La gènesi d'un relat

̶  Ahir ja hi era.

̶  Sí, ja ho sé. Fa tres dies que el veig.

̶  Pobrissó... Penses que és mort?

̶  No ho sé, diria que no... però no es deu poder moure, sembla ferit.

̶  Anit vaig anar als mossos a dir-ho; em van agafar les dades, però es veu que primer han de parlar amb els de la RENFE perquè el treguin.

̶  S'haurien d'afanyar. Jo també vaig trucar, a l'ajuntament, ja és el segon cop que ho faig. Ara el fotografiava perquè sàpiguen on és: potser no l'han trobat. Des d'aquí dalt es veu bé, però com que queda una mica tapat pels matolls...

̶  Com hi devia entrar? És un tancat.

̶ Allà, a l'esquerra, veus? Hi ha un forat. L'haurien de tapar. És prou gros perquè hi entri un nen de set anys. Ma filla solia jugar per aquí en sortir de l'escola. És l'edifici ocre que es veu al fons.

̶  D'on deu haver sortit? El deuen estar buscant. Si fos meu m'agradaria saber on és.

̶  Se'ls devia escapar.

̶ Sí, no crec que l'hagin abandonat. I si ho van fer denunciar-ho haurà servit de dues coses: que el treguin i que s'emportin una bona multa. Bé, aquest és el meu tren. Si a la nit quan torno encara hi és tornaré a passar pels mossos. Almenys no sóc l'única que ho ha dit! Jo també en tinc un i només de pensar que el pogués veure així se'm posa la pell de gallina.

P.S. Pot semblar que no, però ahir vaig escriure això i avui està donant lloc a un relat molt diferent.