El llamàntol de Boston

Aquesta entrada la dedico a Amelia. I a la meua família, amb qui vaig compartir taula, és clar!

Després de passar uns dies a Nova York, vam venir en bus a Boston i, com que no em vull repetir, només us contaré dues de les experiències que encara no havia tingut a la ciutat (i rodalies) que m'ha acollit. I és que, per començar, encara no havia tastat la famosa sopa de petxines de Nova Anglaterra, la clam chowder perquè quan a l'agost la veia anunciar a les parades de Quincy Market feia massa calor i des d'aleshores no n'havia tingut l'oportunitat. Això sí, tenia molt clar que l'havíem de tastar tota la família i potser també vaig deixar caure que el llamàntol no només era típic de Maine, sinó que el de Boston també té molta fama (i se'n menjava de valent, fins al punt que temps enrere era la menja típica de les presons i van haver-n'hi de reduir la ingesta perquè els presoners la van avorrir!!). Això sí, no veig que l'abundància de llamàntol n'hagi fet disminuir els preus. Però de fet també vaig pensar que era l'única oportunitat que tindria de fer un àpat d'aquestes característiques (tot i que després, comparat amb els preus dels restaurants d'aquí, pensant en el Dine Out, no em va parèixer tan car pel que era).

La segona nit a Boston, cansats dels dies de caminades llargues a través de dues ciutats tan diferents com són Nova York i Boston, havíem decidit tastar el marisc però les circumstàncies aconsellaven que busquéssim un restaurant ben a prop de l'hotel. I la vam encertar de ple. Vam triar el Legal Seafoods de Park Square, sense reservar (és enorme i hi ha menjars de tot tipus de preu, tot i que el llamàntol és car) i, tot i que els plats són massa exagerats i cap de nosaltres no es va poder acabar el seu, en vam fer bresques.

Tres de nosaltres vam demanar la lobster bake, que era molt gustosa (quan vam viatjar a la costa oest em vaig quedar amb la sensació que el marisc d'aquí no té tant de gust), tot i que per a la cuina mediterrània els musclos, les petxines i el llamàntol anaven acompanyats d'una salsa realment suau per al nostre gust. Potser el baked stuffed lobster era més variat.

Sigui com sigui: 1. El nostre plat incloïa, com a primer, una sopa de marisc deliciosa (la millor que he menjat mai, diria), que voldria repetir, en una tassa. Vaig oblidar fotografiar-la i tot, però anava acompanyada d'aquests crostons.

2. Quan vaig veure el plateràs (chouriço-xoriç inclòs) amb l'animal sencer i la closca em vaig espantar. Sobretot perquè, tot i que havia tastat plats que porten llamàntol, com l'arròs (els darrers anys) o els raviolis (a Quincy Market, nyam), mai no m'havia menjat una bèstia d'aquestes sencera i no sabia ni com s'havia de trencar (sí, les eines ja ens les havien portat, aquella mena de trencanous i les alicates i també el pitet):
Va quedar impol·lut... i me'l vaig endur de record.
El cambrer es va fer un fart de riure en veure'ns les cares, però després va confessar que només ha vist tres persones acabar-se aquest plat en una llarga carrera. Les petxines eren d'unes dimensions colossals, jo vaig menjar petxines, el llamàntol sencer i el xoriço bullit.
Mireu, mireu... 
La conclusió d'Olivera sobre el viatge: large, aquí tot és large. El potet tapat és la salseta. (Ah, menys els Dunkin Donuts, tot i que són més barats de dos en dos. Hi vam esmorzar does dies i recomano els normals i els Boston Creme. La presentació també molt bona).
  I M. va demanar el Cioppino, amb salseta de tomàquet, que també va poder-se acabar:
Quan vaig veure el meu llamàntol els ulls m'anaven cap al seu plat, que semblava més assumible, però cada vegada em vaig engrescar més i més amb el meu. Va ser divertit fins i tot extreure'n la carn. I era molt i molt bo. Així que vaig deixar aviat de picar salseta del seu plat. 
No vam demanar postres, és clar!

