diumenge, 4 de març de 2012

Fato

Els lectors habituals d'aquest blog ja sabeu que, urbanita com sóc, vaig nàixer en un poblet, la localització del qual no sé si mai he arribat a descobrir-vos, però segur que podeu situar aproximadament gràcies a la varietat lingüística que utilitzo. Als sis anys ja vaig començar a anar a l'escola de la capital de comarca i als 13 ens vam mudar al mateix municipi on visc ara. Al poble, hi tinc la família.

Aquest cap de setmana hi he anat, entre altres coses, perquè la meua quinta celebrava un sopar (i festa) especial pel nostre aniversari (una mica endarrerit, hauria hagut de ser el 2011, però se'ns ha fet difícil coincidir, perquè molts de nosaltres ja no hi vivim; de totes maneres, ho hem fet just a temps, un parell de setmanes abans que una noia del grup ens avanci en edat). Després de tants anys sense veure a la majoria d'ells, de tants paisatges i experiències diferents a la maleta de cadascun de nosaltres, el sol fet d'haver nascut i viscut al mateix lloc uns anys (més o menys depenent de cadascú, alguns ni tan sols hi havíem coincidit) va fer que les distàncies s'escurcessin de cop, que la franquesa fos la mateixa i que la conversa fluís com si ens haguéssim vist despusahir i ens haguéssim de tornar a veure despusdemà. Al capdavall, un sopar com aquells que de menuts havíem observat, segurament amb bromes i comentaris molt semblants als que generacions abans s'havien fet i que segurament es repetiran més endavant. No hi va faltar ningú. N'hi havia que feia molts mesos que la feina havia impedit que anessin a casa ni per festes de Nadal, però tots hi vam ser per una nit.

2 comentaris:

  1. digne de conte aquell sopar!

    ResponElimina
  2. Però i el pseudònim? Grrr!! Ara no sé si ja te l'he contat fil per randa!

    ResponElimina