Llum de guàrdia al Teatre Romea
Divendres vam estrenar la nostra temporada teatral al Romea amb Llum de guàrdia, que jo, potser perquè era de fantasmes, vaig pensar que seria la meua primera obra de por. Però no. El fantasma semblava ser una excusa qualsevol per inventar-se una obra que havia estat fruit de la improvisació.
Els primers 5 minuts em van deixar glaçada, sobretot perquè el paper d'Andrew Tarbet era calcat al de Coses que dèiem avui, del mateix director, que em va agradar tant i semblant al d'Infidels, la sèrie de TV3 i perquè les paraulotes que farceixen els seus diàlegs eren gratuïtes, però van fer molta gràcia al públic, que des del primer moment va estar disposat a riure'ls totes les facècies. Per sort, l'obra va millorar de seguida, ens van portar a 7 anys més tard, els mateixos personatges (el grup d'actors que havien d'estrenar una obra al Romea abans que es cremés en un incendi que ningú no s'havia com s'havia produït) i espais i relacions personals molt diferents. Eren feliços o ho estaven? A poc a poc descobrim com l'incendi els va canviar la vida, com cap d'ells no va tornar a actuar i com han enfocat el seu dia a dia des d'aleshores. Ens preguntem què els devia passar perquè tot acabés com està i damunt els actors ens regalen un munt d'escenes còmiques que fins i tot em van fer riure a mi, que en aquestes coses sóc poc agraïda.
Però malgrat tot la trama està poc travada, sembla que perdi el rumb i al final no entenem on ens volia menar a part de passar una bona estona, molt entretinguda. L'incendi és això, un motiu per posar en funcionament el desplegament d'anècdotes amb gràcia que són manifestacions de les vides desgraciades dels personatges que van participar a l'obra del Romea. I poc més. Ni esgarrifa el final ni ens desvetlla res que haguéssim volgut descobrir abans que baixessin el teló.
Aquesta sensació que la història no és el més important, sinó els moments còmics puntuals, les situacions posades en escena és la mateixa que tinc llegint Solar d'Ian McEwan, la primera novel·la que llegeixo d'aquest autor i que m'està costant molt d'acabar. Ara, amb l'escena de les pataques xips vaig plorar de riure!
Els primers 5 minuts em van deixar glaçada, sobretot perquè el paper d'Andrew Tarbet era calcat al de Coses que dèiem avui, del mateix director, que em va agradar tant i semblant al d'Infidels, la sèrie de TV3 i perquè les paraulotes que farceixen els seus diàlegs eren gratuïtes, però van fer molta gràcia al públic, que des del primer moment va estar disposat a riure'ls totes les facècies. Per sort, l'obra va millorar de seguida, ens van portar a 7 anys més tard, els mateixos personatges (el grup d'actors que havien d'estrenar una obra al Romea abans que es cremés en un incendi que ningú no s'havia com s'havia produït) i espais i relacions personals molt diferents. Eren feliços o ho estaven? A poc a poc descobrim com l'incendi els va canviar la vida, com cap d'ells no va tornar a actuar i com han enfocat el seu dia a dia des d'aleshores. Ens preguntem què els devia passar perquè tot acabés com està i damunt els actors ens regalen un munt d'escenes còmiques que fins i tot em van fer riure a mi, que en aquestes coses sóc poc agraïda.
Però malgrat tot la trama està poc travada, sembla que perdi el rumb i al final no entenem on ens volia menar a part de passar una bona estona, molt entretinguda. L'incendi és això, un motiu per posar en funcionament el desplegament d'anècdotes amb gràcia que són manifestacions de les vides desgraciades dels personatges que van participar a l'obra del Romea. I poc més. Ni esgarrifa el final ni ens desvetlla res que haguéssim volgut descobrir abans que baixessin el teló.
Aquesta sensació que la història no és el més important, sinó els moments còmics puntuals, les situacions posades en escena és la mateixa que tinc llegint Solar d'Ian McEwan, la primera novel·la que llegeixo d'aquest autor i que m'està costant molt d'acabar. Ara, amb l'escena de les pataques xips vaig plorar de riure!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada