Lowell: la revolució industrial americana

La imatge és del canal i de la locomotora, però mireu quin cel més blau.

Avui havia quedat amb L., una amiga holandesa, per anar a Concord, famós per fer front als britànics i perquè és el poble de Louise May Alcott, l'autora de Petites Dones, entre d'altres (hi van viure un bon grapat d'escriptors). En tenia moltes ganes i havíem quedat ben d'hora, a dos quarts de deu a North Station (els caps de setmana aquí no matina ningú, tot i que sabeu els que americans entre setmana es lleven a hores intempestives, a la universitat conec investigadors que comencen a treballar a les quatre des de casa, i es giten aviat, de manera que les sèries de màxima audiència són a les 8, com Grey's Anatomy, o a les nou, com The Good Wife o fa uns mesos Homeland, per posar-ne dos exemples, i els late night shows comencen a les onze), però quan he arribat he vist que el tren no sortia a les 10 com pensava L., sinó a les 11.15 (el commuter train, que seria el nostre de rodalies, no és gaire freqüent). Així que, per no esperar-nos tanta estona, li he proposat deixar-ho per un altre dia i agafar el proper tren, que m'havia cridat l'atenció per la destinació (tot i que no anàvem preparades i no sabíem ben bé què hi trobaríem): era Lowell!!! He aconseguit convèncer-la gràcies a l'interès cultural de la visita, tot i que no em pensava que la part històrica de la ciutat (s. XIX) seria tan bonica (la visita m'ha encantat i ens ha fet un dia ideal, un solet...!! I la companyia ha estat bona). I si coneixia Lowell era sobretot gràcies al MOOC sobre la història de Boston que vaig començar a l'octubre (i que em vaig quedar a la meitat per manca de temps quan el van tancar). És una colònia (bé, ells no parlen de colònies) tèxtil. El lloc on es va iniciar la revolució industrial als EUA. I és que un Lowell jove i benestant, en un dels viatges que feia a l'estranger, va visitar una fàbrica tèxtil britànica i després va voler copiar el sistema a Massachusetts. Va intentar-ho amb els seus socis en un municipi (Waltham, em sembla recordar) a la vora del riu Charles (el que passa per Boston, sí), però de seguida van necessitar ampliar el projecte i van triar el municipi que ara porta en porta el nom, Lowell, que també tenia riu (i que ara està plena de canals), molt útil per als molins del tèxtil.  

La locomotora.

Només són entre 45 i 50 minuts en tren des de Boston i en cap de setmana el servei funciona cada dues hores (per tant, estàvem alertes per tornar sense que se'ns fes tard). Hem anat caminant cap al centre, però per error hem girat on no era i hem voltat, bastant, pel barri-no-històric. Les casetes tenen un disseny diferent de les Somerville, però ara, tot i que les dibuixaria, no sé ben bé com descriure-les (i això que després de parlar en anglès tot el dia, el català flueix més que mai). No era desagradable caminar per aquella barriada de casetes unifamiliars i gent cridant (tot i que no hi havia gaires persones pel carrer, encara), però es notava que era més aviat el que nosaltres anomenaríem un suburbi. 

