dijous, 17 de maig de 2012

La barqueta de canya


Al final, Judit se li acosta. Mira a banda i banda un cop més, fa una altra passa endavant i ja la té a tocar. Tot i que la classe de gimnàstica fa estona que s’ha acabat, Txell encara porta posat el xandall de l’escola. Judit li toca lleugerament l’espatlla, com si no gosés, però ella no es gira, segueix hipnotitzada mirant el riu. Potser espera que sigui Judit qui trenqui el silenci, ara que no les veu ningú, però la seua companya segueix movent el cap d’un lloc a l’altre, com si encara faltés una altra persona.
Quan s’ha adonat que no tornaven a classe, la mestra ha demanat a Judit que anés a buscar-les. El vestidor estava buit, amb les dues motxilles esventrades damunt dels banquets, la roba de recanvi encara dins i les sabates escampades pel terra. Aleshores Judit s’ha encaminat cap al parc on fan els exercicis de gimnàstica, sense ni tan sols notar com se li acceleraven el cor i les cames fins que l’ha vista. Sola. Podria atansar-s’hi; però n’havia d’estar segura, no volia que la veiessin. Els pocs passos que la separaven d’ella han estat els més difícils: feia molt de temps que havia après a deixar que una boirina s’anés empassant, goludament, la seua amiga. Havia deixat de parlar-li, de tocar-la, de mirar-la, però no de veure-la. Com totes les altres.
«Com totes les altres», s’havia repetit una vegada i una altra durant els mesos que feia que havia començat el curs, però seguia sentint la punxada ben endins de l’estómac i, els dies que, com avui, desapareixien les dues juntes no sabia ben bé on, una amargor intensa com la fel li pujava a la boca. Judit, encara massa jove per reconèixer la culpa, pensava que era el gust de la por. Judit temia, patia. Només quan, passat el moment d’incertesa, Txell emergia entre els arbres del pati amb tan sols un esgarrany a la cama o treia el cap de la font, amb els cabells regalimant-li i la mirada aquosa, el dolor de Judit semblava apaivagar-se.
Aquest cop no ha estat diferent: ara Judit l’examina amb atenció. Porta els cabells embullats i panteixa una mica, però no més que ella, cansada per l’esforç de la correguda. Malgrat la respiració agitada Txell es manté serena. «La imatge de la innocència», pensa Judit, però de seguida intenta foragitar aquest pensament, perquè si es tracta d’innocents −de víctimes i botxins−, ella mateixa no sabria a quin grup incloure’s. Judit només és com totes les altres. Ni més ni menys. Quan els mestres pregunten, menteix; quan Txell pregunta, calla i quan Paula ordena, obeeix. «No t’asseguis al seu costat». «No li passis la pilota». «Menja-te’l. Ara és el teu esmorzar». «Empeny-la». «Amb més força». És com totes les altres. Tret de Txell. I de Paula.
 Judit torna a tombar-se i allarga el coll per vigilar que no vingui i se les trobi l’una al costat de l’altra. Sent com Txell, amb la veu assossegada i sense apartar la mirada de l’aigua, li assegura que no tornarà, però Judit també sap que diria el que fos perquè no s’allunyés del seu costat. Li estira la màniga suament per no espantar-la i intenta convèncer-la perquè la segueixi fins a la classe. Al final, li ha parlat i, tot i així, no ha aconseguit que deixi de mirar el riu. Judit veu com s’hi formen remolins i no pot evitar recordar com anys enrere feien barquetes de canya per llençar-les riu amunt, on el corrent és menys fort i les seguien amb la mirada fins que un cop de vent les enfonsava per no tornar a sortir mai més. 

P.S. Aquest conte també el vaig escriure al balneari l'estiu passat i, bons o dolents, vull comentaris crítics!!!!!!!!!!! Si no, al final em pensaré que quan penjo escrits meus no els llegiu i, en canvi, us interessen més els vincles que poso, que no romanen en el silenci més absolut ;P Gràcies! Si el llegiu, feu-m'ho saber, encara que sigui per dir: et llegeixo!!

7 comentaris:

  1. És que aquest és el "drama" dels blocs: que no saps mai qui passa per ací, ni si hi ha anat a raure per equivocació, ni si li agrada, ni...

    (Avui he fet un examen i un dels temes que hi entrava era l'assetjament escolar!).

    ResponElimina
  2. Ai, com et van els exàmens? Puf, i com ha d'actuar un mestre davant d'un conflicte així?

    És que a vegades, amb el blog, tinc la sensació que com menys m'esforço en l'entrada més gent la comenta i quan penjo alguna cosa molt meua... hom es talla més!! Gràcies per llegir-me!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què ha de fer un mestre? Ni idea! Aquestes coses no te les ensenyen a la universitat: només era un examen tipus travessa. Què se suposa que demostres que saps, així? Brrr!

      El conte m'ha agradat molt. Però de vegades és difícil fer una crítica útil més enllà de "m'ha agradat" o "no m'ha agradat". Perquè al capdavall es tracta d'això, simplement: o t'agrada, o el deixes a mitges.

      Elimina
  3. Suposo que que sigui curtet ajuda que no el deixeu a mitges encara que no tingui cap mèrit!! :) Recordo quan em vaig traure el CAP... al capdavall les pràctiques t'ensenyen moltes més coses que les classes teòriques! I se n'haurien de fer més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et penses, en un conte la brevetat sí que és un mèrit, contar-lo en les paraules justes, ni més ni menys.

      Elimina
  4. M'agrada molt. m'endinso en la lectura i quan s'acaba sempre en voldria més.
    Alguns paràgrafs o fragments els he de rellegir dues o tres vegades per veure si ho he entès bé. Passen moltes coses i molt depressa per a la meva decodificació i comprensió. Com que no em vull perdre res, ho he de tornar a llegir.
    Olivera

    ResponElimina
  5. M'agradaria saber com interpreteu el final... perquè pot semblar obert...

    ResponElimina