Comiat de soltera: increïble

Aquesta és una d'aquelles poques ocasions en què no hi ha reportatge fotogràfic per al blog. Anit va ser el meu comiat de soltera als EUA (sí, ja ho sé, molt aviat, més d'un any abans de casar-nos, però si volem ja repetirem i ara volia compartir aquest moment amb les amistats d'aquí). Al final vam acabar sent sis noies i va ser espectacular. Gairebé no vaig dormir i no només perquè arribéssim a quarts de tres, quan estaven a punt de tancar el bar/pub, sinó per les emocions viscudes. Les meues amigues es van bolcar a la festa perquè fos un èxit. Ens vam trobar a les set davant de la millor gelateria de Cambridge, Toscanini, per si volíem comprar-hi gelats (no hi havia tornat a pensar fins ara) i perquè davant hi ha una plaça on ens vam posar els accessoris (per a mi, inicialment: corona, banda amb llumetes, lligacames, xapa i, per a elles, xapes d'Equip de la núvia, encara que al llarg de la nit i amb l'arribada de C., l'única americana del grup, vam anar cada vegada més ornamentades: collarets, una altra corona, garlandes, ulleres) i ens vam fer unes quantes fotografies. Aquell matí vaig comprar les magdalenes de formes obscenes i ens les vam menjar allí mateix (en van sobrar i tot).  A. i dues amigues més em van portar un regal que serà un record inoblidable d'aquella nit, de la seua amistat, però també del que han significat Boston i Harvard per a mi. Una ploma de la universitat! També hi havia una felicitació de part de les tres, tot i que al final G. no va poder venir. Aleshores vam anar al restaurant Cuchi Cuchi (el veieu a les fotografies), on teníem hora a les 8.30 del vespre (per a ells, tard).

Les cambreres van disfressades amb cotilles i és un ambient mig gòtic. Molt decorat. Ens havien reservat una taula amb sofàs, coixins i una taula il·luminada, que, en algun moment de la nit, vaig apagar sense voler. Vam demanar plats per compartir, còctels (jo que no pensava començar fins al pub) i vam acabar ben fartes. Encabat del postre, van venir els cambrers amb una candela, em van posar un vel de núvia cobrint-me la cara i, tot picant de mans, em van cantar una cançó que no sé ben bé que deia, però que demà em casaria. Quan van acabar, van aplaudir i em van demanar que demanés un desig i bufés la candela. C. em va dur un altre regal, a més de la decoració i una felicitació: una bata amb la paraula "núvia", de les que fan servir mentre et maquillen el dia del casament. J. l'ha trobat molt americana! I encara em van convidar a sopar totes per sorpresa! Se'ns van fer de seguida quarts de dotze i vam sortir cap a Brick and Mortar, el pub. Vam haver de fer 25 minuts de coa. Mentrestant, cada vegada que ens trobàvem algú, em felicitaven. Quan vam entrar, vam demanar didalets d'alcohol i vam treure el joc de cartes amb els reptes. Així vam acabar coneixent uns desconeguts que, per sort, em van ajudar a aconseguir-ne uns quants. Xalàvem tant que, sàviament, A. va trucar perquè ens vinguessin a buscar i no ens calgués dependre de l'horari del metro, que ara para de passar poc després de la mitjanit. Us n'he fet un resum curtet perquè vull mirar d'anar a dormir relativament aviat, avui. Ja he endreçat el pis per si aquesta setmana comencen a ensenyar-lo al proper inquilí. Com deia, la vam encertar amb els llocs i els detalls i elles es van encarregar que fos immillorable. Un dels moments irrepetibles dels que he viscut aquí.

I, quina coincidència, quan vaig arribar a casa els senyors C. m'havien deixat la correspondència a l'escala i, entre revistes acadèmiques renaixentistes, hi havia una postal amb un cor, l'òrgan: art postal d'Eva, amb segells en forma de vestit de núvia, per donar-me l'enhorabona. Moltíssimes gràcies!

Avui, 19, per molts anys, G. i M.!!!