Taller de creació literària

http://www.catalansalmon.com/mails/mapa_tv3_satelit.php Que es pugui seguir mirant per satèl·lit.

Que algú m'expliqui quina imatge es volia donar, com s'ha pogut descontrolar tant una vaga i una concentració que se suposava que havia de ser pacífica, per què avui hi ha hagut dret a vaga, però no dret a no fer-la (això tampoc no és llibertat d'expressió), almenys a Barcelona. I per favor, abandoneu l'edifici històric de la UB, no m'agradaria que tornés a arribar al punt de degradació que va patir per l'ocupació contra el pla Bolonya. Hi ha altres maneres de manifestar-se i atemptar contra el nostre patrimoni no em pareix la millor manera.

S’havia enganyat, potser el pare només havia afegit els relats sobre Udin per despistar-la, però que ho fes quan intuïa que li quedava tan poc temps de vida... Va obrir la segona publicació, València. I la tercera, Reus; la quarta, la cinquena, la sisena... no n’hi havia ni una d’italiana i encara menys impresa a Udin. Mentrestant, Pau Morrió passava pàgines de l’àlbum de sa iaia. Aquelles fotografies estaven plenes de pols, però eren molt més boniques que les dels àlbums dels pares. Pau s’estimava molt la iaia, però li costava recordar-la, per això li agradava rebuscar entre els seus records i fer-se seua la imatge d’aquella dona jove que havia vist tant de món i que deien que parlava tantes llengües. A les fotografies, sempre que apareixia en un grup o al costat d’un amic, la resta de persones pareixien desdibuixar-se per donar relleu a sa iaia. La veia dins de la furgoneta, a la part del darrere, arraulida entre les eines de fusteria del rebesiaio, amb la boca oberta perquè co

Piazza San Marco Palazzo Ducale Ponte Rialto Góndola, Gran Canal

Torre dei Lamberti Casa dels Capuleti, balcó de Giulietta Piazza dei Signori, Verona

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2012/02/059.html?utm_source=newsletter_120222&utm_medium=email&utm_campaign=novetatsub&utm_content=noticia_3 . Un estudi molt interessant.

les jornades Dante i Llull !

Una llum esmorteïda es reflecteix al terra banyat de la placeta. Al mig, davall d'una acàcia, l'estàtua d'una ballarina s'erigeix damunt d'una sola cama. De tan delicada, resta desapercebuda als pocs vianants que hi passen per davant, alguns encara amb el paraigua a la mà. A la dreta de la noia hi ha quatre cabines roges atrotinades, arrenglerades una darrere de l'altra resseguint el contorn de la plaça, que s'estreteix darrere de la ballarina, tot donant pas a carrerons secundaris, encara menys transitats.  P.S. Hauria d'aprendre vocabulari d'arbres, de quin arbre es tracta?

           Quan li havia parlat per telèfon no s'havia arribat a fer càrrec de la situació, només havia pogut mussitar que ja hi anava, que no es mogués de casa que de seguida hi seria; però ara, veient-la asseguda al llit de matrimoni, amb la mirada fixa en el bressol, encara se sentia més perduda.             No feia ni dues setmanes que li havien comprat els llençols, tan suaus... Ariadna havia volgut esperar que Robert hi fos per triar-los junts. Portaven un estampat d'una granoteta que ara, en la penombra, amb prou feines podia distingir. Ella mateixa s'havia ofert a brodar-hi la inicial de la menuda, però encara no havien decidit cap nom. Ara ja no ho farien.             Per primera vegada des que havia entrat a l'habitació es va adonar que sonava una musiqueta infantil, una mica ronca, que provenia del joier de sa filla, obert damunt de la tauleta de nit. Inconscientment, va buscar l'altra tauleta amb la mirada: només hi havia uns papers arrugats

Però, després de la mort de Jean Maurice, la manca de curiositat de Mélanie per l’afició literària del pare va canviar. A vegades, davant de la mort d’una persona estimada ens sentim dipositaris de la seua memòria i és llavors quan ens dol no haver-la conegut millor, no poder transmetre a familiars i amics el seu llegat. Mélanie se sentia exactament com hem descrit, amb l’única diferència que es veia sotmesa a una pluja constant de preguntes sobre la vida i miracles del magnífic xef Jean Maurice Magnac per part de la premsa francesa i internacional. Set anys després que una crítica gastronòmica ja no hagués d’anar necessàriament acompanyada d’una referència a les receptes de son pare, la premsa el tornava a reconèixer com un dels grans noms de la història de França. Potser per això es va bolcar en les revistes i va remenar les que havien guardat al traster. Era l’única que tenia son pare que només li pertanyia a ella i, potser, a la branca familiar que vivia a Udin des de feia, a

Els quatre mesos posteriors a la mort de Jean Maurice Magnac la filla i el gendre van seguir rebent puntualment la dotzena de revistes a les quals estava subscrit el difunt. La imatge dels darrers mesos de vida del pare anava lligada, inevitablement, a aquelles revistotes escrites en una llengua estranya, que ella no coneixia, però que segura que ni tan sols ell entenia, perquè l’havia enxampat més d’un cop resseguint les línies amb el dit molt ràpidament, com si busqués alguna paraula que li hagués de donar la informació que esperava. Sovint, després de la lectura, el trobava mústic i ni tan sols l'animada tastar una de les seues darreres creacions. Durant aquells mesos, com si sabés què li esperava, la cerca literària de Jean Maurice havia esdevingut febrosa. Mentre havia pogut, s’havia desplaçat en autobús fins a la biblioteca, on passava la major part del dia. Al vespre, Mélanie l’havia d’anar a buscar perquè no insistís als bibliotecaris que tanquessin una mica més tard les