Sant Jordi, un text i... unes quantes roses

              Es va aturar una estona davant del seu bloc de pisos. El llum del menjador de casa encara estava encès. Aleshores va sentir una escalforeta que li pujava del ventre i, instintivament, va ficar la mà dins de la bossa per traure'n el mòbil, que havia parat de sonar minuts abans. Quatre trucades perdudes. Travessà el portal i enfilà les escales; de sobte tenia pressa per arribar. Sabia que Aamaal l'esperava desperta. Va pensar que devia estar preocupada, que li preguntaria per l'examen del metge. Abans de ficar la clau al pany es va palpar la cama. No seria res.

            En aquell moment la porta es va obrir per dins. El rebedor estava en la penombra, però podia distingir la silueta de sa filla, dreta davant d'ella, immòbil.

             ̶   Estic bé, me n'he salvat d'una de bona. Aquestes cames...

            Però Aamaal seguia sense dir res. Ni una sola pregunta. Omana va esbossar un somriure tendre i se li va acostar per acaronar-li la galta. La tenia banyada.

              ̶  Que no m'has sentit, Aamaal?

Aleshores va veure el llibre que duia a les mans. El que ella mateixa havia agafat aquella tarda encabat de tants anys. Se'l devia haver deixat damunt del pedrís de la cuina després de la caiguda. No hi havia pensat més. Ni tan sols a l'estació. Hauria volgut cridar. Tants anys d'oblit i...

No calia que li digués que l'havia obert. Dins, els retalls de les notícies que havia anat arreplegant durant els mesos posteriors a la mort de Mishka. Set mesos d'embaràs, una trentena de morts a les vies del metro de Londres. Però Omana només n'havia guardat sis, els que parlaven de sis dones prenyades que havien volgut posar fi a les seues vides. La darrera de totes, dos setmanes abans del seu part, es deia Aamaal.

A la fi, Aamaal es va decidir a parlar:

̶ - Tot aquest temps... tu no volies?

̶  - Ho vaig fer. Et vaig tenir.

̶  - Però volies?

Tenia por. N'havia tingut durant molt de temps, però durant els primeres mesos la mort d'aquelles dones l'havia ajudat a aixecar-se cada matí. Vivia per sis, a elles no les aixafarien. Però Aamaal ja no se l'escoltava, amb la mirada fixa a la panxa repetia com una lletania:

̶  - I ara què? I ara què farem?