L'ESVORANC

Vaig retrobar aquest conte de fa tres anys divendres, quan buscava relats per fer-me imprimir un conte-recull dels escrits que he anat fent aquests darrers anys. M'ho van oferir gràcies a aquest blog i espero poder-vos-en explicar l'experiència ben aviat (de moment hem estat maquetant J. i jo una miqueta) i mostrar-vos-en el resultat. El conte m'ha fet gràcia! No me'n recordava gens. (No l'havia penjat, tat? Ai, ara no ho sé...). Diu així:

L’endemà del referèndum es va obrir un esvoranc a terra. Com que ningú no s’ho esperava, perquè els polítics de dins i fora del país no havien cessat de repetir que el referèndum no canviaria res, en un primer moment ningú no en va fer gaire cas. Els ciutadans que vivien a pocs metres d’on s’havia produït l’esvoranc no havien ni sentit el soroll que devia haver fet la terra en esquinçar-se. Quan dilluns els més matiners de cada poble fronterer d’aquella nació van veure la línia zigzaguejant que cenyia els municipis d’una banda, tampoc no s’hi van capficar, perquè no havia fet cap malesa i podien passar d’una banda a l’altra d’un saltiró.

            Però com que a cada poble, a més d’un matiner (que aquell dia va fer córrer la brama de botiga en botiga), hi ha un espavilat que ha d’acumular mèrits cada any per no perdre el títol que ostenta, aviat hi va haver una tropa d’aventurers provinents de diferents punts de la nació que resseguien l’esvoranc per veure fins on arribava. Quan feien cap a la següent població, els vells badocs que estaven distrets observant la fissura els explicaven que ells ja havien enviat algú altre perquè fes el mateix que ell. En la major part dels casos, l’espavilat (que ningú no ha dit que hagués de tenir empenta) es quedava amb els vells a esperar que tornés l’enviat especial. Fins que a poc a poc van anar tornant, tots amb la mateixa notícia: l’esvoranc no pareixia tenir fi.

            Com que la notícia que a primera hora havien donat els matiners pareixia transcendir l’àmbit merament local, algun budell o ciutadà conscient va telefonar a l’agència de notícies del país per donar-los la nova. Corresponsals, reporters i experts en sismografia es van escampar pels municipis on havia tingut lloc el fenomen. Els periodistes estaven molt nerviosos, cal tenir en compte que per primera vegada tot allò que hagués passat dins de les fronteres del que la majoria dels ciutadans volien que fos un nou estat, ocuparia tot l’apartat de les notícies nacionals. L’esvoranc captaria l’atenció de tot el país.

            A les telenotícies del migdia es va veure la primera imatge aèria del fenomen que, segons els experts, havia tingut lloc la nit abans pels volts de les dotze, quan ja feia una bona estona que s’havia donat per tancat l’escrutini. La fotografia deixava en evidència els esforços ridículs dels polítics de fora del territori amb dret a vot per instal·lar duanes i pintar línies frontereres a terra que deixessin fora mitja nació. Perquè la nació que el dia abans havia votat per la independència era, com totes, una nació  complexa, que feia anys que estava esquarterada en diversos estats, en diverses regions i que, tot i compartir la llengua, se n’havia qüestionat la unitat tantes vegades que els parlants n’havien perdut el compte. Només una part dels ciutadans d’aquella nació havia pogut votar a un referèndum que els interessava a tots, per això els governants de fora del territori on s’havia celebrat la consulta s’havien afanyat a delimitar els límits del que fins aleshores havien considerat una regió sense identitat pròpia. Eren fronteres per separar-la de la resta de la nació. No comptaven, però, amb aquell moviment sísmic que havia produït un esvoranc que, vist des de l’aire, resseguia clarament la silueta de la nació que tornaven a ser.