De fora endins

Avui m'has fet pensar en la salamandra rodorediana, que cap al final de la història no distingeix clarament entre la superfície i el fons de la bassa, terra ferma i aigua avall. Entre l'ànima humana i el cos d'amfibi. Però l'amfibi no ets tu, submergit dins del meu ventre sinó jo, que també m'he deixat xuclar una mica melic endins. Les formes del teu cos se'm marquen a la panxa i no hi ha cap posició que em permeti desconnectar-me de tu. El cul se'm clava a les costelles, els peus puntegen a la dreta i el cap es mou rítmicament, melic avall, en un singlot de mandarina. I jo somric, a vegades adolorida. Compto les setmanes que deuen quedar per besar-te, vestir-te, escalfar-te. I tot es converteix en una espera després de l'advent, sense ganes de fer res més, bressada per aquests dies lents de Nadal, endormiscada de tu. Penso en les dates del nostre gener, les que per bé o per mal han quedat senyalades al calendari íntim. Qualsevol dia ens embolcallarà la joia de rebre't. Espera't una miqueta, et dic, perquè no t'avancis. Estem desconcertats, sense la protecció mental del "passat Nadal". Emmenudint les pors per veure't. Entendrint-nos només d'imaginar-te. I tu em respons, et fas notar, en tot moment.

No pateixis, que només pensem en tu.