Balanç de l'any 2018

Aviso que he creat una etiqueta nova (ja n'hi ha cinc): "balanç de l'any". Hi podeu accedir des de les tres ratlletes que apareixen a la part superior esquerra del blog. Si premeu el botó, mostra l'arxiu (per data) i les etiquetes (per tema).

Dels dotze mesos de 2018, vuit els he viscut embarassada. M'ha passat volant. Ara fa pocs dies que si la tos, que sembla que supero; que si moc; que si dolors musculars; cada dia ho tinc més difícil per moure'm totsola. Però fins ara ha estat un molt bon embaràs i sospito que trobaré a faltar acollir el nostre menut a la panxa. Quan noto que es mou (i ho noto des de l'agost a Prada, un lloc emblemàtic) m'arrenca un somriure. És un belluguet. Pareix que li agrada moure's si ens sent parlar a son pare i a mi (i això encara que J. no li burxi els peus per jugar-hi; a la dreta de la panxa, força amunt) i quan acabo de menjar, sobretot a la tarda i a la nit. Avui se m'han acabat les pàgines de l'scrapbook que li vaig escrivint. Amb el calendari d'Advent li he escrit cada dia, així que segurament continuaré en una llibreta. Darrerament ja no tenia temps per pintar-hi. Quan faig classe, L. m'escolta i procura no moure's. Potser es relaxa i s'adorm. 

A l'inici només ho saps tu i la família més íntima. Et fa goig i portes el secret dins, tot i que costa no compartir-lo. Passat el primer trimestre, la notícia vola de casa en casa, però la panxa encara no et delata. Penso que J., que va estar fora fins al quart mes, va començar a ser conscient del meu estat quan la panxa ja era ben evident. Ell el va començar a notar al setembre, quan jo ja feia temps que sentia les bombolletes. El nom (teníem pensat el de xiqueta) el vam trobar quan a la setmana 20 ens van dir que era un xiquet. I va passar de ser un cigronet a pesar 2,5 kg. dimarts. Un meló. Si el primer trimestre el vaig viure de forma més relaxada, amb la família, de vacances, les lectures d'embaràs, malgrat la xafogor i la mica de mareig al vespre, segurament el segon va ser el millor de tots. Sense cap molèstia, amb la panxa evident, la dolçor de sentir-me cuidada, l'arribada al pis nou malgrat els problemes de i amb postvenda (que no sembla que s'hagin de solucionar del tot i ara s'hi sumen els de l'administrador de finques, que ens carrega fins i tot les despeses d'abans que comencessin les escriptures dels pisos; una vergonya, però com que tothom menys nosaltres va votar aprovar el pressupost de seguida perquè feia tres mesos que ningú no netejava l'escala ni les zones comunes i volem pagar assessorament legal per la qüestió dels okupes que té Sòlvia i que haurien pogut evitar amb seguretat abans d'acabar els pisos), les visites junts a metges i les primeres compres per a L. No és que al tercer no continuï aquest estat (fins ara estava bastant tranquil·la pel part), però la proximitat de l'hivern ja es va fer notar amb un constipat fort i molta tos seca des que vam fer el trasllat, que tot just ara em comença a passar. Tenia poca veu per a les classes i ara ja dic que les dificultats per a moure'm han augmentat. Això sí: és un esclat de joia cada vegada que ens diuen com ha crescut, li hem vist la careta, ens l'imaginem dins de la robeta que li han regalat, fent-li estimades, bressant-lo, transportant-lo amb la motxilla de porteig.

El 2018 va començar de la manera més dura imaginable: es va morir mon iaio al gener i l'altre iaio a començaments de maig, pocs dies després de concebre L., quan encara faltaven més de vint dies perquè ho sabéssim. Aquest serà el primer Nadal sense ells, al poble.

En canvi, porto dins l'alegria immensa de tenir L. Enguany encara desembolicarem els regals per ell, però si ja és bonica l'espera, m'imagino la il·lusió d'ensenyar-li totes les tradicions quan ja tingui gairebé un any i com cada Nadal, durant uns anys, aquesta il·lusió infantil anirà creixent. L'esperem d'aquí un mes, al gener; quina entrada al 2019!

El 2018 l'embaràs de L. eclipsa res més. Hauria pogut ser l'any del retorn (fort) a la docència universitària a la Universitat de Barcelona i també la col·laboració per primera vegada amb la UOC. El de les oportunitats, com coordinar el flamant Curs d'expert en literatura catalana aplicada. El de l'activitat intensa de congressos, l'experiència de fer classes de postgrau i una assignatura de màster per primera vegada. El de la publicació de Passió pel conte (hi vaig participar amb un article en defensa del conte) i de l'obertura del meu web professional. El balanç acadèmic l'he fet a Twitter: és bo, he començat un contracte nou de dos anys com  a investigadora Juan de la Cierva (incorporació), però ha faltat temps per a la recerca i això, amb el permís maternal de 4 mesos, haurà d'esperar una miqueteta. Al juny vaig canviar de contracte per un que em dona la tranquil·litat de tornar a comptar dos anys a partir de la data d'incorporació, encara que estigui més mal pagat. 

I l'altre gran propòsit del 2018, quan ja gairebé havia abandonat la idea a causa de les dificultats a l'hora de trobar una hipoteca que ens funcionés als dos, ha estat la compra del pis a Sant Cugat del Vallès! I el trasllat, és clar, perquè vam tenir la sort que algú es va fer enrere quan quedaven només tres mesos perquè lliuressin aquesta primera promoció. Si no, L. hauria tingut la primera casa encara a Barcelona i realment volia comptar amb mons pares a prop des del començament. El pis és una preciositat i en gaudim de valent, llàstima que hagin volgut estalviar amb la instal·lació (aire condicionat, cables, electricitat) i acabats (pintura, ratllades als vidres, vorades de silicona) que haurien hagut de resoldre abans d'entregar-los. Afegeix-hi que quatre pisos de l'escala del costat, de la nostra comunitat, estan okupats des de l'inici i les despeses que comporten per a tots, a més que han trencat coses (això no ho van dir pas els mitjans de comunicació com el Tot Sant Cugat).

Així que copio de l'entrada de l'any passat (que trobareu fàcilment a través de l'etiqueta) dels objectius del 2018 per veure com queden. Per la part personal que depèn de nosaltres, en faig un balanç immillorable. 

1. Em torno a proposar fer bici dos cops a la setmana. Segurament vendré la bici estàtica. Vaig tornar algun dia caminant de la feina, però em van sortir butllofes als peus. També vaig buscar un local de ioga per a embarassades, però els càlculs de temps no van rutllar.  Vaig fer uns dies de pilota. Enguany no m'ho proposo. Si fes alguna sessió de recuperació postpart, tot això que em trobaria. NO ACONSEGUIT!

2. Acabar la base de dades de la ficció sentimental (del paper a la xarxa). La docència a la UB, des del gener fins al gener que ve em va caure inesperadament. Ja havia dit moltes vegades que en tenia moltes ganes, però en principi quan em vaig incorporar al Departament, les assignatures ja estaven repartides. En un any, he fet senceres tres assignatures noves (una en línia), n'he repetit una, he fet substitucions i classes a cursets d'estiu i dos seminaris al Curs d'expert que coordino. He acumulat la docència de tot el curs aquest primer quadrimestre i bona part del proper tindré el permís per estar amb L. Sense altres plans. Això fa que la base de dades, igual que el primer volum de l'edició de la traducció d'Alegre, quedin a l'espera. NO ACONSEGUIT!

3. Tornar a estudiar francès. Ho vaig fer, un Rosetta Stone, en tinc un certificat, però no n'estic gens satisfeta perquè no penso que m'hagi dut enlloc. No em permet presentar en francès a congressos, encara que els entengui millor (ni tan sols sé si hi té res a veure). NI FU NI FA!

4. Fi del projecte d'escriptura a quatre mans (almenys la meua part). Fins a l'estiu hi vaig treballar molt i des de l'octubre, C. hi ha treballat incansablement però jo ja no tenia temps per dedicar-hi. Ell hi està engrescat i espero que aquest 2019 ja comencem a veure'n fruits. Em decep que hàgim tingut problemes a l'hora de fer encaixar els nostres calendaris. Ara ell ha tornat a Europa, però definitivament, després de dos anys i mig de treballar-hi, per a mi ha caigut de la llista de prioritats immediates. Em queda un gust agredolç d'aquest propòsit, tot i que veig amb esperança que ara ell estira el fil i m'ha agafat el relleu. GUST AGREDOLÇ.

5. Mirar pisos per si en volem comprar un quan s'acabi el contracte que tenim ara. MISSIÓ ACOMPLERTA!!!! No em vaig atrevir a escriure-ho amb totes les lletres perquè tampoc no depenia només de mi. El contracte s'acabava a l'agost de 2019 i es podia allargar. Ens havia sobrat sempre una habitació. Havíem pensat començar a mirar pisos al gener, però per economia ho vam ajornar. Al maig vam anar al banc per preguntar com funcionaven les hipoteques i ens va desanimar abans de començar (tot i que miràvem per Habitaclia). Ens vam donar unes setmanes per decidir si viuríem de lloguer els primers anys de L. (els càlculs eren a 10-15 anys) o si fèiem un cop de cap. Al juny vaig fer un intent (pensava que desesperat) de mirar pisos de primera i de segona mà a Barcelona i de primera a Sant Cugat, però, esperant L., cada vegada tenia més ganes de tornar i que es criés a Sant Cugat. Les condicions dels pisos a Barcelona tampoc no ens convencien. Vaig trobar un pis de segona mà al carrer Mallorca de Barcelona, però pensàvem que quan L. tingués uns cinc anys l'habitació li quedaria menuda. Vaig trobar dos pisos a Sant Cugat i a J. li va agradar el més espaiós. Hi estava d'acord, tot i que hi havia diferència de preu.

Aleshores va començar la cerca d'hipoteca i la comparació de condicions. En un temps rècord, J. ho veia tan clar com jo, tot i que no va veure el pis fins a l'octubre, quan va tornar. Ens van concedir la hipoteca i el vam comprar. De la resta: més espai = més mobles, mobles que no s'hi adapten... ens n'aniríem ocupant a poc a poc. Al principi vaig fer una feinada perquè tot va passar per mi, però des del setembre J. va agafar les regnes del trasllat en una època en què he estat molt enfeinada (aquesta setmana, que me l'he agafat de forma més tranquil·la, em comentava quants dies de cap de setmana hi he dedicat aquest quadrimestre i sé que té raó) i d'aquí a postvenda, que anem fent ara l'un, ara l'altre. Ho tenim ben repartit, sense ni dir-nos-ho; també amb els preparatius de L. Ha portat a netejar el cotxe, va anar a buscar el que necessitàvem a casa, ha muntat totes les "andròmines", mentre que jo m'he encarregat de la roba i el fato d'hospital, rentadores, planxar, fer les bosses, començar a dissenyar-li l'habitació (que els primers mesos no necessitarà perquè dormirà amb nosaltres).

Pis comprat i traslladats. Allò que hauria pogut ser el gran objectiu de l'any, queda en un segon pla per la notícia de l'embaràs (que va ser determinant per fer el pas). FET!!

6. El que ens vam reservar per a nosaltres, però sí que em vaig anotar per a mi: a finals d'abril vam pintar el primer ull del buda de paper que vam pintar al Japó per demanar el desig. Al maig li vam pintar el segon ull perquè ho havíem aconseguit! L'embaràs del nostre fill. El que mereix la primera posició del rànquing i que segur que marcarà tot el 2019. FET!! 

Els propòsits del 2019: Es fa difícil pensar més enllà dels propers mesos, però ho intentaré:

1. Tenir cura de L. i dedicar-li tot el temps del món durant els 4 mesos de permís de maternitat (van anunciar als quatre vents que el permís de paternitat passaria de 5 a 8 setmanes el 2019 i J. estava molt il·lusionat. El que no han dit és que si no s'aproven els pressupostos ni es fa un Real Decreto, no és efectiu. Vaig trucar a la Seguretat Social i em van dir que de moment segueixen sent cinc setmanes, encara que entrem al 2019).

2 de març de 2019: Al final Jordi ha tingut cinc setmanes de permís, més gairebé dues que li ha donat l'empresa. Es va reincorporar a la feina dijous (Dijous Llarder, que L. i jo vam anar a comprar-li/nos botifarres d'ou al súper per fer una truita); per sort, des de casa, que vol dir que pot aguantar L. perquè jo em dutxi, fer biberons i acudir al rescat. Tot i això, L. i jo ja ens hem anat entrenant a quedar-nos sols quan surt entre dues i quatre hores. El seu retorn a la feina em va fer adonar que només em queden dos mesos (la meitat del permís) per estar al 100% per ell. M'encanta fer-ho; no necessito res més, tot i que a la nit i molts matins estic destrossada. Al vespre és quan més necessito que J. l'agafi per mi i el consoli si plora o l'ajudi a adormir-se (ara fa uns dies que necessita que l'ajudem una altra vegada). Em pensava que voldria fer altres coses. Estava mentalitzada perquè es fes dur estar només per ell. La realitat ha estat una altra. No és un nadó de baixa demanda, pel que he llegit i sent cada soroll, no vol dormir a l'hamaca sinó damunt meu, té gana sovint i li costa engolir amb els moquets que té, té gasos i va restret i li fa mal la panxa. El trobo bon xiquet i murri. M'enamoro d'ell cada dia i cada dia amb més força. I quan damunt del meu tors ja no hi troba prou lloc per estar ample, penso que enyoraré molt que m'encerclin els seus bracets en una abraçada per dormir. Es fan gran tan ràpid! I ens encisa veure les descobertes que fa i com va desenvolupant destreses noves. És una passada.

De moment, li he dedicat tot el temps del món. J. ha hagut de sentir comentaris irònics sobre la durada del permís. Jo he apagat focs durant el permís i ja em reclamen per a reunions per preparar papers per al curs que ve. Se'm fa costa amunt que aviat l'hagi de deixar unes hores.

Potser ens hem precipitat (no acabava de saber quan quedava perquè comencés P3 i en principi ens organitzarem perquè no hagi d'anar a l'escola bressol. És un període de canvi familiar, també per a mon pare), però vam aprofitar que feien portes obertes per visitar escoles i anar a entrevistes. També hem parlar amb professors i amb pares que hi han portat els fills (o ho hem intentat). Ma mare també coneix bé les escoles perquè és mestra. Vam valorar centres privats, concertats i públics. Tenim força clara la primera opció, encara que el fet que el nivell hagi baixat no ens agrada gens. Hi ha qüestions del projecte educatiu que no compartim (i és una escola concertada), però ens n'agraden els valors, el catalanisme, les instal·lacions, els projectes, l'ideari i el fet que és a prop de casa, molt a prop de l'ideal de vida que visualitzem amb L. Les nostres feines són la gran incògnita perquè tenim encara poca estabilitat malgrat tot, per això fem algun sacrifici ara.

Estic intentant que em reconeguin les hores de lactància al final del permís. Així em reincorporaria pel meu aniversari. Això no obstant, per la meua feina és complicat de gestionar: articles per revisar, un projecte personal de recerca per fer, etc. 

Quan em vaig apuntar a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès dues companyes amb qui ens vam fer molt van parlar de la idealització de la maternitat, del buit de ficció (i no tanta ficció, amb excepció de la puericultura) que hi havia. Jo que amb Glopades de riu desmitificava la infància, m'hi mirava des d'una certa distància. Aquest buit de ficció, de la dels enamoraments de pel·lícula que s'acaben amb un casament, l'ha sabut veure i aprofitar (Facebook? Instagram?) Netflix. A l'estiu vaig mirar la sèrie The Let Down i anit vam començar Working Moms (situada al Canadà, amb un permís de maternitat, pel que diu la sèrie, de vuit mesos). Són comèdies, molt divertides, però et preparen més per embogir que per al que ha estat (repeteixo: afortunadament, perquè sé que en molts, cada vegada més per la medicalització i la societat en què vivim, casos no és així) per a mi (fins ara).

2. Recupera't (postpart).

Tinc l'alta des de dimarts (vaig regalar un Glopades a la doctora que va assistir-me al part i ajudar-me a donar a llum L.), però no acabo d'animar-me a caminar o fer exercici moderat. 

3. Fer l'habitació de L.

La tenim dissenyada i anem fent-la a poc a poc.

4. Acaba la base de dades digital de la ficció sentimental catalana d'una vegada!

5. Enllesteix el primer volum d'Alegre.

6. Prioritza la recerca (Q1 2019-2020) a la docència.

7. Els mobles que queden de casa:

He de dir que J. va aprofitar força el permís per posar ordre a la casa, tot i que continuem trobant desperfectes greus de Sòlvia i Vies i rebent gent d'obra que només "mira". Fins i tot els hem de resoldre problemes que hem solucionat nosaltres mateixos i que volen saber com per fer-ho ells per als veïns d'altres pisos. Indignant. 

• Estanteria volant per a l'estudi. FET. Febrer.
• Cortines: estudi, habitació nostra, habitació de L. i saleta. FET MENYS LA SALETA! Febrer.
• Estanteria rebedor. FET. Febrer.
• Recipient de la brossa i els tres de reciclatge. 
• Moble davall de la pica del bany de L.
• Làmpades que queden: estudi, habitació de L., saleta, un llum del menjador. FET ESTUDI gener. 
• Cadires i taula noves per a la terrassa.
• Mobles saleta/sala de jugar de L.
• Capçal nostre.
• Catifa d'entrada "En som un més". FET gener.
• Saleta.

8. Intenta la lactància materna. FET com a intent que no va ser possible. Ja us ho he explicat en dues entrades. A més llocs ja no hi podíem acudir.

9. Escriu.

Em fa gràcia perquè ara que tenim el pis J. diu que venen anys més tranquils, que en dos anys (vaig tornar a finals de l'estiu de 2016) hem anat a viure junts, ens hem casat, hem comprat un pis i esperem un fill. Jo li dic que l'aventura comença ara amb L.! Té moltes ganes de tenir-lo als braços; a ell li fa patir el cap, que als nadons se'ls ha d'aguantar. Recta final de l'espera! Demà tenim sessió de fotografies d'embaràs.

Bon Nadal, per si no escric des del poble. I bon any 2019! Si encara em llegiu, gràcies per haver respectat el temps de descans que em vaig agafar (tinc de valentes xarxes socials i aquesta i el Twitter són la nineta dels meus ulls).