Omana. 4

           Omana es va mirar la cadira una vegada més i, després de considerar durant uns segons si aguantaria el seu pes (la cadira era vella i ella havia guanyat uns quants quilets des de l'última vegada que s'hi havia enfilat), es va arremangar el sari per damunt del turmell i va recolzar el peu esquerra al seient, mentre amb un braç al respatller i l'altre a la pica mirava d'aguantar l'equilibri.

            Amb la cama esquerra com a contrapès, va aconseguir pujar-hi també el peu dret i el cos robust d'Omana va quedar elevat tres pams i mig per damunt del terra de la cuina, que ara reflectia nítidament el bracejar de la dona per fer-se amb un dels llibres de receptes arrenglerats a la lleixa més alta. No li va costar gaire aconseguir-lo, però quan, amb un somriure satisfet als llavis, iniciava el descens, va notar, de sobte, com alguna cosa li tibava el peu. Era la vora del vestit. Se li havia enganxat al braçalet del voltant del turmell. Omana va sacsejar la cama amb força, per desprendre-se'n i, en un moment, va perdre peu i es va precipitar al terra amb un gran terrabastall.

            Fos com fos, Aamal no l'havia de veure així, però la sentida havia estat forta i Omana no acabava de posar-se dreta.

̶  Mare, estàs bé?

̶    Aparta't, em puc aixecar totsola.

̶    Et fa mal? Vols que et porti al metge?

̶    Veus? Ja està, només ha estat un ensurt.

̶   És clar, un altre ensurt... Vés-te a gitar al sofà. Ja faré jo el sopar.  

            Com si ja no em pogués valdre. Una ja no pot fer el sopar ni a la seua pròpia casa. Carn de sofà, jo? Jo que em passo el dia dreta, si em veiés bellugant-me per aquell antre, netejant cada raconet, amorrant-me al terra, ara no s'amoïnaria tant per una rascadeta... No, no, millor que no, que ni això no em deixaria fer, si pogués! Si fos per ella s'acabaria el restaurant i em tancaria a casa. Com si la sentís! Ara que guanya quatre duros a l'hotel aquell, els meus ja no els necessita. Més val que s'ho tragui del cap! Mi-te-la com remena, com si no tingués res més a fer que llevar-me la feina. Taca-taca-taca... Qualsevol dia no s'acontentarà a fer-me el menjar, no, encara em voldrà empapussar i tot! Bons estaríem!