que he vist. De totes maneres, val molt la pena tenir informació de com era un dels estats a favor de l'esclavitud, com es va dur a terme la des-segregació racial, precisament Saint Louis, on l'any passat la policia va disparar un noi negre i, tot i que no sembla que sigui un fet aïllat, va rebre resposta social. Bona nit!


5 comentaris:

  1. Vaia manera de viure sense tranquil.litat al carrer

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però agafen el cotxe per a tot, no caminen més d'un carrer i hi ha molta policia (també dalt del tren fins a l'aeroport sembla que t'escortin), de manera que només pateixen per la seguretat dels objectes de valor que deixen al cotxe. També és veritat que quan fas de turista i no coneixes les zones estàs més alerta. Aquí hi posen provolone a tot. Anit vam sopar al barri italià (en cotxe; de fet molts investigadors han fet 4-5 hores de cotxe fins a St. Louis) i hi havia unes construccions de cases que no havia vist mai.

      Elimina
  2. Me reafirmo en que no me interesa esa ciudad ni como visitante... Y sí, tenía que decir que comiste espinacas. Y los mejillones verdes???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaj Los mejillones estaban sólo ¿coroleados? :D

      Elimina