dilluns, 5 de març de 2012

Migdia


                   La llum càlida del migdia s'escolava a través d'una finestra enreixada de l'Eixample a l'habitació de les bessones, mentre elles, encara empijamades, jugaven a la part de dalt d'una llitera, estranyament silencioses. Hi havia un escampall de joguets damunt del cobrellit de floretes: nines vestides de princeses que ballaven lentament un vals, seguint un compàs que només elles sentien, un osset de peluix assegut a un tron reial de color porpra i uns dofins diminuts amb una armadura de paper de plata arrenglerats els uns al costat dels altres com si volguessin protegir la cort d'una amenaça invisible.
            De tant en tant, una de les bessones agafava el relleu als guaites i, després de desentumir peresosament els braços, s'acostava a la barana de la llitera i mirava cap al terra amb un somriure ensonyat; però el monstre seguia immòbil a l'indret que, des d'allà dalt, els semblava una fossa, sense esma per tornar a intentar un altre assalt al castell.
            -  Monstre pudent, monstre pudent, ja no et fas tant el valent!!
            De sobte, aquell joc ja no els semblava divertit. Quedava lluny el primer atac, en què l'enemic s'havia enfilat escales amunt fins a precipitar-se damunt de la fortalesa. Aleshores sí que s'havien hagut de defensar!  Durant un moment, tot havia estat confusió. Els xiscles de les menudes ressonaven per damunt de les rialles ferotges de l'atacant, quan, tot d'una, unes manetes blanques havien empès el monstre daltabaix del castell. Un cop sord i tot s'havia acabat. Victòria. 
             Però d'allò ja feia molta estona. Aviat les cridarien per dinar. De seguida van veure com la mare obria la porta, que va quedar-se encallada a mig camí per culpa d'un objecte pesat. Quan la dona va irrompre a l'habitació va sentir els alegrois esvalotats de ses filles abans i tot de veure-les: la llum que entrava per la finestra l'havia enlluernat i havia hagut de tancar els ulls. Segurament, s'hauria estimat més no obrir-los. Als seus peus, un cos de noia. Els llavis exsangües, la mirada perduda. En un no-res les bessones s'havien abocat a les escales. La mare va allargar el braç tot indicant-los que s'esperessin, però ja era massa tard. Amb un saltiró, es van plantar al costat de la mainadera. Se la miraven, indecises, sense saber si dir-li que el joc ja s'havia acabat.

2 comentaris:

  1. m'has matat. veus moltes pelis de terror ultimament,no...?
    jo feliç recordant com jugàvem natros a la llitera i la pilota/bola-uix imaginària.... i zas!
    M

    ResponElimina
  2. No he vist cap pel·li de terror, un llibre de contes que vaig llegir que em va influir molt en aquest sentit i volia provar què se sent explicant aquestes coses tan fortes, però ara ja me'n dono per satisfeta, vull provar altres coses, encara em dura l'impacte del conte de l'elefant blanc. Vaig decidir no pensar ni un segon en la nostra llitera ni en els calcetins ni res, havia de ser una altra habitació! Ja t'explicaré d'on ha sortit l'escenari, si vols, però no és la nostra preciosa llitera amb olor de fusta i cobrellit de quadrets.

    ResponElimina