 Al centre, després de la locomotora, ja dins del parc històric de Lowell (no em podia imaginar que haguessin fet una tasca de conservació i divulgació del patrimoni tan bona), hi ha un carrer comercial amb restaurants on hem dinat a les dotze, després d'anar a l'oficina de turisme a Market Street (recordeu que ni portàvem mapa i que, més enllà de les referències que jo tenia del curs -sabia que hi havia un museu dedicat a la fàbrica tèxtil durant la revolució industrial americana-, no teníem ni mapa. Finalment, hem trobat el centre d'informació turística, o hi tenen muntat un museu que a mi m'ha interessat molt sobre els fets històrics que van marcar Lowell i, de retruc, tots els EUA. La revolució industrial va començar aquí, sobretot amb les mill girls, les noies yankees de Nova Anglaterra que marxaven de les zones rurals per guanyar independència econòmica treballant a les fàbriques tèxtils (vivien al mateix edifici i es promovien les activitats culturals i es vetllava per la reputació de les noies, que escrivien als familiars explicant-los els problemes de salut -sordesa, pel soroll constant de les màquines-, problemes pulmonars pel cotó, mutilacions, jornades laborals de dotze hores o més, sous que baixaran i que les menaran a fer vaga, tot i que més endavant seran substituïdes per mà d'obra encara menys especialitzada amb sous més baixos, immigrants, sobretot irlandesos, però també polonesos, grecs... i que sovint no s'entenien entre ells). Deia que la revolució industrial havia començat a la inversió de capitals de comercials a les fàbriques de Nova Anglaterra, perquè Lowell servirà de model de colònia industrial, i hi havia una relació estreta entre les fàbriques tèxtils del nord i els camps de cotó del sud, conreats sobretot per esclaus. Si al nord es va invertir en el desenvolupament industrial també és per les restriccions comercials que tenien amb Anglaterra i el famós Embargo. Més endavant, quan al sud s'hi comencin a instal·lar fàbriques, per sous encara més baixos, al nord comença la davallada. M'ha agradat avançarn en aquest viatge en el temps des de la Guerra per la Independència dels EUA dels britànics, que és sobre el que aprens més a Boston, al s. XIX amb la revolució industrial i després la Guerra civil americana, que enfrontaria nord i sud, dues maneres de pensar i de fer, i que donaria la victòria al nord, amb, finalment, l'abolició de l'esclavitud, i també el desenvolupament industrial.

Un cop més, un museu amb plafons informatius.

L'oficina d'informació turística, on hi havia mapes (un de Concord, també).

Encabat, ens han ofert mirar un documental de 15 minuts sobre la història de Lowell que és una molt bona introducció per començar la visita, per tant, comenceu-la per aquí! A més, la informació no es repeteix de museu en museu (feu un cop d'ull a la informació del centre de turisme per internet: hi ha museus de tot tipus, a Lowell, de manera que podeu fer la visita tan llarga com vulgueu).

Nosaltres hem fet la ruta pel parc històric i ens hem encaminat a un dels museus de pagament (no és car per ser aquí). El Boot Cotton Mills. Molt i molt recomanable. [Pausa per mirar un dels darrers episodis de Mad Men. - Se m'ha fet tard, així que acabaré l'entrada molt breument]. Al costat hi ha una exposició gratuïta, però com que no l'hem trobat hem optat per anar a berenar al Donkin Donuts (en un poble tan menut n'hi havia, com a mínim dos... es nota que són de la zona, de Boston) i xerrar al sol abans de tornar.

El museu està situat a una antiga fàbrica tèxtil i és l'edifici que es veu a la fotografia. A través de panells explicatius, objectes de l'època, un documental d'uns 30 minuts sobre la revolució industrial als EUA, les condicions laborals i els debats que van suscitar aquests canvis, les vagues i els moviments sociodemogràfics, arribes a fer-te una bona idea sobre el context en el qual hem de situar Lowell. És una exposició extensa, amb activitats (de tocar, sobretot) per als xiquets i avui l'hem tingut tot per a nosaltres. A més a més pots visitar la sala dels telers en funcionament (se suposava que ens havíem de posar taps i no els hem trobat). En sortir, hi ha una tenda de records.

A l'altra banda, el riu. Veieu el canal. Per cert, a l'estiu el parc té una barca perquè els turistes vegin els edificis des de l'aigua. El que sí que funcionava era el tramvia.

I sabeu qui va visitar la fàbrica i en va quedar positivament impressionat a causa de la comparació entre les condicions dels treballadors a Gran Bretanya i als EUA? Dickens! Al centre d'informació t'ofereixen un mapa amb els punts que va visitar (de fet, és la ruta pel parc històric, bàsicament, que inclou l'edifici on vivien les treballadores). També pots agafar un fullet informatiu amb el mapa dels llocs de Kerouac, que era de Lowell. 

En definitiva, una visita que ha valgut molt la pena en una ciutat que no és gens grisa, que era el que m'esperava malgrat el museu.