divendres, 2 de setembre de 2011

Mons

Ella ha construït tot el seu món en un retall del meu, on jo només hi veig record; adés magnificat, magnífic, majestàtic, gairebé èpic, ara empetitit, contret. Vague. I tanmateix a vegades encara batega amb una força que fa que tota jo trontolli.

Ella ha poblat aquest món, que ja és més seu del que a mi em pertany, de gent nova i s’ha inventat arguments que jo ni tan sols conec. L'evoco i veig una dona de cabells foscos i galtes generoses embolcallada amb un vestit vaporós al porxo d'una casa blanca. Més xuclada, la pell encara jove, el somriure intacte. Voldria que fos a mi a qui esperés per contar-me les vides que s'ha inventat i els somnis que ha viscut. Però potser ignora que encara hi sóc, sotjant-la, expectant, encuriosida per saber en què ha convertit aquell bocí de món que hi ha dies que, en llevar-me, amanyogo perquè hi càpiga a la butxaca i d'altres me'l deixo oblidat a casa, als peus del llit, esperant pacientment que arribi el seu torn.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada