Palo Alto
El tercer dia van començar les novetats per a mi. Vam tornar a l'aeroport, (en onze dies hem agafat 7 avions), però aquesta vegada seria per llogar un cotxe que ens portaria a Monterey o, més concretament, al mític circuit de Laguna Seca, per a alguns, la part més esperada del viatge (AAL). Aquí llogar qualsevol servei costa vora una hora perquè et fan totes les explicacions possibles i a vegades amenitzen les explicacions amb música i molta dosi d'humor.
Però abans d'arribar a la nostra destinació, l'hotel de recepcions on ens guardaven les acreditacions per al gran circuit de moto GP, on havíem de fer cap abans de les 6, vam fer una parada que va valer molt la pena. Va ser idea de M., que, com us he comentat altres vegades, estudia arquitectura i volia veure una casa de Wright (si mireu les entrades de Los Angeles de l'any passat en podreu veure dos més). La casa estava a mig camí, a Palo Alto, que va resultar estar al campus de la universitat de Stanford!! Imagineu-vos un campus ple de CASES amb JARDÍ (a l'americana), amb molt de luxe (ja sabeu que aquestes universitats són caríssimes i que els pares estalvien tota la vida per dur-hi els fills). S'assemblava a Berverly Hills. Era una precisoitat, estava enming d'un bosc i hi havia veritables mansions, una capella universitària, un Starbucks... Més endavant sabríem que a Stanford hi viu la gent que forma part de la comunitat universitària i que els terrenys són de la universitat. Arribàvem amb temps, així que vam anar fent voltetes en cotxe fins que ens en vam cansar. La carretera que duu a Palo Alto també mostra un paisatge molt bonic: arbres altíssims i més arbres (totes les carreteres van ser gratuïtes, però hi havia força trànsit i hi havia carreteres per apadrinar).
Al final es van fer les 11.30, l'hora que havíem reservat (és difícil aconseguir dia) per visitar la Hanna House acompanyats d'un guia molt simpàtic, que es va allargar més del que M. i l'AAL haurien volgut. La casa, però, és una meravella i va ser feta per a un professor de la universitat de Stanford (pedagogia) que, juntament amb la seua dona, s'havien fet amics de Wright. Recordo que el guia va explicar que eren un matrimoni acostumat als trasllats i que havien decidit que el dia que finalment s'intal·lessin a un lloc es contruirien la casa dels seus somnis. Els interessava l'arquitectura i havien assistit a unes classes de Wright (diria que a NY), així que li havien escrit per dir-li que els havien encantat i l'arquitecte els va voler conèixer. Anys més tard, triaven el terreny per fer-se una casa a Stanford, en un turonet des del qual els amics els deien que tindrien unes vistes fantàstiques. Però el matrimoni, els Hanna, i Wright estaven d'acord, almenys, en una cosa: no volien trencar l'harmonia de l'entorn, mantindrien els arbres i inseririen la casa dins del turó, respectant-ne els desnivells. Alguns dels arbres estan aguantats amb suports, però els van mantenir al lloc on eren. Una altra observació que va fer el guia i que em va quedar va ser que els Hanna tenien fills i volien que gaudissin tant dels espais exteriors com interiors de la casa. Pensaven que l'experimentació era la millor manera d'aprendre i la casa també faria honor a aquest principi. Però no m'allargo més, us en penjo tres fotografies exteriors, l'interior no es pot fotografiar i per tant ho respectarem.
Però abans d'arribar a la nostra destinació, l'hotel de recepcions on ens guardaven les acreditacions per al gran circuit de moto GP, on havíem de fer cap abans de les 6, vam fer una parada que va valer molt la pena. Va ser idea de M., que, com us he comentat altres vegades, estudia arquitectura i volia veure una casa de Wright (si mireu les entrades de Los Angeles de l'any passat en podreu veure dos més). La casa estava a mig camí, a Palo Alto, que va resultar estar al campus de la universitat de Stanford!! Imagineu-vos un campus ple de CASES amb JARDÍ (a l'americana), amb molt de luxe (ja sabeu que aquestes universitats són caríssimes i que els pares estalvien tota la vida per dur-hi els fills). S'assemblava a Berverly Hills. Era una precisoitat, estava enming d'un bosc i hi havia veritables mansions, una capella universitària, un Starbucks... Més endavant sabríem que a Stanford hi viu la gent que forma part de la comunitat universitària i que els terrenys són de la universitat. Arribàvem amb temps, així que vam anar fent voltetes en cotxe fins que ens en vam cansar. La carretera que duu a Palo Alto també mostra un paisatge molt bonic: arbres altíssims i més arbres (totes les carreteres van ser gratuïtes, però hi havia força trànsit i hi havia carreteres per apadrinar).
Al final es van fer les 11.30, l'hora que havíem reservat (és difícil aconseguir dia) per visitar la Hanna House acompanyats d'un guia molt simpàtic, que es va allargar més del que M. i l'AAL haurien volgut. La casa, però, és una meravella i va ser feta per a un professor de la universitat de Stanford (pedagogia) que, juntament amb la seua dona, s'havien fet amics de Wright. Recordo que el guia va explicar que eren un matrimoni acostumat als trasllats i que havien decidit que el dia que finalment s'intal·lessin a un lloc es contruirien la casa dels seus somnis. Els interessava l'arquitectura i havien assistit a unes classes de Wright (diria que a NY), així que li havien escrit per dir-li que els havien encantat i l'arquitecte els va voler conèixer. Anys més tard, triaven el terreny per fer-se una casa a Stanford, en un turonet des del qual els amics els deien que tindrien unes vistes fantàstiques. Però el matrimoni, els Hanna, i Wright estaven d'acord, almenys, en una cosa: no volien trencar l'harmonia de l'entorn, mantindrien els arbres i inseririen la casa dins del turó, respectant-ne els desnivells. Alguns dels arbres estan aguantats amb suports, però els van mantenir al lloc on eren. Una altra observació que va fer el guia i que em va quedar va ser que els Hanna tenien fills i volien que gaudissin tant dels espais exteriors com interiors de la casa. Pensaven que l'experimentació era la millor manera d'aprendre i la casa també faria honor a aquest principi. Però no m'allargo més, us en penjo tres fotografies exteriors, l'interior no es pot fotografiar i per tant ho respectarem.
El salt d'aigua es va afegir uns anys més tard, si no m'erro també dissenyat per Wright (com les cadires, els mobles, tot i que el matrimoni Hanna va adonar-se que aquelles cadires de l'arquitecte eren les més incòmodes de la història i Wright els va dir que entenia que les canviessin). Aquesta imatge es veu des de dins de la casa, amb moltes finestres. Com la casa que ja havia visitat a LA, Wright juga amb l'alçada del sostre i els desnivells dins de la casa, no només per menar el visitant/habitant cap als espais comuns i amplis, sinó també per marcar les funcions dels espais sense utilitzar les quatre parets i la porta. La casa tampoc no té golfes, on Wright pensava que només s'hi apilaven les andròmines que no volem tornar a veure mai més, però que guardem.
Un dels arbres de la Hanna House. Aquesta és la part de darrere de la casa.
I aquesta és l'entrada dl davant, menys impressionant, amb la porta just darrere del gos, una porta menuda i sense un garatge tancat, perquè en aquest clima en tenien prou amb un sostre.
La casa va patir moltes destrosses arran d'un terratrèmol i es va haver de reconstruir. Les rajoles són octogonals i hi havia un sistema de calefacció que escalfava el terra, però a la Sra. Hanna no l'acabava de convèncer i volia una calefacció en tota regla. Es veu que Wright tenia raó i el terra quedava fred, d'aquesta manera, així que van acabar encatifant la casa. 
Què us diré? De pressa i corrents i sense dinar vam arribar al centre d'acreditacions, vam agafar les entrades i els permisos de Paddock (al final resulta que si només haguéssim comprat un dels dos tipus d'entrades igual haguéssim pogut accedir al Corkscrew, la part més espectacular del circuit: no només amb la general admission com semblava. Els Paddock, però, són de diferents categories, per sort aquests ens van permetre entrar a la zona de les motorhomes. Vale en tenia una de diferent de l'habitual, tan luny, però la vam trobar, ens hi vam esperar i en una tarda: fotografiat amb ell, amb Uccio, amb Elias... L'AAL encara no tenia cap fotografia AMB ell i com que era el seu aniversari, vam aconseguir-ne tantes com va voler. Vale va estar molt content de saber que es feia realitat un somni.
No en tinc fotografies aptes perquè sortim a TOTES!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada