Hakone i el Mont Fuji

Mai no se m'havien acumulat tant les entrades per escriure. Queden la meitat de les cròniques japoneses, si fa no fa. Ahir vaig rebre una postal que em va animar a continuar escrivint-ne (gràcies, Eva; rebràs carta meua). Es fa estrany penjar fotografies de tardor en aquesta època (ara que, finalment, fa fred. A Andorra, amb els sogres, gairebé vam veure nevar). Enguany s'han duplicat els àpats (també amb els amics) i les visites (perquè la meua família s'ajunta més per Nadal i Sant Esteve i en som molts, així que no podrem veure'ns tots junts i de cop) i això fa que aquells bons propòsits que tenia abans de festes (avançar X, preparar les classes) quedin en un calaixet, esperant. Com sempre, dormim molt (J. menys, perquè va aprofitar de valent els dies d'esquí andorrans) i, a diferència de l'any passat, no havia tingut temps de preparar els regals, així que ara m'estic posant al dia. Finalment, avui sembla que tenim la casa a punt, bastant neta i endreçada (anit, en canvi, vaig convidar ma cosina a sopar -sopa de galets, abadejo arrebossat, mandarines i dolços) i estava damunt davall i, a més, quan va marxar, ens van envair els amics de J., amb qui ell havia sortit, així que ja us ho podeu imaginar. Afortunadament, pareix que s'hi troben tan a gust com nosaltres). I hi ha festes que, a vegades, es fan dures quan no haurien de ser-ho. 

Així que aquesta nit us parlaré de Hakone, una de les nostres etapes preferides del viatge (per a mi, malgrat que és difícil triar, el meu indret preferit juntament amb els torii de Kyoto) perquè vam tenir la sort de veure, per segon dia consecutiu, el Mont Fuji (que només està destapat uns cent dies l'any i que segur que tots reconeixereu de dibuixos i fotografies emblemàtics). La nostra visita no va ser l'ascensió típica que fan els japonesos al Mont Fuji (una vegada a la vida? És el seu Montserrat o, potser, el Canigó i hi pugen a peu) sinó a la muntanya del davant, des d'on se'n té una molt bona vista. El dia abans l'havíem vist des del tren bala. Aquell deu d'octubre ho vam fer des de l'aigua (un creuer pel llac Ashi, on també hi ha un torii, una porta, submergida a l'aigua), des del telefèric i, finalment, del mont Komagatake estant (dalt de tot hi ha un temple). Així que, mentre que a Tòquio ens van corprendre els temples i jardins, és a dir, la mà de l'home, la cultura; aquí ens vam deixar embruixar per la natura.

A més, just abans d'embarcar, hi ha una botiga d'objectes de fusta tradicionals d'aquesta zona. Hi vam comprar una tetera per a M. i també joiers de fusta. Tot caret, però no en trobareu enlloc més; aquest és l'indret de la fusta. Atès que a casa els japonesos solien guardar els objectes preuats davall de l'altar de Buda que ho presideix tot, els lladres ho tenien fàcil i hi anaven directament. Aleshores algú enginyós va pensar a amagar les pertinences de valor davall de les escales de fusta. Es van dissenyar mecanismes que, com si fossin les peces d'un trencaclosques, permeten obrir-les si fas els moviments correctes a la fusta (en l'ordre adequat). És com un codi de caixa forta. Només aleshores s'obre. J. en va comprar un de vint-i-un moviments. Aquí us mostren un exemple de com obrir-ne una de només set moviments. Per tancar-lo, has de fer el mateix. De totes maneres, els lladres ho proven tot. La setmana passada van entrar a ca ma germana. 

Vam acabar el dia, després d'un viatge amb autobús, a Tòquio, on vam visitar-ne la torre (ja us vaig parlar de la mascota del monument), que ara ja no és l'edifici més alt de la ciutat. Un altre encert de l'agència va ser que vam dormir a l'hotel New Otani (que ells pronunciaven més aviat /nyu_tàni/), que té uns jardins preciosos.

P.S. Per cert, ja tenim l'àlbum, les fotografies i els vídeos del casament!