dimecres, 28 de setembre de 2011

Primer dia del I Congrés Internacional de Joan Maragall


La imatge del cartell del congrés l'he extreta del web de l'Any Maragall.

Avui s'ha celebrat a la Universitat de Barcelona la primera jornada d'un dels actes més notables, si no el que més, de l'Any Maragall: el I Congrés Internacional Joan Maragall, en què han col·laborat la UB, la UAB, la Universitat Pompeu Fabra, la Institució de les Lletres Catalanes i Acción Cultural Española.

L'acte ha començat al Paranimf, on les autoritats han reflexionat sobre la manera com Maragall afrontà les circumstàncies difícils en què li havia tocat viure (les bombes del Liceu, la Setmana Tràgica i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia) i com pot servir-nos de model en uns moments delicats (salvant les diferències) com els actuals. Han fet referència directa a "La ciutat del perdó", que Josep M. Casadús recull a l'acabada de publicar Crònica d'un país. 15 articles imprescindibles.

Ha reprès la paraula Glòria Casals, professora de la la UB i l'organitzadora del congrés, per presentar la conferència inaugural, a càrrec de Josep Fontana, que ha versat, en la línia del que s'havia apuntat abans, sobre el context històric en què visqué Maragall. Fontana ha destacat la singularitat d'un prohom com Maragall dins de la classe burgesa barcelonina i la capacitat de distanciar-se'n analíticament i de comprometre's amb la societat que li era contemporània: demanant que es perdonés Ferrer i Guàrdia, per exemple. Malgrat que la intervenció que ha seguit la de Fontana hagi format part de la taula redona titulada "El meu don Joan Maragall", penso que és interessant contraposar-la a l'aportació de Fontana.

En aquesta intervenció, Murgades, un cop ha deixat clara la qualitat de Maragall com a poeta i el valor inestimable de "La ciutat del perdó", ha plantejat una sèrie de qüestions sobre el seu don Joan que permeten que el "desgel" que s'havia apuntat al principi que era necessari que s'efectués en la figura del poeta, que no podia romandre fossilitzat (ni mitificat?), sinó que els nous estudis havien de contribuir a conèixer-ne millor l'obra. El professor Murgades ha apuntat que la poètica de Maragall, basada en la Paraula Viva, l'espontaneïtat i la ingenuïtat en l'expressió dels afectes s'oposava al gran programa noucentista, que de fet és el que triomfa en la literatura moderna: la contenció, l'elaboració artificiosa (ha esmentat tant els nostres noucentistes com T. S. Eliot). De fet, la teoria de la Paraula Viva (recordeu "lis esteles") i l'exaltació dialectal també entra en contraposició amb el que serà la normativització de Fabra i la creació de la varietat estàndard de la llengua catalana. Què hauria fet Maragall en la polèmica entre fabristes i antifabristes? Segurament, pe disciplina, seguir la norma, però aquestes i altres hipòtesis que ha formulat Murgades senzillament no les podem contestar. En canvi, sí que tenim testimoni de la relació epistolar entre Unamuno, que considerava que llengües "com el basc" jugaven en una categoria inferior a la de la llengua castellana i que li havien de deixar pas, i Maragall. I també podem valorar la decisió de Prat de la Riba de no publicar a La Veu de Catalunya "La ciutat del perdó" com a encertat si tenim en compte que no estava a la seua mà salvar Ferrer i Guàrdia i la mena de personatge incòmode que era el pedagog per als catalanistes.

Tot i que les aportacions de Joan-Lluís Marfany i de Joaquim Molas sobre la seua descoberta personal de Maragall han estat un testimoni històric valuosíssim, voldria insistir en el discurs de Murgades, perquè ha desencadenat un debat posterior sobre la necessitat d'un estudi de la llengua de Maragall (i, de fet, de la dels escriptors posteriors respecte de la tradició que els precedí) i la interpretació que es pot fer del terme "dialecte" en alguns escrits de Maragall com a sinònim d'idiolecte.

A la tarda, Cèsar Calmell ha analitzat des d'una perspectiva nova Joan Maragall, concretament, des del vessant musical: quina formació musical tenia el poeta? Com valora ell la música merament instrumental (orquestra de cambra) que tant d'èxit havia tingut al Romanticisme? I què en pensava, de Wagner, amb la seua proposta del drama musical? Maragall degué trobar en la lectura d'un manual de composició francès (disculpeu que no me'n surti el nom, anava a passar-m'ho bé i a oblidar-me de prendre apunts) una idea que pogué influir en la seua idea de la poesia i de la teoria de la Paraula Viva. Es tracta del concepte de ritme universal, que la música conserva, però del qual la poesia s'ha separat i al qual ha de tornat, que té en compte el to, la melodia, el ritme, la cadència de tota una frase (així fan sentit "lis esteles"); a més de la insistència en la combinació entre l'acció i el repòs (que conformen un ritme), la contemplació.

Ha arribat el torn de separar-nos per assistir, a l'aulari Carner, a la presentació de comunicacions. En el meu cas he triat la de Magí Sunyer sobre l'herència i l'ús que Maragall fa del llegat mitològic a l'hora de tractar personatges com el comte Arnau, el mal caçador, Serrallonga... i la relació que podem establir entre la versió maragalliana i la que pertany a la Reinaixença, amb Víctor Balaguer, per exemple. I la segona, Sam Abrams, que ha traçat la trajectòria del tractament del concepte de "lletjor" en l'Estètica a través de la història i el paper (avançat al seu temps) que li dóna Maragall en composicions com La vaca cega.

Però la jornada encara ha continuat amb una taula redona sobre "El Maragall dels poetes" i unn acte poètic a la casa-arxiu Maragall, als quals, baldada, ja no he assistit. I demà continua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada