Omana. 3

           En entrar a la cuina, Omana se'l mira un moment llarg. El davantal llardós, brut de fideus, damunt d'un cos escanyolit com el de tots els xinesos del restaurant. No desentona gens, ella prou que ho neteja tot una vegada i una altra, però la brutícia no sembla voler desincrustar-se d'aquell antre. Com ella, atrapada allà, entre les quatre parets d'un restaurant xinès amb fanalets rojos de paper com a única decoració. Però està massa cansada per intentar res.

            - Cap nova, Omara?- La mateixa pregunta dia rere dia.

            - Res.

            - Potser demà... potser demà...

            Omana fa un somriure apagat, però en fer-ho arrufa involuntàriament les celles i el tika es contrau fins a fer-se gairebé invisible per uns segons. No té esma per contradir-lo: ja fa vint anys que no n'ha sabut res, d'ell. Enguany celebrarien les seues noces de plata.

            Emboteix la targeta del metro dins de la bossa i ho deixa tot en una habitació menuda per als mals endreços. En surt carregada amb una granera. Es nota les cames feixugues i es mou amb poca agilitat per la cuina. La melodia del mòbil torna a sonar. L'hauria d'haver apagat abans de sortir de casa, però ha pensat que potser avui no sonaria, que no calia que ho regirés tot per no res.

            Sent damunt seu les mirades dels cuiners, s'arrupeix encara una mica més, capcota, i fa veure que no se n'adona. Sap que ningú, tret del cap, no gosarà dir-li res. No contestarà la trucada. Sap de sobres qui la busca.

            - Omana, em penso que la noia et demana.

            - ...

            - Saps que d'aquí una estona trucarà al restaurant. Es preocupa per tu, és una bona noia. Només vol saber que has arribat.

            Omana fa un esforç per respondre-li:

            - Ja se'n cansarà. Tard o d'hora tots ens en cansem.

            Recolza la granera contra la pica i es deixa caure, com pot, de genollons contra el terra. Hi ha unes taques que haurà de fregar a mà o no marxaran.