Per variar, no vaig pensar a fer-ne un recompte, però hem menjat molt bé tant aquí com a Nova York. Un dia vam dinar a North End, tot fent el Freedom Trail i vaig menjar spaghetti alle vongole (amb petxines), tot i que queda comprovadíssim que aquí no són gaire picants. Als restaurants italians d'aquí sempre treuen un plateret amb oli i una panera per sucar-hi les llesques abans de començar. En aquest ens

Com sempre, ens va costar que ens portessin aigua amb ampolla i sense gas als restaurants; era més pràctic demanar llimonades. Al de North End era rosa (tenia gust d'un gelat que ens comprava la iaia quan érem menudes).

I un altre restaurant molt recomanable, aquest a Harvard Square, és el Toscano (els rigatoni amb tòfona són bonissíssims).

(Les pastisseries també les vam tastar, A., tot i que els cannoli ells se'ls van menjar a NY i la pasta era més estopenca que al North End).

I, finalment, sense esperar-nos-ho, dissabte abans que marxessin vam fer un brunch al costat de Boston Common, també sense reserva, al Bistro du Midi (un brunch francès, que hauríem hagut de compartir), en el qual vam demanar tres croques madames per a les senyores i una croque monsieur per al senyor. I diria que aquest és el meu quart brunch aquí!

Amelia i tots els amants culinaris del blog: no us podeu queixar! (Per cert, ara m'he de recuperar de tant de menjar, però més endavant anem a algun dels restaurants pendents ;P).

Comentaris

  1. Nyam!
    Acabo de dinar i en veure les fotos i el
    comentari sobre els menjars m'agafen ganes de
    tornar-ho a tastar tot.
    Ah! T'has deixat la pastisseria de Cambridge.
    Olivera

    ResponElimina
  2. jajajaj ya decía yo que tenía que ser de comida!!

    El Legal Seafoods está muy bien, nosotros vamos de vez en cuando, pero más en verano. A mí el que más me gusta es el que hay en el puerto de Boston, está muy chulo y la terraza de la última planta está genial. Tienes que enseñar el carnet de identidad para que te dejen subir, incluso a medio día!! Pero prometo que no hay nada impropio para menores ;)

    También hay uno en Harvard Square y otro en Kendall que yo conozca de Cambridge.

    Si te gusta la clam chowder del Legal Seafoods la puedes comprar en cualquier supermercado, nosotros la compramos en el Costco en tamaño industrial en invierno y así tenemos cena fácil. También venden las galletitas!

    Tengo que confesar que yo también tengo los baberos en casa!! jejejeejej

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Y para qué quieren ver el carnet? Qué raro. Mi idea inicial era ir al puerto pero tuvimos la suerte de encontrar dos muy cerca del hotel! Si está en Harvard Sq también la visita no se hará esperar tanto. Tu comentario sobre el supermercado... es un gran descubrimiento!! Pero, ¿en platos preparados o cómo? :OO Estoy pensando en el Star Market.

      Es un bonito recuerdo. :)

      Elimina
    2. No tengo ni idea pero supongo que será para ver la edad, aunque hay gente que obviamente no es ni medio joven y si no lo lleva no le dejan pasar... Sería "normal" si fuese por la noche pero me pareció raro porque era por la mañana!

      Sí en el Star Market también lo tienen seguro, hay unas tres variedades diferentes... un bisque de langosta, la Clam Chowder y otra que no recuerdo. En mi blog hablo de ellos y hay una foto del formato en la entrada de Super Bowl 2014 mi selección de aperitivos. De hecho, la foto de la portada son unos mini vasitos de esa Clam Chowder ya listos para comer.

      Si no recuerdo mal en el Star Market de Porter está por la zona de los quesos al fondo y en una nevera junto a la pescadería. Pero si no los encuentras pregunta que hay fijo.

      Elimina
    3. Pues entonces lo tengo localizadísimo!! jajaj perfecto!

      Elimina
  3. Jo el plat de la foto sí que me l'hauria acabat, ja ho crec!
    I la millor sopa de marisc del món mundial, sento molt contradir-te, es menja a ca ma mare :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ca ta mare no em queda tan lluny, quan vingui... ;PPP

      Elimina
    2. Oh, hauràs de fer molts mèrits... ;-)

      Elimina
  4. (Una vegada vaig rebre una postal d'un llamàntol de Maine. Sí.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé com te l'hauries acabat, uf! I mira que jo sóc menjadora. S'aprèn molt amb les postals!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada