Boston Celtics vs. Bucks (NBA)

Tot i que per a ells potser ja va ser part del final d'un viatge amb moltes emocions que havia començat vertiginosament i amb molts quilòmetres a peu a Nova York, em penso que jo vaig viure molts dels moments més emotius de la visita a Boston, quan per fi els vaig poder ensenyar el lloc on visc (més pausat, amb més sensació de seguretat, més net, no ens va fer més fred tret del vent, de mida humana, qualitat de vida), on treballo i vam fer unes quantes troballes junts, com el llamàntol i el partit de bàsquet, que ara veig com un dels records més màgics per a mi, el de la darrera nit de la seua visita. Potser perquè no m'ho esperava, perquè em va sorprendre molt, però va ser un veritable espectacle (tot i que els Celtics van perdre; ja en fa una setmana!). Encara que no ho sembli, he anat a molts espectacles esportius... per motius diversos i el futbol mai no m'ha aconseguit entretenir tot un partit. I no, no en tinc ni idea, de bàsquet, però ara m'he quedat amb ganes d'anar a un partit de futbol americà i a un de beisbol aquí (però no hi aniria totsola).

No us ho ensenyaré, però com que volia veure el partit "a l'americana", el primer que vaig fer va ser anar a comprar crispetes (malgrat que el preu del menjar dins de l'estadi, on no hi pots entrar ni aigües, és prohibitiu).

Les pantalles són l'escalfament: hi van enfocant el públic, sobretot els que anaven de verd, dels Cèltics, i nosaltres no ho sabíem però vèiem que la gent feia moltes animalades amb la càmera i que estaven molt animats, gent de totes les edats. Al final del partit es va triar entre els tres fans que havien fet més espectacle davant de la càmera (no sé si ho van triar pel volum dels aplaudiments entre el públic, com he vist aquí altres vegades, però va guanyar un home que s'havia dedicat a fer el kamekameka de Son Goku... ¬¬'  i el premi vaig entendre que era un sopar a Legal Sea Foods!! 

A la pista hi fan de tot: s'hi entrenen, hi ballen, canten,surten amb banderes com si fossin sbanderatiori, actuen les animadores (cheer leader), algunes de professionals i altres d'aficionades (també xiquetes), hi fan competicions perquè gent del públic faci cistella, es fa un minipartit de bàsquet a la mitja part amb uns xiquets que jugaven molt i molt bé i que em van tenir tan enganxada al partit secundari que potser no hauria sopat si no s'haguessin aixecat P. i M. Només hi faltava una mascota. Evidentment, abans de començar ens vam aixecar tots, mans al cor perquè es va cantar l'himne americà. De fet, aquí els xiquets a l'escola fan el jurament cada matí davant de la bandera, més o menys com nosaltres quan resàvem el Pare Nostre abans de començar les classes.

També tenen un servei de "menjar a domicili". A l'inici del partit reparteixen unes cartes i van passant cambrers per preguntar-te què vols i portar-t'ho directament al seient (no és superràpid).

I ja els tenim al camp. Pareixen gegants. [A veure si se'm carrega, que l'Internet en aquesta casa va fatal, els darrers mesos trobo que pitjor; em penso que no us podré penjar la resta de vídeos...].

Jugadors i animadores. I TV.

Fans vestits de verd.

En plena cabriola de l'animadora.

Animant. També hi havia un locutor que ens posava lletres de karaoke a la pantalla gegant del centre perquè animéssim (DE-FENSE, DE-FENSE, quan acabàvem de marcar). Si els partits italians (i concerts) sonen amb les veus femenines per damunt, les dels partits de la lliga espanyola amb veu masculina, aquests trobo que sonaven com una veu blanca.

Aquest joc era per al públic, suposo, però va durar ben poc.

El nostre sopar. Es veu que era més barat que quatre talls de pizza, però un cop més va ser massa.

Amunt

Animeu

El marcador final

Cantant l'himne.

 Ara que hi penso, no era una 'mascota' però hi havia un home vestit com el del símbol dels cèltics,,,