Reformulació. Esbossos d'Omana

Aleshores va veure què tenia a les mans.

- Què significa això, mama?

- És el llibre que he agafat aquesta tarda. Buscava una recepta... Si vols ja te l'ensenyaré a fer -va afegir Omana atropelladament-; fa molts anys que no la cuino.

- Quants? Trenta?

- Asserena't, Aamaal, no entenc per què t'exaltes tant.

- Els retalls. Els he vistos. Dins del llibre. Són de quan estaves embarassada de mi.

- Els retalls?

- Vols que te'n llegeixi els titulars?- va dir Aamaal amb un filet de veu que va confirmar a Omana que no ho faria.

- Calma't. Només són notícies velles.

- Per què les vas retallar? Qui eren aquelles dones?

-  Deixa-ho estar. Ara no té cap importància.

- I per què, si no, m'hauries posat el nom d'una d'elles?

- ...

- Mira: aquí. «Aamaal» -amb les mans tremoloses, va ensenyar-li un tros de paper de diari rebregat que ella ja coneixia-. Te'n recordes? És de dos dies abans que jo nasqués.

- Significa «esperança». És el que vol dir el teu nom.

- Però es va suïcidar. Com les altres cinc. Tot aquest temps... tu no volies? -

- Ho vaig fer. Et vaig tenir.

- Però volies?

- Agafava cada dia al metro per anar a la feina. M'esperava a l'andana i hi pujava.

- Segurament com elles -el plor li escanyava la gola-.

- Escolta'm bé. Hi pujava. Hi vaig pujar cada dia durant nou mesos sense mirar avall. No vaig permetre que et passés res.

- Però...

- I quan va ser el moment et vaig tenir. La mort d'Aamaal és l'última. Després es va acabar.