El camí dels samurais (la ruta Nakasendo)

 Des de Kyoto vam agafar el tren bala, que em sembla recordar que agafa els 300 km/h. El vam agafar un parell de cops en tot el viatge. Des del tren, també vam veure el Mont Fuji destapat (dos dies consecutius en plena glòria, el vam veure, dels 100 a l'any que no està amagat). Una vegada a Nagoya, l'autobús es va enfilar per les antigues rutes dels samurais. El primer poblet de les fotografies és Magome. La nostra agència de viatges (la d'allà, IberoJapan tours) va ser la primera de portar-hi turistes. Tot va començar per l'emprenedor japonès, ara instal·lat a Espanya, que va anar a Madrid a muntar-hi una agència de viatges per a turistes japonesos que visitaven l'estat espanyol. Va tenir èxit i es va adonar que els turistes de parla castellana donaven molta importància a la gastronomia, per exemple i que al Japó no se'ls mostrava. Així que sí, un dels molts detalls dels quals tenen moltíssima cura durant el viatge és que mengis bé. Combinen àpats occidentalitzats en restaurants que es veuen luxosos amb veritables banquets o menjades consistents a la japonesa i bufets en què hi ha de tot. Nosaltres xalàvem més quan anàvem per lliure, tot i que ens recomanaven restaurants ells mateixos, però no fèiem mai menús de grup. Ja us vaig dir que n'havíem quedat molt satisfets. Tampoc no et duen enlloc per comissions (no saben ni què són). Ara em ve al cap que un dels aspectes que ens va donar més tranquil·litat de triar el Japó és que no et cal patir gaire per la seguretat (petits furts o que t'intimidin pel carrer; res). A més, malgrat les poques papereres és un país molt net. 

Al gra: ens van dir que una de les innovacions que van afegir als seus viatges era la possibilitat de visitar els poblets menuts que abans havien format part de la ruta dels samurais. Són pobles preciosos, amb botiguetes menudes i parades de menjar (gelats artesans de castanya, pintxitos de carn amb denominació d'origen, boles d'arròs amb salsa de nou, pa amb guisat dins) on pots visitar les cases tradicionals i els hostals on s'allotjaven els samurais quan feien les rutes pel territori dels senyors feudals.  La carretera es diu Nakasendo i et descobreix la part rural del Japó, amb camps d'arròs i l'arquitectura tradicional, objectes de fusta, que era una part del viatge que havíem demanat. No buscàvem només la gran urbs o els temples. No ens ho acabàvem d'imaginar, tampoc, però va valdre molt la pena.

J. i jo, amb l'afany de tastar-ho tot, no vam parar de menjar.

Camp d'arròs.

Tsumago.

 El segon poblet que vam visitar es diu Tsumago i és on hi ha top tipus de poductes fets amb castanyes, que a J. li agraden molt (i això que era l'al·lèrgic del grup, aspecte que també van tenir en compte, malgrat que per als japonesos no és habitual fer aquesta distinció i hi va haver una nit que li van servir tot sense salsa i va acabar picant del meu plat. De totes maneres, va ser l'única nit que vam sopar tots junts, diria). A Tsumago vam visitar l'anomenat "Waki Honjin", l'antic hostal dels samurais, on també vivia la família que els allotjava.

Aquí hi veieu el menjador tradicional, tots descalços (la guia, a qui veieu amb el mocadoret roig i l'osset de peluix, ens avisava el dia abans que ens tocaria descalçar i que portéssim calcetins sense forats. Sense forats sí, però jo un dia els duia desaparellats). El paper del terra és el tatami, les estores del terra que cobreixen les cambres japoneses (de fet, la nit que vam dormir en una habitació japonesa tradicional al terra, vam veure que, amb les capes de roba del llit, era molt i molt còmode, més que el llit). El lloc de davant del foc (en direcció contrària al fum) és on seia l'home de la família. Al costat d'ell, a la zona amb doble tatami i, per tant, més toveta, hi seia la mare de l'home de família (la sogra) i al seu costat, a la part dura amb una sola capa de tatami, l'esposa. Els fills seien davant del fum per aprendre a tenir paciència. Molt jeràrquic patriarcal.

El jardinet. També ens ensenyaven els altars de Buda de cada casa. Els donen menjar, també (com nosaltres al tronc de Nadal, salvant la distància). Al pare de J. li va agradar, quan hi va anar ell, que guardessin la cendra dels pares dins casa. Això no recordo que ens ho expliquessin i, per tant, tampoc no sé si és temporal, quan s'acaben de morir, tot i que sí que va explicar que incineraven els cossos. Davall de l'altar de Buda hi solien guardar els diners i les joies, per això quan un lladre entrava a casa, anava directament allà. Aleshores es van inventar un sistema de fusta. Davall de les escales hi guardaven els diners com si fos una caixa forta amb un codi: havies de prémer peces internes de la fusta en un ordre determinat. Ara n'han fet capsetes de secrets i nosaltres en vam comprar una amb un codi de deu xifres per als sogres i una de vint-i-una per a J.

 A la tarda, abans que es fessin les cinc i tanquessin les botiguetes, vam fer cap a Takayama. Hi havia un pont roig molt bonic damunt del riu i tres carrerons on vam comprar records: sake per als papes i per a nosaltres. És una població coneguda per la qualitat del sake i aquesta nineta amulet és per protegir els menuts de la casa, si no ho recordo malament. Ja us vaig explicar el significat de les boles de saque (verdes, acabat de fer o marrons) de davall del sostre de les botigues. En pots fer tastos abans de decidir-te, tot i que nosaltres ja ho teníem clar i vam anar per feina. A més, ens vam comprar un coc borratxo molt bo. El carrer famós es diu Kami-sannomachi.

I és aquest.